Entro en una botiga de telefonia mòbil per comprar un cable per al meu telèfon. Trio, pago i ja m’ho deixa anar: “Gràcies, guapa”. Li dic que el guapa no cal i em mira malament. Una tia borde, es deu dir. A sobre que soc amable. Entro a comprar al súper i un altre home em diu el mateix a l’hora de pagar. I també una dona en un bar. I un altre home més en un restaurant. I així en un no parar de guapes. No té res a veure amb el meu aspecte físic. Ni amb el de qualsevol altra dona. Perquè ens passa a totes. Intento no fer-ne cas. Intento pensar que és això, un gest d’amabilitat. Que si em queixo és un acte de talibanisme politicocorrecte anat de l’olla. Que no cal ser Donald Trump carregant-se tot el pensament progressista, però que la gent ho diu amb bona intenció i tampoc cal ser una integrista dels gestos i les paraules.

Arran de la sèrie Adolescence, la catedràtica valenciana Gemma Lluch em porta al llibre La voluntat de canviar, homes, masculinitat i amor, de la feminista bell hooks (Tigre de Paper), i m’atrapen molts dels conceptes que exposa. I un d’ells és la quantitat de temps que ens permetem dedicar homes i dones a la feina i a les relacions afectives. I no és la mateixa quantitat. La majoria d’homes prioritzen la feina i les dones el temps de les relacions (família, amics, amors). I tot això, evidentment, amb matisos.

Com m’agrada anar al gimnàs, al meu gimnàs. I com m’agrada la naturalitat que es viu al vestidor de dones. Els cossos, allà, són sense més. Sense etiquetes i adjectius. Les dones ens despullem i anem en boles a les dutxes i ens posem crema arreu i ens eixuguem el parrús amb assecador per no agafar càndides i infeccions d’orina. I ningú et mira malament. Ni ningú s’avergonyeix de res. És un espai utilitari on es fan amistats (o no). On si et deixes el xampú algú te’n deixa, i no només el xampú, el que faci falta.

Les conec des de fa uns quants anys. I ja ho sabia, que tenen certa responsabilitat. Però quan em van dir que una dirigia un equip de vint persones i l’altra que tenia quaranta persones sota la seva responsabilitat vaig flipar. El primer que em va sortir va ser preguntar-los per què no m’ho havien dit mai. Perquè, en realitat, de la feina no en parlen gaire. O d’una manera molt diferent de com estem acostumats quan es tracta de persones que manen bastant.

Vaig anar a un sopar amb gent que no coneixia i l’univers em va regalar una experiència antropològica. I quan això passa, jo ho escric. Perquè els regals de l’univers és de bona educació acceptar-los.

A partir de certa edat de sobte algú més jove et diu “senyora”. És un moment estrany, perquè no et veus com algú gran i venerable, que és el que hem associat al nom “senyor” i “senyora”. I és així, ens fem grans. Però la diferència entre homes i dones és abismal. Perquè el terme senyor és una mostra de respecte. Era tot un senyor, diuen per explicar que era algú amb elegància vital, algú a qui admirar. Senyora va associat a conceptes més avorrits, més tradicionals, gens encisadors. Parlem d’una senyora i ens imaginem una dona antiga, amb pentinat dels anys vuitanta del segle passat, a casa, mirant-se el món amb desconfiança. I ho sento, però no.

Ho confessaré. Tinc sentiment de culpa per tenir encara sentiment de culpa. Una mica. Com a autora de la columna de La pitjor mare del món vaig inventar-me un lema per matar el sentiment de culpa: la perfecció mata i l’humor salva vides. I funciona! De debò que funciona. Però, així i tot, de tant en tant la culpa ressuscita i em fot queixalada.

Quan vaig començar com a guionista tenia la síndrome de la impostora i patia. Em feia patir que algú em pogués descobrir. Imaginava el moment de manera dramàtica: em retraurien la mentida, m’expulsarien del món audiovisual, viuria en l’ostracisme, però duraria poc, perquè em moriria de gana i de la pena i la frustració patiria un episodi d’autocombustió i quedaria reduïda a cendres.

