Tothom sap què és un haiku, i qui més qui menys sap què és una tanka. No gaire gent, però, sap què és un 'renga', una altra especialitat poètica japonesa, molt vinculada a les altres dues, que ara podem conèixer bé gràcies a la publicació de 'Tres veus lligades a Minase'. Ens l’ofereix Jordi Mas López, traductor de qui recordam el meravellós 'L’estret camí de l’interior', de Matsuo Basho. Un 'renga' és un poema encadenat i escrit de manera col·lectiva. Tenim, en aquest cas, tres autors: Sōgi, Shōhaku i Sōchō, i una tirada de 100 estrofes, composta l’any 1488. Són peces de tres versos, com els actuals haikus, i de dos, que formen tankes amb els haikus. Tant el ventall de motius a què pot recórrer el poeta com els lligams de sentit entre una i altra estrofa estan minuciosament codificats. Jordi Mas ens ofereix la informació necessària sobre les convencions temàtiques i sobre el joc de referències a la poesia clàssica japonesa que contenen molts dels versos. I ens els dóna en català amb un respecte estricte pel còmput sil·làbic propi del gènere, sense permetre’s ni un sol vers acabat en paraula aguda. Vegeu-ne, com a tast, el haiku de Sōchō, que diu “la boira avança / sense fi ni derrota… / fins on arriba?”, i que amaga una referència a un poema de Sone No Yoshitada escrit cinc segles abans: “Solcar com barca / sense rems ni derrota / l’estret de Yura / a la mercè de l’aigua: / és això, enamorar-se?”. No podem jutjar la fidelitat de la traducció, però sí l’efecte de la delicadesa del vers japonès adaptant-se al nostre motlle lingüístic i mètric. Un regal.

La frase més famosa sobre la traducció de poesia és del poeta nord-americà Robert Frost i diu que la poesia és el que es perd en la traducció. A ‘Paterson’, la preciosa pel·lícula de Jim Jarmusch, un personatge asiàtic que sembla revestit de saviesa poètica diu que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb un impermeable posat. Els lectors de poesia entenem el que hi ha de veritat en aquestes frases, però seguim llegint poesia traduïda, volem més poesia traduïda i de vegades fins i tot creiem endevinar que la poesia pot ser el que queda, o el que reapareix, en la traducció.

“Sabem com són les coses quan ningú se les mira?”. S’ho pregunta Antoni Marí als “Prolegòmens” del seu últim volum, 'El conflicte de les aparences'. És una pregunta que ha ocupat molt els filòsofs, algun dels quals ha arribat a dir que res no existeix si no és percebut. “El problema filosòfic fonamental és: si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú a prop per sentir-ho, com sabem que fa renou?”. Ho escriu Woody Allen a la seva peça teatral Déu. I recordem que la Colometa, la protagonista de 'La plaça del diamant', també sent el dubte desconcertant de si el caragol de mar que li agrada posar-se a l’orella segueix fent la seva música quan ningú no l’escolta. Les preocupacions dels filòsofs enllacen amb les intuïcions d’una noia de pocs estudis. I amb la ciència més avançada: sembla que la mecànica quàntica també afirma que el món no existeix fins que l’observam.

No som home d’excessos: l’estètica literària de l’excés no és la meva, i som de vida moderada. Avorrit, per dir-ho clar. Som conscient que els versos de Tavernàries, de Manel Marí, em rebutgen, més encara quan van acompanyats de dos textos (magnífics) d’Enric Sòria i de Sebastià Alzamora, que no s’estan de reprovar el morigerat com a persona poc de fiar. El miracle de la bona literatura, però, és que ens fa viure com a pròpies emocions que no són les del nostre repertori. Llegint les Eucarístiques, de Jacint Verdaguer, no només n’admir la bella factura sinó que em deix emportar pel fervor sagramental. Llegint aquestes Tavernàries, m’he sentit arrossegat pel furor dionisíac.

