A qualsevol poble o ciutat de les Illes es pot observar com bona part de les construccions que s’hi fan són obra d’un promotor estranger.

Nordin, un jove marroquí de 24 anys, va arribar a sa Pobla gairebé tres mesos abans de Sant Antoni del 2007. Quan va ser 16 de gener, ell encara no estava escolaritzat i els seus pares li deien que no sortís gaire perquè encara no coneixia ningú del poble. Tot i això, per la revetlla de Sant Antoni va anar a la plaça Major i va veure que hi havia “caparrots, dimonis i una gentada”, recorda. L’any següent ja jugava a robar la granera als dimonis i partia a córrer, sense por. De llavors ençà se sent part de la festivitat i la celebra any rere any.

Quan el guionista Eduard Sola va guanyar el Gaudí per Casa en flames va recordar-se dels seus orígens humils i "orgullosament xarnegos". I quan va guanyar el Goya va dedicar-lo a les "supermares" que, com la seva, ho han sacrificat tot pels fills. "Mama, això és per a tu. T’estimo moltíssim", li va dir en català. Dos mesos després, ens trobem amb Eduard Sola i els seus pares, superada ja la voràgine dels reconeixements i la ressaca pel debat polític que va aixecar la paraula xarnego.

Tenen sentit els ateneus al segle XXI? Amb aquest títol s'inaugurava el gener del 2023 a l’Ateneu Barcelonès la tertúlia de joves Cafè Continental tot rememorant la mateixa tertúlia que havia tingut lloc a principis de segle en què participaven els joveníssims Sagarra, Papasseit, Foix, Garcés… Amb l’enunciat del debat els participants ja responien la pregunta. Eren allà i donaven valor a trobar-se físicament, sentir-se a prop i debatre qualsevol tema després de la pandèmia i d’un entorn de soledat virtual com el que els havia tocat de viure. Dos anys després, aquest interrogant agafa més sentit que mai en un context català i europeu on la immigració ha desbordat totes les previsions d’Occident. Diuen els sociòlegs que els fracassos en la integració dels migrants recauen en la no vinculació amb l’entorn. El cas francès ho explica molt bé: amb una bona escola pública, uns barris equipats i una cultura potent, el malestar i els guetos continuen existint. 

Crides a l'annexió, una invasió de Groenlàndia, aranzels del 25% a tots els productes mexicans i canadencs (suspesos durant un mes), tarifes a l'alumini i l'amenaça de taxar també les importacions europees. Els estirabots geopolítics de Donald Trump respecte als socis de l'Amèrica del Nord i Europa de moment no s'han materialitzat, però han encès les alarmes a les dues bandes de l'Atlàntic. I en el cas del Canadà i la Unió Europea, han obert el debat sobre una integració econòmica més gran.

Hi ha una dreta (extrema i no tant) que demana i exigeix als immigrants que s'integrin, però no ha explicat mai en què hauria de consistir aquesta incorporació a la societat d'acollida que, per ser democràtica i lliure, és intrínsecament diversa. Ja ho era abans que els nouvinguts aportessin les seves notes de color al paisatge humà autòcton. Si un estranger aterra avui mateix a qualsevol ciutat catalana, posem per cas, com i en què s'ha d'integrar? S'hauria d'enfundar en unes malles estretes de les que porten les noies per anar al gimnàs o en un vestit dels que duen els oficinistes? Hauria de mostrar els cabells blancs sense tenyir o s'hauria d'inflar la cara de bòtox? Hauria d'omplir-se el cos de tatuatges o fer-se unes rastes? En quin supermercat hauria de comprar? Hauria de ser omnívor, vegetarià o vegà? Hauria de comprar-se un cotxe híbrid, elèctric o dièsel? Hauria de portar els fills a una escola pública o a una concertada? Hauria de ser de dretes o d'esquerres? S'hauria de fer feminista o defensar un model de rols de gènere tradicional? Es consideraria integrat un immigrant que porti la seva filla a una d'aquestes escoles de l'Opus que segreguen per sexes? Es veuria com a exemplar el fet que passés a formar part d'un sindicat per defensar els seus drets? I si vol tenir els mateixos drets, la dreta el continuaria considerant ben integrat? Ho dic perquè sovint aquest sector de l'arc polític dona missatges contradictoris sobre aquest tema: exigeixen la integració, però són partidaris de posar traves específiques als qui estan en aquest procés. Per exemple, creuen que s'han d'endurir els requisits per obtenir els permisos de residència o la nacionalitat. ¿Com t'has d'integrar si no pots votar ni tenir les mateixes oportunitats que els altres? A la dreta tampoc es veu amb mals ulls el fet que la majoria de població nouvinguda hagi de cobrar salaris més baixos. Això, de fet, sempre li ha anat bé i encara que no de discurs, en la pràctica han contribuït més a l'arribada de sensepapers que l'esquerra. Si a més es pot fer una mica de pressió sobre la classe treballadora i rebaixar les conquestes laborals, encara millor. Més que una contradicció és pura hipocresia. Com ho és el fet que es continuïn fomentant i perpetuant els mecanismes de segregació que fan que els últims d'arribar hagin de viure en els barris en què els autòctons no volen viure. Hi ha pisos que no es llogarien mai si no fos que als immigrants no els deixen viure enlloc més. O sigui que no, la dreta no vol la integració, sinó l'exclusió.

