Fa més de tres dècades que és una de les contrabaixistes i compositores de referència del jazz estatal i internacional. Ha liderat projectes propis, ha compartit escenari amb alguns dels grans noms del gènere i aquest dissabte presenta al Port d'Andratx (Studio Weil) Cerebro en equipo. Neurociencia para el desempeño y la motivación en Música (y otras Artes), un llibre que uneix la seva experiència artística amb anys d'investigació sobre el cervell, la creativitat i la motivació. En aquesta entrevista reflexiona sobre el jazz, la indústria musical, el paper de les dones i la necessitat d'entendre la música com una eina de comunicació.

Carlos Cano (Granada, 1946-2000) era “un artista universal i anticonformista”, diu Paco Ibáñez, i per això li dedica La mala reputación de Georges Brassens. Ha sigut cap al final de l’acte que ha organitzat aquest dimecres la secció d’història de l’Ateneu Barcelonès. El propòsit era recordar el llegat cultural, polític i emocional de Carlos Cano, el cantautor que va “impugnar la manera com la cultura andalusa havia sigut apropiada per la dictadura franquista”, tal com ha sintetitzat l’historiador granadí Javier García Fernández. La fermesa i la sensibilitat amb què va resignificar la copla com a expressió popular andalusa és un dels grans llegats d’un artista que va aprofundir precisament en les complexitats de la identitat andalusa, en la manera de ser universal i mirar el món sent andalús lluny del folklorisme reduccionista i del cosmopolitisme uniformador.