És diumenge. Plou i fa fred. Però Marina Vilalta i Fajula ni s’imagina faltar a la cita de cada tarda amb les seves estimades ovelles. És la pastora en actiu més vella de Catalunya. 95 anys i 5 mesos. Noranta guardant el ramat i la majoria des de Can Sibí a Bruguera, un petit poble de 57 habitants als peus de la muntanya del Taga (Ripollès), on va anar a viure quan es va casar, amb tres ovelles de dot. Després d’una vida d’anonimat, aquest any ha encadenat homenatge rere homenatge: la Generalitat li va concedir al juny la Creu de Sant Jordi per ser un “exemple de la importància del treball al món rural, i de la resiliència de les persones que s’hi dediquen”. I Bruguera acaba d’inaugurar una plaça amb el seu nom i una exposició de fotografies permanent.

Fins a finals del segle XIX, no arribar al metre i vint centímetres d’alçada era una realitat quotidiana al Ripollès i en diferents punts del Pirineu. No ho era, però, per als primers turistes que començaven a conèixer el territori i decidien sortir dels balnearis de la Vall de Ribes. L’agost del 1886, el polític republicà madrileny Miguel Morayta, va passar les vacances en aquesta comarca per desconnectar. Però fent un volta pel barri de la Vila d’Amunt de Ribes de Freser, on hi ha el castell de Sant Pere, va entrar en xoc. Hi habitava una comunitat d’almenys dues-centes persones que eren diminutes, molts d'ells tenien un goll al coll -una protuberància pel creixement de la glàndula tiroide-, vivien en la misèria, de forma endogàmica i estaven aïllats dels seus veïns. Eren coneguts com els golluts o nans de Ribes, una comunitat proscrita i durant l'últim segle convertida en llegenda per intentar esborrar-la del mapa.