La formació d'extrema dreta a l'Ajuntament d'Algaida ha carregat aquest dilluns contra l'actuació de l'artista queer, Sor Estiercol, qui actuà el passat cap de setmana en el marc de l'Alagaid'Art. El regidor de Vox, Miguel Martínez, ha carregat contra el discjòquei per "anar disfressat de dona, fumant i bevent mentre punxava música amb la presència de menors", ha assenyalat en un comunicat de premsa.

Les valoracions de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de París han estat molt diverses, des de la celebració entusiasta fins al repudi absolut. El diari francès Libération qualificava la cerimònia de “pam i pipa” a l’extrema dreta, i és cert que alguns protagonistes i certes escenes de l’acte han provocat les ires dels conservadors. Fins i tot els bisbes francesos han corregut a queixar-se de la mofa que, segons ells, s’ha fet del cristianisme en una paròdia de El Sant Sopar de Leonardo, amb models d’estètica queer, al ritme de la DJ i activista “transmaricabollo” Barbara Butch. 

"Tenen una preocupació de perdre la identitat que tant els ha costat fer pública. Per a ells, un factor de risc afegit de fer-se grans és tornar a l'armari". Així resumeix la mediadora i gestora cultural Roser Sanjuan un dels temes centrals que van sorgir durant el projecte Mortals (Morir queer), que va reunir una quinzena de participants d'entre 55 i 70 anys del col·lectiu LGTBI de Mallorca. Els seus autors presenten aquest dimecres a la Fundació Joan i Pilar Miró els resultats d'aquesta recerca participativa, que l'artista Albert Potrony ha plasmat en una publicació en format diari amb textos que recullen algunes de les converses entre els participants.

El cineasta i escriptor Kenneth Anger ha mort als 95 anys, segons ha confirmat la galeria Sprueth Magers amb un comunicat a les xarxes socials. Anger va ser un dels directors experimentals més importants dels Estats Units, pioner del cinema queer i figura destacada de la contracultura nord-americana. Polèmic per naturalesa, va escandalitzar amb les seves pel·lícules, amb els seus llibres de safareig sobre Hollywood i amb la seva devoció pel satanisme, que impregnava algunes obres seves i el va portar a tatuar-se "Lucifer" al pit.

En la seva estrena al Festival de Canes, Joyland s'anunciava com el primer film pakistanès seleccionat en aquest certamen. La fita no s'acaba aquí. El llargmetratge de Saim Sadiq ofereix una insòlita mirada queer a una família tradicional de Lahore, els Rana. La història se centra sobretot en el Haider, el fill petit, casat i sense fills, que sembla feliç com a responsable de les tasques domèstiques mentre la seva dona treballa fora de casa. Aquest estat irregular però no dramàtic de les coses esclata quan el Haider troba feina com a ballarí en l'espectacle de la Biba, una artista trans de la qual s'acaba enamorant.

Els seus avis eren agricultors i el seu pare, sacerdot. Kodo Nishimura va mantenir la tradició: estudiar per ser monjo budista, però sense renunciar al que és i se sent, membre del col·lectiu LGTBIQ+ i apassionat del maquillatge, al que es dedica professionalment a Londres, on viu actualment. Aquesta dualitat l'ha tingut clara des de petit, quan jugava amb nines al temple budista familiar al Japó, es posava minifaldilla i sempre estava amb altres nenes que, com ell, volien assemblar-se a la Ventafocs. Nishimura recull totes aquestes experiències a Este monje usa tacones (Amat), una biografia que és també un espai de reflexió i aprenentatge d'aquest monjo queer que ha trencat fronteres i prejudicis i ha mirat amb ulls desafiants a la societat japonesa més tradicional.