A Catalunya existeix una tradició ancestral, que continua arrelada en diverses zones rurals, popularment coneguda com la llei de l'hereu. Aquesta pràctica establia que el fill primogènit tenia el dret a heretar la major part del patrimoni familiar, mentre que els altres podien rebre una part més petita o, fins i tot, no heretar res. Una pràctica que s'ha transmès de generació en generació per donar continuïtat al patrimoni familiar i assegurar la supervivència de l’explotació agrícola i ramadera de la família. Tot i que aquesta tradició encara ressona en algunes comunitats rurals, en moltes ha anat perdent rellevància amb el temps, especialment pels canvis socials i econòmics que han afectat el món rural. Avui en dia, moltes famílies opten per altres formes de distribució de la terra, basades en els desitjos i necessitats individuals de cada membre de la família. Aquest canvi de paradigma, que ha portat les dones a ser hereves i propietàries de les terres i béns rurals, ha culminat amb les lleis de successions modernes, que han establert un repartiment més equitatiu dels béns, i l'entrada en vigor, el 2012, de la Llei 35/2011 sobre la titularitat compartida de les explotacions agràries, que reconeix la participació jurídica i econòmica de les dones en l'activitat. També ha sigut cabdal l'article 50 de la Llei d'igualtat efectiva de dones i homes, aprovada el 2015 pel Parlament de Catalunya, en què s'indica que l'Administració “ha de vetllar per aconseguir la plena participació social de les dones del món rural".

Abans d’anar-hi a viure, cap d’ells sabia que les rectories, les dependències d'una parròquia on acostumen a viure els rectors, es podien llogar a particulars. “Buscava una casa de poble i vaig veure un cartell amb un telèfon que pertanyia a una immobiliària de Roses, que és amb qui vaig fer els primers tractes”, explica Nuri Frigola. Així va començar les gestions per llogar la rectoria de Navata (Alt Empordà), on viu des del 2016 amb els seus dos fills, en Mateu i l’Eva, de setze i catorze anys, respectivament. “Quan em van ensenyar per primera vegada l’habitatge, vaig veure que estava molt abandonat i que calia fer-hi unes quantes reformes. En un primer moment això em va tirar enrere –admet Frigola–. Però a la segona visita, que vaig fer amb la meva família, vaig veure que la casa tenia possibilitats i em vaig animar a reformar-la”. 

A mesura que les democràcies occidentals es polaritzen cada cop més, els votants de les zones rurals i les ciutats petites s’enfronten regularment als seus homòlegs dels centres urbans més grans. Tot i que no és un fenomen nou, i certament no és l’únic factor que afecta els patrons de votació, la fractura entre el medi rural i l’urbà és un motor important de les guerres culturals actuals. Aquesta dinàmica, que l’economista Andrés Rodríguez-Pose ha descrit de manera evocadora com la “venjança dels llocs que no importen”, indica que l’augment populista actual reflecteix de manera clara les disparitats geogràfiques.

És el segon poble més petit de l’Alt Empordà. De fet, fins fa pocs anys rivalitzava amb la Vajol per qui n’ostentava el rècord. Però amb la pandèmia van començar a créixer en població. L’Ajuntament va muntar un casal que va desbordar les expectatives i va reunir fins a 30 infants en un municipi de poc més de 100 habitants. Parlem de Palau de Santa Eulàlia, que el 2021 –i amb només set alumnes– va convertir-se en la primera escola rural de Catalunya a reobrir després de la crisi del covid, quan el departament d’Educació va optar per fer una aposta decidida per aquest tipus de centres.

La Patri va néixer en una casa molt petita. Una casa ideada per donar a llum sense parar. Vivia amb la seva mare i els seus germans en un espai tan i tan petit que es trepitjaven en moure's. Un dia, la seva mare va ensopegar mentre li donava de mamar i la va esclafar. La Patri, amb tan sols un mes de vida, es va trencar la columna vertebral i va quedar paralítica de les cames. Com que no podia caminar, va deixar de ser útil per al treball que ja tenia atorgat inclús abans de néixer. Volien matar-la. Per sort per a la petita, el setembre del 2015 va ser rescatada pel Santuari Gaia, a Camprodon, Girona. Avui, la Patri té set anys i viu tranquil·la en una habitació molt més àmplia que comparteix amb el Javi. Ell és molt afectuós i tranquil. Tots dos són de la mateixa generació i han creat un gran vincle. Cada nit, abans d'anar a dormir, el Javi acomoda al seu gust el seu llit de palla i la seva manta al costat de la Patri.

