Fa un parell de setmanes aquest diari va publicar una notícia que m’ha preocupat d’ençà que la vaig llegir: es feia ressò d’un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa que constatava les mancances de l’alumnat universitari en expressió oral. La proposta per millorar aquesta situació era augmentar la formació en oratòria. Ambdues circumstàncies, les mancances i les virtuts de l’oratòria, són certes, però no crec que la solució vingui només d’unes classes puntuals de comunicació oral. El problema és global. La conversa, que la vida salonnière del segle XVIII va convertir en un art social (els recomano el llibre de Benedetta Craveri La cultura de la conversa), ja no es valora, i les aplicacions tendeixen a afavorir la mala escriptura en detriment de la conversa. Ja no telefona ningú, i les empreses comencen a valorar com una destresa la capacitat de fer trucades perquè els joves no en saben, en desconeixen els codis. A la universitat passa el mateix. Als anys 50 els exàmens orals eren habituals. Fins i tot l’“examen d’estat”, un avantpassat molt eficaç de la selectivitat, tenia parts orals, i a les escoles es practicava la lectura en veu alta, que entrena la prosòdia i el ritme. Tot això ha desaparegut i ara ens posem les mans al cap perquè els alumnes universitaris es queden en blanc quan fan una exposició oral, no saben què fer amb les mans, desconeixen els registres lingüístics i fan servir expressions col·loquials inadequades. I nosaltres patim perquè els veiem patir.