L’amor és un invent del segle XIII, va escriure Joan Fuster en alguna banda. Es referia, naturalment, a l’amor-passió, aquella estranya conjuntura anímica que fa de l’enamorat un absolut esclau d’uns sentiments en què es confonen la joia i el dolor i que no donen mai, ai las, un instant de treva. Aquella “viva mort”, aquell “deliciós mal”. Si la frase de Fuster és certa, convindria afegir que va ser Francesco Petrarca qui, al segle XIV, va acabar de codificar una manera d’entendre l’amor que ha recorregut set vuit segles de cultura occidental, dels trobadors fins a Hollywood passant pel jove Goethe. Petrarca, per cert, tampoc no va inventar el sonet, ni la melodia incomparable de la mètrica italiana, però és probable que sense ell no fossin al cor de la gran tradició poètica. Si ens fessin de dir mitja dotzena de cims de la poesia universal, molts possiblement esmentaríem Petrarca.

El passat divendres dia 2, Can Alcover es va omplir de gent que volia escoltar i veure representada la literatura de Miquel Àngel Riera i Damià Huguet, morts fa vint anys. Tots dos havien estat objecte d’homenatges, també molt concorreguts, a Manacor i Campos, els seus pobles. El dia abans, al teatre Mar i Terra, hi havia hagut una lectura dramatitzada d’'El fogó dels jueus', de Llorenç Moyà, de qui ahir mateix també es va representar el monòleg dramàtic 'Polifem'. Tampoc no ha estat, ni prop fer-hi, l’únic acte de record de Moyà, en l’any del centenari del seu naixement. Durant els darrers mesos, s’han multiplicat les presentacions de la poesia completa de Guillem d’Efak, com va succeir l’any passat amb la de Blai Bonet. I anant una miqueta més enrere, recordam bé els homenatges a Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez, en el centenari del seu naixement, i a Josep Maria Llompart, desaparegut també vint anys enrere. Per no parlar de Llull.

A les travesses del Nobel de literatura d’enguany hi sortia un escriptor poc conegut entre nosaltres: el kenyà Ngugi wa Thiong’o, de qui Raig Verd acaba de publicar 'Somnis en temps de guerra'. Hauria estat una bona ocasió de guardonar un autor que ha fet bona part de la seva obra en kikuiu, la seva llengua materna, i que ha estat un defensor ferm de l’ús literari de les llengües africanes. Descolonitzar la ment, en diu.

Zeyneb Oral, escriptora i periodista, va néixer i viu a Istanbul, i estima la seva ciutat. Diu que és una ciutat de poetes, la dels mils perfums, la capital de tres imperis, la ciutat alhora nostàlgica i futurista, la ciutat surrealista en què les crides a la pregària es barregen amb la música més moderna. “La meva ciutat natal, on he viscut durant segles”. També és la capital demogràfica i cultural d’un país que retrocedeix dramàticament cap a la fosca. Fa poc més d’una setmana, el president Erdogan va convocar de nit els diputats de la seva majoria per proposar una llei segons la qual aquell que violi una nina de menys de 18 anys quedarà impune si després es casa amb ella. Les darreres notícies diuen que la proposta queda aparcada.

A Bob Dylan li han donat el Nobel i tothom s’ha posat a parlar de la poesia i l’oralitat: els orígens, Orfeu, Homer, els trobadors, tot això. La poesia neix amb música, la poesia és so, la poesia s’escriu en paper pautat, la poesia troba el seu millor vehicle en les ones sonores. La idea ve a coincidir amb l’auge dels festivals, els recitals, les lectures poètiques. Res que no sigui bo per a la salut del gènere. Però tampoc no deu ser imprescindible arribar a la conclusió que aquesta és necessàriament la millor manera de transmisió per al gènere. Potser hi ha lectors que troben que la poesia escrita sobre paper, la que no és d’Homer ni dels trobadors, flueix millor sense escenaris ni micròfons.