No cridis. I tu què t’has pensat? Sigues més dolça. No follis a la primera cita o no et prendran seriosament. On vas vestida així? Que no veus que se’t marca tot? Que no veus que marques panxa? Que no veus que et queda fatal? Que no veus que ja no tens edat per vestir d’aquesta manera? Espavila o et passarà l'arròs. Aquesta feina no t’ho posarà fàcil per tenir una família. No ho facis. No hi vagis. No t'ho mereixes. Ets tonta. Ets ridícula. Ets intensa. Ets una exagerada. Amb aquest caràcter ningú et voldrà. Ets massa expressiva. Penses massa ràpid. Dissimula. No m'escoltes. No em respectes. Ets massa directe. Li has dit massa ràpid que t’agrada i l’has espantat. Sí. Fas por. Et tenen por. Els impressiones. Dissimula més. Dissimula millor. No diguis que tot et va tan bé o el deixes en ridícul. Fes-te la tonta. Fes veure que no en saps tant. Ets lletja. T'has d'aprimar. Aquest pentinat et queda fatal. No parlis tu primer. Deixa que sigui ell qui porti la iniciativa. Fes veure que tot el que explica t’interessa. Vols tenir fills? Com és que encara no tens fills? Per què no tens fills? Ets una egoista. T’has de sacrificar. Les dones serveixen per tenir cura els altres de manera natural. A les dones no els va tan bé la ciència. L’humor fet per dones no fa tanta gràcia. No ets prou femenina. Ets massa femenina. Tenyeix-te. Per què et tenyeixes? Deixa’t els cabells blancs. Els cabells blancs no afavoreixen. No viatgis sola. No hi ha dones expertes en (el que sigui). Si una dona val arribarà on sigui sense quotes ni ajudes. Histèrica. Perdona, histèrica no ho volia dir, però calma’t. Va, segur que sí que vols. Que sí. Dius que no, però jo sé que sí. Vesteix sexi i aprofita-te’n. Ets una ingènua. Nena, què vols? (un desconegut que t’atén on sigui). Hola, guapa (un altre desconegut atenent-te a qualsevol lloc). No siguis antipàtica, només volia ser amable. Ja no se us pot dir res. Us esteu passant. Tu digues què s’ha de fer i jo ho faig. És que no m’ho vas dir. Sempre us esteu queixant. No aconseguireu res si sempre esteu enfadades. On ho has guardat que no ho trobo? És culpa teva per posar-me calent. Ara no em deixis així. Puta. Les dones sou complicades. Una dona assassina és més retorçada. T’ho estàs imaginant. Tu sí que moles, no com les altres dones. Només feia conya. No tens sentit de l’humor. No estic a favor de substituir un isme (masclisme) per un altre isme (feminisme). Dona havia de ser. Les dones esteu de moda. Les dones són les pitjors enemigues de les dones. Li publiquen el llibre perquè és dona, és jove i és guapa. No sé de què us queixeu, esteu més bé que mai. És idiota, se n’hauria d’haver anat quan li va pegar la primera vegada. La violència de gènere no existeix.

He viscut uns mesos força aspres en l'àmbit personal. No tot ha sigut dolent i he rigut i he gaudit, però no ha sigut ni l’estiu ni l’inici de tardor de la meva vida. Els trasbalsos emocionals sempre em passen factura, però aquest cop m’ha tocat visitar més metges que en tota la resta de l’any. Els meus mals eren poc greus, però empipadors i hi ha hagut moments en què he patit un esgotament físic molt fort.

Entro en una cotilleria del barri i tinc al davant una dona que no té ni cinquanta anys i que compra calçotets per al seu marit. Tot sembla normal, però a mi no m’ho sembla. A mi tot plegat em treu de polleguera, perquè encara és hora que vegi un home entrar en una cotilleria o en una botiga de roba interior i comprar calces de cada dia per la seva parella. Roba interior sexi, sí; sostens bàsics, no. Ni pijames per no passar fred. O mitjons de color llis. Això no passa mai. Mai de mai. Mai. I ens sembla normal. Igual que ens sembla normal que molts homes no s’aclareixin amb la roba blanca i la roba de color. O que els hagin de fer la maleta.

Encara no sé com se’m va acudir que podia guanyar-me la vida dedicant-me al món de l’audiovisual. L’any 1987 internet no existia i no tenia ningú a la vora que s’hi dediqués. Només sabia del Silvestre, el cosí de la meva mare que era professor a l’EMAV, l’Escola Municipal de Mitjans Audiovisuals. De fet, m’hi vaig inscriure perquè no havia tret prou nota per estudiar biblioteconomia i documentació, uns estudis que trobava més realistes per a mi. Però quan vaig quedar-ne fora em vaig dir que què carai, que podia provar d'estudiar per ser tècnic de cinema. I tot i estudiar-ho, no va ser fins que vaig fer un màster de guió a la UAB i vaig conèixer la Maite Carranza que no vaig creure que allò podia ser una realitat per a mi.

