L’ombra de Pedrell és allargada. I hauria de ser-ho molt més. Perquè, més enllà de la tasca etnomusicològica del tortosí, de qui enguany hem recordat el centenari de la seva mort, la seva tasca com a reivindicador d’una música nacional i d’una òpera nacional mereix molta més atenció. I també les seves composicions per a orquestra i fins i tot les teatrals. Fa basarda pensar que la seva òpera La Celestina s’ha representat fa mesos al Teatro de la Zarzuela de Madrid quan a casa nostra la seva obra ha estat ignorada pels nostres programadors. Amb encert (però això no és suficient), el concert de l’OBC d’aquest cap de setmana ha programat el seu Excelsior, basat en el poema homònim de Joan Maragall. Quant haurem d’esperar per veure i escoltar El Comte Arnau?

"Pedra fundacional i font indefugible de la modernitat musical del país", diu el director del Museu de la Música de Barcelona, Jordi Alomar, sobre Felip Pedrell (1841-1922). L'exposició L'empremta de Pedrell, que es pot visitar al museu del 25 d'octubre al 26 de febrer, reivindica la importància del músic tortosí, tant per la seva obra com pel seu mestratge en deixebles com ara Enric Granados, Isaac Albéniz, Manuel de Falla i Conxita Badia, però també estira el fil de la seva influència fins al present, perquè d'alguna manera arriba a la feina de compositors i artistes com Joan Magrané, Bernat Vivancos, Raquel García Tomás, Maria Arnal, Joana Gomila, Quico el Célio i Rosalía. Tots ells formen part de "la constel·lació Pedrell", assegura Alomar, un amplíssim catàleg de noms que avui remenen tradició i contemporaneïtat des de diferents perspectives estètiques.