El panorama literari illenc es troba en constant renovació. En els darrers temps, de fet, una nova generació d’escriptors s’hi ha obert pas amb tota una sèrie de nexes en comú: nascuts durant la dècada dels 90 i principis del 2000, quasi tots confessen que escriuen gairebé des de sempre. Molts d’ells han aconseguit publicar gràcies a la concessió d’un guardó, i en tots ells el fet d’haver publicat fet ha afectat, d’una manera o una altra, la seva escriptura.

Si qualcú hagués dit als humans del paleolític que un dia enviaríem missatges amb cares grogues, la reacció hauria estat, segurament, de desconcert. Tot i això, el mecanisme no els hauria resultat del tot estrany. Les pintures d’Altamira o Lascaux, amb animals i escenes de caça, no eren textos però sí una forma de comunicació visual compartida dins el grup. Aquest és, segons alguns, l’antecedent més antic de l’escriptura: no perquè hi hagués llengua escrita, sinó perquè hi havia signes amb intencionalitat.

L’any 2019, la menorquina Natalia Castro (Maó, 1989) publicà un tuit on deia que, en cas d’arribar la fi del món, ella la viuria preparant una tesi sobre l’apocalipsi. I va ser justament durant el confinament de l’any següent quan va acabar una investigació que ha derivat en La fiesta del fin del mundo, el darrer premi Anagrama d’assaig. Qui és professora de la Universitat de Princeton hi fa un repàs de la configuració social dels darrers vint anys a l’estat espanyol des de perspectives urbanes, històriques i culturals, travessades totes elles per la concepció apocalíptica. Eurovegas, el 15-M i el covid explicats a través de Susan Sontag, Mad Max i l’obra de teatre Banqueros vs. zombis, entre d’altres.

El concurs literari AMIC-Ficcions, que enguany du a terme la 17a edició, va fer aquest dimarts l'entrega de premis de les Balears. Dels 513 participants de les Illes, la història de Guiem Luque Pérez, de l'IES Josep Miquel Guàrdia d'Alaior, ha estat guardonada amb el premi a la Millor Història de les Balears i Millor Història de Menorca. El jurat ha destacat que la història, titulada La Pupil·la, i presentada sota el pseudònim Guiem Luque, mereixia la primera posició a les Illes per ser "un relat que juga amb la fina línia que separa la intel·ligència artificial i la realitat, amb tocs de terror i misteri que enganxen el lector fins al final".

A ells els fa gràcia, fins i tot en fan befa, del fet que tantes senyores es passin les tardes fent el que despectivament anomenen “extraescolars per a adults”. I és ben cert que els clubs de lectura, les conferències, els tallers als centres cívics, els cursos sobre les matèries més variades se sostenen majoritàriament per una assistència formada gairebé sempre per dones i d’una certa edat. Els homes que prefereixen dedicar l’energia vital que els queda a mirar-se un parell de dotzenes de noiets en calça curta perseguint una pilota no es pregunten com és que es comportin així, les dones, com és que els hagi agafat aquesta hiperactivitat. Per començar perquè a elles els noiets que corren sobre la gespa no els interessen gens i per continuar perquè moltes formen part d’una generació que no ha pogut fer mai el que ha volgut, que ha anat deixant de banda, al llarg d’anys i dècades, tots aquells interessos que no fossin estrictament útils per al sosteniment de la vida familiar i l’altra feina, la que dona un salari. Algunes es queixen per aquest robatori massiu i normalitzat. Una d’elles ho va expressar amb una indignació raonable: “Ara me n’adono, que m’han ben enganyat tota la vida”. D’altres callen i deixen el marit “encarat a la televisió” (expressió que va fer servir una feminista valenciana quan explicava els seus inicis en l’associacionisme per la igualtat als anys setanta i com s’ho feia per assistir a les reunions) i disposen del seu propi temps ara que ja no han de cuidar fills ni nets ni pares ni sogres ni malalts ni discapacitats. 

Cap a la meitat del segle XX, i quan ella ja arribava a la cinquantena, l’escriptora May Sarton va comprar una casa de camp atrotinada –datava del segle XVIII– al poble de Nelson, a New Hampshire. Aquesta decisió, per insòlita i valenta, i totes les vivències que se’n van derivar, és el material literari que va fer servir per escriure Desig d’arrels, un llibre que ara ens arriba en català, gràcies a la traducció de Núria Parés que publica Amsterdam.

