Viggo Mortensen (Watertown, Nova York, 1958), el rei Aragorn d’El senyor dels anells, va aprendre a estimar el cinema amb la seva mare, que des dels tres anys el portava sovint a veure pel·lícules i, en acabar, sempre comentava amb el fill què li havia cridat més l’atenció o la manera en què estava narrada. En aquelles converses es va gestar una necessitat que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en la prioritat de Mortensen: explicar les seves pròpies històries, i no només les dels altres. És el que fa a Hasta el fin del mundo, el seu segon treball com a director, que acaba d’estrenar-se, i on ell és productor, director, coprotagonista i fins i tot firma la banda sonora. Una versatilitat que no és nova: fa anys que la paraula actor va quedar curta per descriure Mortensen, que també és fotògraf, pintor, escriu poesia, enregistra música i té una petita editorial especialitzada en llibres d’art i poesia, Perceval Press.

El segon llargmetratge com a director de Viggo Mortensen arrenca (després d'una misteriosa escena amb una figura cavalleresca enmig del bosc) amb la protagonista, la Vivienne (Vicky Krieps), al llit de mort, acompanyada pel seu home, l'Olsen (Viggo Mortensen). Les esposes mortes són un lloc comú al western i a altres gèneres tradicionalment masculins. Atorguen una aura tràgica a personatges endurits que s'han humanitzat gràcies a elles, i alhora permeten que la narrativa segueixi avançant en un entorn exclusivament masculí sense haver de justificar-se. Sense perdó presenta un bon exemple d'aquest arquetip, i resulta inevitable pensar en la pel·lícula de Clint Eastwood davant d'Hasta el fin del mundo. Perquè en aquest western d'aires clàssics, la dona també mor de sífilis. Però aquest cop no es limita a ser un bonic record que atorga un toc romàntic al protagonista.

Què és un cos malalt? Com observar-la, aproximar-s’hi i entendre les emocions de la persona que pateix una malaltia irreversible? La societat actual encara no ha trobat la manera de mirar de cara la malaltia i la mort, i ni tan sols el cinema, tan procliu a exhibir la violència, ha aconseguit superar aquest tabú amb prou maduresa. No és el cas de Más que nunca, on la directora alemanya Emily Atef planteja aquestes qüestions durant els primers compassos de la pel·lícula: l'Hélène (Vicky Krieps) s’està provant roba, però no es reconeix en el mirall; se sent incòmoda i, de seguida, intuïm que el seu cos serà una força narrativa disruptiva.

La seva interpretació brillant i complexa a El fil invisible va llançar la carrera de Vicky Krieps (Luxemburg,1983), però ella ha preferit centrar-se en el cinema europeu, col·laborant amb directors com Mia Hansen-Love a La isla de Bergman o Mathieu Amalric a Abraça'm fort. El seu estatus com a actriu de moda del cinema europeu queda confirmat a L'emperadriu rebel, un biopic atípic sobre Elisabet d'Àustria, la famosa Sissí que va interpretar Romy Schneider al cinema.

En un famós article, Jean-Louis Comolli afirmava que, en els films històrics, la trobada entre l'actor i el personatge real que encarnava donava com a resultat un “cos excessiu”. És la suma, d’una banda, del cos de l'actor i, de l'altra, de les representacions prèvies (quadres, fotografies, pel·lícules) de la persona a qui donava vida. A L'emperadriu rebel, Marie Kreutzer construeix la seva protagonista, l'emperadriu Elisabet d'Àustria, a partir de les tensions que s'estableixen entre el tradicional imaginari associat a Sissí i les esquerdes que hi provoca la interpretació de Vicky Krieps. El film encaixa en una onada revisionista del biopic contemporani que, des d’un discurs feminista, vol visibilitzar la història d’algunes dones o, com és el cas, redefinir la memòria col·lectiva d’unes altres.

El francès Mathieu Amalric (Neuilly-sur-Seine, 1965) sempre ha sigut un actor difícil d’etiquetar: s'ha mogut entre registres i gèneres amb una habilitat camaleònica per transformar-se en un pèrfid enemic de James Bond (Quantum of solace), en l’escriptor paralític de L'escafandre i la papallona o en l’alter ego del director Arnaud Desplechin a Tres records de la meva joventut. Com a director, en canvi, Amalric és més constant en la seva obsessió a perseguir la vida amb la càmera, ja sigui de la troupe d’artistes de Tournée o de la cantant francesa Barbara. També a Abraça’m fort, la seva nova pel·lícula, en què una magnètica Vicky Krieps interpreta la Clarisse, una dona que un bon dia fa la maleta i fot el camp de casa deixant el marit i els fills amb més preguntes que respostes, confusos per una fugida inesperada, melancòlica i sense rumb. I també se sentirà confós l’espectador quan, al cap d’una estona, l’explosiva ruptura amorosa es transformi en un procés de dol brutal a través d’una revelació que ens farà contemplar la pel·lícula com un deliri maníac d’una dona posseïda per la pena i l’absència.