En un marc simbòlic com la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el president Salvador Illa ha presidit aquest dimarts al migdia la signatura de l’anhelat Pacte Nacional per la Llengua, el full de ruta que ha de dirigir la política lingüística del país fins al 2030. L'objectiu és fomentar el coneixement i ús social del català, que es troba en hores baixes: només un 32,6% dels ciutadans el parlen habitualment, 14 punts menys que fa 20 anys. El Pacte preveu un pressupost de 255 milions dedicats a la política lingüística per al 2025, la xifra més alta destinada mai a llengua, i un mínim de 200 milions l’any. El Govern en pes ha assistit a l'acte, que ha comptat amb la presència d'una àmplia representació social i amb figures simbòliques com l'expresident Jordi Pujol, i amb absències rellevants, en especial les de Junts i la CUP.

"Ja no existeix la Gàl·lia irreductible del català", afirma la regidora de Llengua Catalana de l’Ajuntament de Girona, Núria Riquelme, referint-se a una ciutat en què semblava que el català estava fora de perill. "A Girona rai!", ens deien. Davant la preocupació per la deriva de la llengua a tot el país, i amb vista al retard del full de ruta que ha de ser el Pacte Nacional per la Llengua, alguns ajuntaments catalans han decidit desplegar mesures per revertir la davallada del català. El conseller de Política Lingüística, de fet, els animava a fer-ho fa uns dies en la primera trobada municipalista per la llengua. Els demanava lideratge per "rellançar la política lingüística en l’àmbit local" igual com el van tenir els primers consistoris democràtics, que muntaven cursos i actes de dinamització del català. Allò va ser l’embrió del Consorci per a la Normalització Lingüística, “el principal artífex de la política lingüística municipal durant molts anys”, advertia Francesc Xavier Vila. Per al conseller, el problema és que la política municipal s’ha reduït durant anys només a aquests cursos bàsics, potser “per la rapidesa dels canvis que s’han produït”, justificava.

En la primera entrevista pública que ha concedit la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar (Barcelona, 1968), la seva resposta inicial ha estat aquesta: "La cultura catalana és molt diversa, molt rica i, històricament i també ara, s'ha enriquit molt amb l'arribada de gent d'arreu. És una cultura en constant evolució que té un pal de paller: la llengua. Tenim una llengua pròpia i això és molt important". El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila Moreno (Esplugues de Llobregat, 1966), també en la seva primera entrevista, i també a l’ARA, afirmava: "És molt important que el PSC hagi fet una aposta tan clara com ha fet per la llengua catalana, perquè això clarament ajuda a trencar estereotips, a trencar barreres mentals". A més, tant l’una com l’altre feien referència a l’encàrrec del president Salvador Illa de donar continuïtat a la feina de la consellera anterior, Natàlia Garriga, d’ERC, a la qual el líder del PSC, abans de guanyar les eleccions, no havia parat d’elogiar. Sònia Hernández i Francesc X. Vila havien estat alts càrrecs de Garriga.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha presidit la primera comissió de política lingüística de la història de la Generalitat fent una radiografia dels reptes que té una llengua que es troba en una situació "diversa, complexa i delicada", amb unes pressions que "si no es corregeixen, el futur de la llengua estarà en entredit". "Cal apartar la llengua de lluites partidistes; no es pot lligar a cap ideologia concreta. La defensa del català no ataca cap altra llengua", ha defensat.

El govern de la Generalitat de Catalunya va prendre possessió fa poc més d’una setmana i té una nova conselleria, la de Política Lingüística, que prové de la segregació de la Secretaria del mateix nom inclosa a la conselleria de Cultura. És com si a l’Institut d’Estudis Catalans li haguessin extirpat la Secció Filològica per crear una acadèmia de la llengua catalana.

Per què la justícia és sempre la gran oblidada de la política? A les 25 pàgines de l’acord d’investidura entre el PSC i ERC no hi ha cap referència a les polítiques públiques de justícia. Tampoc n'hi ha rastre a les 13 pàgines del pacte amb els Comuns. Algú em podria dir que aquests dos documents són acords de caràcter genèric que no entren en detalls sectorials. Molt bé. Doncs anem al debat d’investidura del passat 8 d’agost. Més de sis hores amb intervencions de tots els grups parlamentaris. Cap menció. Ningú. Oblidats per tothom. Aquesta és la nostra realitat.

El 1988 David Owen era un llicenciat en llengua i literatura anglesa per la Universitat d’Edimburg que es pensava que havia trobat una feina de professor d’anglès a Barcelona. Va arribar a l’Estació de França l’1 d’octubre, al sortir va agafar el primer taxi que va veure i va dir el seu destí: "Vic". Es pensava que seria un barri de Barcelona. Així va arribar la seva immersió salvatge en el català. "El Vic dels anys 80 era una ciutat grisa, la veritat, i no hi havia gent de fora excepte uns quants professors d’anglès. Era una ciutat monolingüe, bàsicament perquè jo tampoc no sabia distingir el català del castellà –recorda–. Durant mesos vaig pensar que m’havia equivocat". Avui, 25 anys després, aquest professor de literatura anglesa de la UAB ho veu just el contrari: "Els vigatans són uns professors excel·lents però durs, et donen un parell de setmanes de treva i et parlen català", assegura. Aquella immersió va ser clau perquè pogués aprendre el català per lliure.

Més de la meitat dels barcelonins no parlen mai català en el seu dia a dia o el parlen poc (53%). Només el 30% l’utilitzen molt o força. Especialment entre els joves, l’ús habitual del català a Barcelona ha caigut del 35,6% al 28,4%. No hi ha cap districte de Barcelona on predomini el català entre aquest col·lectiu: en alguns llocs és molt puntual, com a Nou Barris (on hi ha un 5% d’ús habitual del català) o a Ciutat Vella (16%) però també a Sants, Sant Martí i Sant Andreu (23%). Per a la gran majoria, el 62%, el castellà és la llengua que senten i parlen, com revela l'Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020. Amb aquestes dades sociolingüístiques, Barcelona ha posat fil a l’agulla per fer la seva aportació al Pacte Nacional per la Llengua, en sintonia amb el govern català. L’objectiu essencial és fer arrelar de nou el català en la identitat barcelonina.