Bona part del debat social i polític dels darrers temps s’ha centrat en la qüestió de la immigració. I de manera més intensa allà on n’hi ha més, com és el cas de Catalunya. Es tracta d’un debat que es construeix a partir de l’experiència viscuda, de la informació –o desinformació– que se’n rep i dels prejudicis que se’n tenen. I és difícil de discernir què contribueix més a conformar la nostra opinió final. Per això cal rebre molt positivament qualsevol estudi que aporti dades al debat, tal com ho fa la darrera Enquesta sociopolítica del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya.

Una expressió habitual a la Grècia homèrica, emprada també per Plató (Cràtil 401 b), era “començar per Hèstia”, és a dir, en els afers públics cal sempre començar per les coses importants. Sembla una idea de sentit comú, però molt sovint resulta absent en els debats polítics actuals. Per exemple, en la manera superficial i estereotipada en què la majoria de partits parlen de la Unió Europea (UE) i del seu futur.  

Amb les algarades de juliol a Nanterre protagonitzades per joves i adolescents en protesta per la mort d’un noi d’origen algerià s’ha tornat a projectar l’ombra de si una situació semblant podria acabar passant a Catalunya. La por és que aquest esclat s’hagi produït per la combinació explosiva de la pobresa imperant en els barris marginals amb majoria d’immigrats i la desigualtat entre els descendents dels immigrats i la població autòctona.

El concepte d'immigració fa que ens vingui al cap un altre concepte molt important i sovint malinterpretat: la integració. A diferència del que moltes persones creuen, la integració no és l'oblit ni la traïció als teus orígens, sinó l'esforç i el compromís d'aportar alguna cosa al país que et rep i et dona l'oportunitat de construir aquella vida amb la qual somies. La manera en què els immigrants, especialment certes comunitats específiques, s'integren en la societat espanyola i com aprofiten les oportunitats existents és un tema de debat i reflexió.

A les Balears hi ha només quatre centres educatius públics que ofereixen la possibilitat de cursar-hi les etapes de Primària i ESO. Són els coneguts com a escola-institut, i hi estan escolaritzats 1.246 alumnes. La resta es divideixen en centres d’Educació Infantil i Primària (CEIP) i instituts de Secundària (IES). Aquest model de canvi de centre en funció de l’etapa esdevé un trasbals per als estudiants, que es veuen immersos en un procés d’adaptació accelerat que no sempre s’assoleix amb èxit, amb metodologies diferents de les conegudes fins al moment. De fet, a les Illes la taxa d’abandonament escolar prematur va ser del 18,2% el 2022, segons dades de la Conselleria d’Educació. En aquest context es fa la prova pilot als quatre centres integrats, per estudiar si la continuïtat entre etapes en un mateix centre és eficaç per lluitar contra l’abandonament escolar, com s’ha comprovat. 

“Entre les primeres generacions de marroquins que venguérem a Mallorca i els joves que ja hi han nascut hi ha diferències. Ho he vist aquests dies, amb el Mundial de futbol. Seguint el partit entre el Marroc i França al kebab Roma de sa Pobla, al meu costat hi seia un al·lot d’11 o 12 anys. Quan haguérem perdut, el vaig veure tot seriós, fora dir res. ‘Què tens?’, li vaig demanar. Ell em va respondre: ‘ja som defora, i tot s’ha acabat!’. Jo li vaig dir que no s’havia acabat res, que mai havíem pensat que el Marroc arribaria tan enfora. I li vaig dir que, estant a sa Pobla, ho havíem de celebrar. El nin es va aferrar a mi i jo vaig plorar”.