Fa pocs mesos llegia la notícia de l’increment de les taxes d’ITS (infeccions de transmissió sexual) a Catalunya, especialment de la gonorrea. I just al mes de juny sortia una altra notícia que, unida a la primera, més que sobtar feia emprenyar: la retallada dels serveis d’atenció a les ITS als CAP de la ciutat Barcelona durant l’estiu, per qüestions pressupostàries, diuen.

He defensat en aquesta mateixa columna que si les dones tinguéssim un accés ple al poder les coses serien diferents. I esclar, de seguida hi ha qui et posa sobre la taula Marine Le Pen, Georgia Meloni, Margaret Thatcher i tota la corrua de dones fatxes, carques i ultrapatriarcals per desmentir-ho. Per no parlar de les caps despòtiques i explotadores. Doncs jo doblo l’aposta i també trec a col·lació altres dones: la corrua de parentes que ens han retret a totes les que hem volgut fer-ho diferent i totes les dones conegudes i desconegudes que gaudeixen criticant-nos per qualsevol motiu i especialment per ser unes bordes amb els homes, per després deixar ben clar que elles no són com nosaltres, elles són guais, elles sí que aprecien els homes i no són unes histèriques ni unes llepafils ni unes feminazis. No diuen feminazi, però tothom ho entén.

L’any 1993, quan no teníem etiquetes per dir tantes coses que ara podem dir, es va estrenar una pel·lícula de títol meravellós ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? El títol disparava directament al centre de tot, l’amor i el sexe, i la relació o no relació entre el sentiment i el desig. La pel·lícula era divertidíssima, però potser ara es veuria antiga perquè en el tema de les relacions, per sort, podem parlar de manera més franca. Però, així i tot, hi ha a qui li peta el cap quan exclamo coses com que què coi té a veure el sexe amb l’amor. Perquè tenir sexe estant enamorat és meravellós, però no per a tothom és condició indispensable. I, tot i que sembli cosa d’altres temps, encara hi ha qui em jutja des d’una moralitat antiga. Perquè, si a sobre és una dona la que reivindica que té relacions sexoafectives fantàstiques sense estar enamorada, la petamenta de cap és màxima.

Ja fa gairebé dos anys que escric aquests articles que volen explicar que la vida d’una dona a partir dels 45 anys té més a veure amb el poder que amb la pèrdua. Ho escric a partir de la idea que, malgrat les merdes que ens hem d’engaltar del patriarcat, ser una dona madura és motiu més d’alegria que de depressió profunda. I que ja toca revertir el sac de mentides que ens volen lligar en la foscor de la invisibilitat i el silenci.

Soc conscient que no soc una mare com tantes altres. Totes les dones que som mares ho som a la nostra manera i no crec en estereotips ni clixés, però també admeto que hi ha massa vegades que sorprenc els meus tres fills amb gestos i actituds que se surten de la norma.

Estimat desconegut, t’anomeno així perquè hem parlat a través d’una aplicació o per algun servei de missatgeria, però no ens hem vist en persona. Mentre això no passi per a mi aquesta connexió no és real del tot. Segur que a tu també t’ha passat que a l’hora de quedar hi ha gent que s’esfuma, que ho allarga fins a no fer-ho mai realitat. Per això, mentre no seiem cara a cara tot plegat és una barreja de projecció, intenció i vesasabertuquèserààngelamaria. L’experiència m’ha portat fins aquí i sé que és una bona decisió aparcar el que pot ser fins que de la virtualitat passem al mode analògic.

Quan visito escoles i instituts per parlar sobre el meu ofici d’escriptora, explico als nens i joves la importància del diàleg intern a l’hora de crear. Perquè el cervell et pot boicotejar dient-te que no te’n sortiràs o es pot convertir en el teu aliat si aprens a parlar-te com el teu millor amic, algú realista, que no t’enganya i que sempre t’encoratja a tirar endavant.

Corre per Instagram un vídeo en què l’actriu Jane Fonda es pregunta què seria de la seva vida sense les amigues perquè elles la fan més forta, més intel·ligent i més valenta. L’he vist mil cops i no em cansaria de veure’l de tant que m’hi identifico. Perquè, com més gran em faig, com més visc en la maduresa, més importància dono a la relació que tinc amb les meves amigues.