El casal de La Sala de Viladrau és una de les masies amb més història i encant de Catalunya. S'alça sobre una penya rocallosa, franquejada pel serrat de l'Oriol i el santuari de Sant Segimon de les Guilleries, i conserva una façana principal amb planta, porxos, dos pisos i golfes. Té adossada una torre medieval de guaita i està rodejada de tot un perímetre fortificat. Els seus orígens es remunten pels volts del segle XIV i és la casa on, el 1594, va néixer Joan Sala i Ferrer, conegut popularment com a Serrallonga, el bandoler més famós de la cultura catalana. L'estat de la masia és ruïnós avui dia: tot i que l'estructura es manté sòlida, part del sostre ha cedit, moltes teules estan esberlades i els degoters constants d'aigua deterioren l'interior. Però una iniciativa s'ha proposat salvar-la de la desaparició i restaurar-la.

Quan la carretera que porta de Girona a la Bisbal d’Empordà es trenca per anar en direcció Torroella de Montgrí i l’Estartit hi ha un moment que el conductor no pot evitar fer un "ooooh". Una petita pujada mena a unes vistes espectaculars sobre la plana empordanesa. Omnipresent al mig: la silueta del bisbe mort, com deia Verdaguer, de la serralada del Montgrí, amb el castell com si fos l’anell de la mà, i a la dreta el mar i les illes Medes. Són les vistes que fa sis anys van enamorar Judit Piñol, criada Llofriu, i Michael Jones, neozelandès d’origen. Són les dues ànimes al darrere de DosKiwis, una fàbrica de cervesa artesana amb taproom per degustar-la i una àmplia terrassa on també es pot dinar o berenar en dies d’hivern i gaudir d’un sopar informal les nits d’estiu. DosKiwis –així es diu l’ocellet típic de Nova Zelanda– han creat un oasi a l’Empordà amb la beguda fermentada, ja que també fan kombucha, de denominador comú.

"Arriba un moment en què has de decidir quins animals et quedes i quins sacrifiques per alimentar-te". Aquesta és potser la part més dura de la vida de l'escriptora, activista i exdirectora de l’escola de pastors Vanesa Freixa, que es defineix com una rural domesticada. Viu en una borda, tradicionalment un terreny agrícola amb una cabana on es guardaven la palla i les eines de conreu, al Pallars Sobirà. És allà on ha escrit Ruralisme (Ara Llibres), un assaig sobre la seva manera d’entendre la ruralitat com un element disruptiu i "un espai més buit, més net, menys domesticat, més serè –diu el llibre– on podem intuir millor què és el que ens convé, què és el que ens cal per garantir-nos la vida". Un lloc de benestar que sovint no es troba tampoc als pobles, conquerits per valors de la urbanitat com la productivitat extrema.

És diumenge. Plou i fa fred. Però Marina Vilalta i Fajula ni s’imagina faltar a la cita de cada tarda amb les seves estimades ovelles. És la pastora en actiu més vella de Catalunya. 95 anys i 5 mesos. Noranta guardant el ramat i la majoria des de Can Sibí a Bruguera, un petit poble de 57 habitants als peus de la muntanya del Taga (Ripollès), on va anar a viure quan es va casar, amb tres ovelles de dot. Després d’una vida d’anonimat, aquest any ha encadenat homenatge rere homenatge: la Generalitat li va concedir al juny la Creu de Sant Jordi per ser un “exemple de la importància del treball al món rural, i de la resiliència de les persones que s’hi dediquen”. I Bruguera acaba d’inaugurar una plaça amb el seu nom i una exposició de fotografies permanent.