L’escriptora i periodista Llucia Ramis escriu contes i històries d’ençà que va saber ajuntar lletres per fer paraules. Sa mare, Frédérique Laloux, conta que, a més, de petita li agradava presentar les seves creacions: “Feia muntatges de teatre, dibuixava personatges i els retallava, i ens feia asseure perquè escoltàssim i miràssim l’espectacle. Mai no li ha faltat imaginació”. D’on raja aquesta font d’imaginació que, segons sa mare, ha tingut Llucia Ramis des de ben petita? “Segurament és perquè devora llibres des que va aprendre a llegir. No sé si ve abans l’escriptura o la lectura”, diu. Els pares de Laloux, els padrins de l’escriptora, vivien a una casa a foravila, a Felanitx: “Quan hi anàvem de visita, na Llucia se n’anava a passejar pel camp i moltes vegades la trobàvem llegint damunt un garrover. La perdíem de vista i l’havíem d’anar a cercar”, recorda. “Ha estat sempre una nina molt independent i amb un món interior feliç”, diu.

Llegint la teva novel·la he pensat que totes les històries de pares i fills s'assemblen. De fet, totes són la mateixa: un pare veu com un fill s'allunya, punt final. Potser la paternitat consisteix en inventar vincles malgrat l'allunyament.

Deixau-vos estar de campanyes publicitàries, de xarxes socials i d’anar a fires –a banda que, potser, ja tenim més turistes dels que voldríem. La millor promoció turística que poden fer de nosaltres és que ens diguin el nom del porc. Un hivern a Mallorca, el llibre més famós que mai s’ha escrit sobre l’illa, i que es continua venent als nostres quioscs i llibreries en diversos idiomes, és una col·lecció de desqualificacions cap als mallorquins, a més d’inexactituds, equivocacions i ‘afusellades’. Recordam aquell hivern de George Sand i com el va narrar l’autora francesa, quan es compleixen, aquest dijous, 17 d’octubre, 175 anys de la mort del seu amant i company de viatge, Frédéric Chopin, el 1849. I ho feim seguint el text mateix d’Aurore Dupin –aquest era el seu nom vertader– i els estudis del periodista Lluís Ripoll i de l’escriptor Adrien Le Bihan.

He llegit la novel·la Caparazón, que ha escrit Lisa Ginzburg i ha publicat en castellà l’editorial Tres Hermanas, amb traducció de Natalia Zarco.

Al llarg de la seva vida Miguel de Unamuno deixa constància dels seus viatges per Espanya i Portugal en els seus articles de paisatges en què s’aproxima al camp amb una mirada filosòfica, poètica i històrica, que fa meditar i pensar. Amb Unamuno la filosofia es fa paisatge i el paisatge es fa humà. Aprofita habitualment les vacances acadèmiques per viatjar i escriure diaris de viatge que publica posteriorment en forma d’articles a diversos diaris i que es caracteritzen per una escriptura poc primmirada i amb gran immediatesa.

Cada vegada utilitzo més la intel·ligència artificial per escriure. Com tothom, he armat una teoria que em convenci que no em substituirà. Gairebé totes les que llegeixo són molt dolentes perquè s'aferren desesperadament al" factor humà" definit d'una manera mística i cursi, com si fos una propietat inherent del text. Però ja fa temps que és del tot impossible distingir si un text ha estat escrit per una intel·ligència artificial o no basant-te en el to: la gran ironia dels xatbots és que s'han provat molt més eficaços a l'hora de copiar l'estil de les veus humanes que no pas la seva validesa empírica. És molt més fiable demanar-li a la IA que escrigui un poema imitant el to de Shakespeare que no pas demanar-li que et resumeixi algun aspecte dels seus llibres. En un cas com el de Shakespeare, segurament l'encertarà perquè treballarà amb milers de textos fiables fets per humans, però si li demanes per autors desconeguts de llengües minoritàries, s'inventarà les respostes sense cap mena de vergonya. Després de mesos fent servir la IA, el més clar és que no ens podem refiar de la calidesa del seu to saberut es correspon amb els cold facts.

Associacions d'escriptors en català, gallec i basc han signat aquest dimecres la Declaració de Palma, un manifest que reclama el "cessament de qualsevol atac" contra les tres llengües. En demanen també el "ple desenvolupament de la normalització", a més de la internacionalització i la col·laboració entre les respectives institucions, tant públiques com del sector.

