Què ens reté al costat d'algú durant anys? Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) busca respostes a l'embruix que són, sovint, els enamoraments i les relacions afectives amb Brujería (Anagrama). La nova novel·la de l'escriptor d'Hilos de sangre (Random House, 2010) i Años felices (Anagrama, 2017) s'endinsa en la intimitat dels Pons, un matrimoni benestant amb fills que decideix obrir la seva relació. L'experiment sentimental coincideix amb l'arribada del Diego, solter i desarrelat, que veu en la parella un ecosistema que li ressona al seu passat.

Si escrivim "cultura de la cancel·lació" a Google hi apareixen més de 333.000 entrades. Fa prop de cinc anys que aquest concepte volta per les xarxes socials i per internet, sovint associat a artistes i creadors que, suposadament, han patit la reacció d'usuaris en contra d'ells o de les seves obres i els han cancel·lat. Ara bé, què vol dir exactament cancel·lació? Quantes persones s'han vist privades de feina i de suport econòmic la resta de la seva vida després d'haver estat cancel·lades? A l'assaig La cancelación y sus enemigos (Anagrama), Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) desxifra les claus d'aquesta expressió que s'utilitza per convertir les persones cancel·lades en víctimes de l'escrutini del públic. L'escriptor és taxatiu: "Trobem pocs exemples de «privació de mitjans de treball», quasi tots localitzats als Estats Units i bastant coneguts". Torné cita com a exemple real James Gunn, que va ser acomiadat per Disney arran d'uns tuits en què feia broma de la pedofília i que poc després va ser readmès. També menciona l'humorista Kevin Hart, a qui van apartar de la gala dels Oscars per uns tuits homòfobs però que ha seguit treballant, i la youtuber Laura Lee, que va perdre alguns contractes arran d'uns comentaris racistes.

“Soc molt important per a mi mateixa, però no tinc cap importància per als altres: com l’ombra que passa sobre els turons”, llegim a l’entrada del 8 d’agost de 1928 del Diari de Virginia Woolf (1882-1941). Tota una ironia, quan fa mig segle que el feminisme va rescatar l’escriptora britànica i la va convertir en un dels seus referents estrella. Això va ser possible gràcies a la suma de la seva agosarada obra de ficció, l’assaig emancipador que és Una cambra pròpia i el personatge que ens brinda el seu diari. Juntament amb Anaïs Nin, ella és la que ens ha llegat un diari més extens, i perles com aquesta: “La prova d’un llibre (per a un escriptor) és si crea un espai on poder dir amb naturalitat el que vols dir” (17 de març de 1930).