El concurs literari AMIC-Ficcions, l'aventura de crear històries va lliurar aquest dimecres els premis de la 16a edició en un acte que va acollir el CaixaFòrum de Barcelona. Segons ha avançat Comunicació 21, enguany ha destacat l'elevada participació en el certamen, que ha tingut prop de 5.000 estudiants d'entre 14 i 18 anys de més de 300 centres educatius de les Balears, l'Aragó, el País Valencià i Catalunya. En el cas de les Illes, concretament, 422 participants, dels quals 271 eren de Mallorca.

La novel·la basada en fets històrics és un format que li és conegut. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) assegura que el motiva intentar entendre uns fets i uns punts de vista, però també confessa que és la porta d’un gènere que tanca, potser temporalment, amb la història que acaba de publicar. El Federal (Editorial Proa) és una immersió al voltant del Foc de la Bisbal, l’aixecament, el 6 d’octubre de 1869, de 3.000 homes que volien posar fi a la monarquia absoluta i fer d’Espanya una república federal. El que mira l’escriptor, en tot cas, és un passat que ajuda a veure el present.

De vegades la vida segueix a la ficció. L'estiu passat vaig conèixer un home que s'havia llegit la meva primera novel·la i l'havia comentat a la xarxa social abans anomenada Twitter. Com que em van interessar les seves reflexions, no hi havia cap tirada de canya massa explícita o destrempadora i teníem amics en comú, li vaig escriure. Poc després vam coincidir en un dinar, que va acabar en un sopar, que va acabar en una relació a distància; perquè va resultar que l'home en qüestió és catedràtic de literatura catalana en una universitat americana.

Crec recordar (no em refio gaire de la meva memòria) que Rosa Montero va entrevistar una vegada Harrison Ford i va iniciar el text amb una frase d'advertència: “Aquesta és una entrevista feta des de l'embadaliment”. Jo també estic obligat a posar-los sobre avís: això s'escriu des de l'embadaliment. L'obra de Ramiro Pinilla (1923-2014), del naixement del qual es compleix un segle, em sembla un dels cims de la literatura basca i espanyola. Pinilla és també un dels meus herois personals. Va ser un paio peculiar, lúcid i íntegre. Queden avisats.

La prescripció social és l’eina que permet a un professional sanitari derivar un usuari a un recurs no sanitari de la comunitat. Per exemple, fer una activitat artística, practicar un esport o passejar pel bosc. Hi ha tota una sèrie de consultes a professionals sanitaris que no se solucionen o no haurien de solucionar-se amb medicació. Tots coneixem gent que fa anys que pren antidepressius o ansiolítics, però un jove amb ansietat pels exàmens, un adult estressat perquè s’ha quedat a l’atur o una persona gran que se sent sola no són motius que ho justifiquin.

D’entre els centenars d’obres de creació literària que han arribat a les llibreries darrerament, n’hi ha un bon grapat de signades per autors de les Illes. I és un grapat ben divers. S’hi poden trobar des de debuts fins a reedicions revisades passant per poemaris guardonats i novel·les amb un fort component autobiogràfic. Totes serveixen per confirmar el bon moment que viu la literatura feta a les Balears, que no només floreix per primavera al voltant de Sant Jordi, sinó també a la tardor. Aquesta viu tota una eclosió. Però què significa cadascun d’aquests llibres per als seus autors?

En una casa blanca, en un paratge idíl·lic de la Costa Brava, entre dues cales i sobre un penya-segat, s'erigeix la casa on Truman Capote va escriure una part de la seva obra mestra, A sang freda (1966). Potser Capote era orgiàstic, potser li agradaven els ous ferrats i potser quan es llevava veia aquests mateixos pins que envolten aquest indret que duu l'experiència més o menys real de l'escriptor al seu ADN (tot això ho ha investigat Leila Guerriero a través de testimonis de Palamós al text La dificultad del fantasma). També en formen part a hores d'ara els passos d'escriptors com Gabriella Weiner i Henry Krempels, les trobades a la biblioteca de Pol Guasch, Gabriel Ventura i Ángela Segovia, una matinera Irene Solà descendint fins a la cala o Guerriero oblidant l'àpat del migdia entre pàgines, però sempre preparada per al sopar.