Els processos de reproducció assistida tenen un impacte emocional, físic i econòmic. Parlem amb dones sobre com han viscut aquest periple.

Una de cada sis persones té problemes d’infertilitat, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i un de cada 10 nens ja neixen per tècniques de reproducció assistida a l’Estat —el 2022 van ser 39.546 nadons, segons la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), nascuts de 167.195 cicles de fecundacions in vitro (FIV) i 31.635 inseminacions artificials (IA)—. Encara que l’èxit d’aquestes tècniques és indiscutible, les xifres ja deixen entreveure que passar per un procés de reproducció assistida no és bufar i fer ampolles. Les taxes d’èxit, que depenen de l’edat i d’altres factors, són del 13,7% en cas d’inseminació artificial, i del 43,8% en cada cicle d’in vitro que arriba a la transferència embrionària (quan es deposita l’embrió a l’úter), cosa que succeeix en un 60% dels cicles iniciats.

Biòloga de formació, Laura Rabinad es va interessar per la reproducció assistida perquè li agradava el contacte directe amb els pacients. Ha treballat durant més de deu anys en laboratoris de reproducció assistida i des de fa un temps treballa pel seu compte acompanyant els processos reproductius de dones i parelles, àmbit que ha pogut fusionar amb la seva formació com a psicòloga per fer un abordatge més integral. Amb la il·lustradora Pepa Ràfols ha publicat el llibre Quan la vida comença in vitro, un conte infantil per explicar la reproducció assistida des de l'òptica de les persones nascudes amb aquesta tècnica. El llibre va néixer "arran de la dificultat" que veien "per explicar temes relacionats amb la reproducció assistida, sobretot pel que fa a la donoconcepció (concepció amb òvuls o esperma de donant)".

Adonar-se que no hi havia res escrit sobre la infertilitat –o que hi havia molt poca cosa– és el que va moure la Maria Climent i la Míriam Aguilar a visibilitzar les seves històries d'infertilitat. Climent, escriptora i traductora, acaba de publicar Mai és una paraula molt lletja (Ara Llibres), en què relata la seva llarga travessia fins a arribar a la maternitat després de set anys i múltiples tractaments de reproducció assistida que van culminar amb el naixement de la seva filla. Però les històries d'infertilitat no sempre acaben amb un nadó als braços i aquesta realitat molt menys visible també existeix i és la que reivindica Míriam Aguilar des del seu activisme a xarxes, que ara s'ha traduït també en un llibre: ¿Y ahorá qué? (Koan).

La investigadora Elvan Böke lidera, des del 2017, el grup del programa de biologia cel·lular i del desenvolupament al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Les seves línies de recerca se centren en la maternitat en fase tardana i els problemes de fertilitat associats i, gràcies a la seva investigació, ara sabem que els ovòcits se salten una reacció metabòlica fonamental per a la resta de cèl·lules, el complex I, que s'encarrega de la producció d'energia dins del mitocondri, l'estructura que activa les funcions vitals d'una cèl·lula. Això els permet mantenir la capacitat reproductiva intacta durant dècades. Aquest estudi ha valgut a Böke el XIX premi Fundació Banc Sabadell a la investigació biomèdica, que s'ha anunciat aquest dimarts i s'entregarà dilluns que ve en un acte a la seu corporativa del Banc Sabadell a Sant Cugat del Vallès.

¿És possible que les relacions sexuals tinguin els dies comptats i que, en el futur, la reproducció humana es dugui a terme només en laboratoris? ¿O que l’embaràs duri menys mesos i la gestació es faci en úters artificials? Hi ha científics que ho estudien i ho veuen com una realitat. Tot i això, hi ha persones que dubten si realment aquesta és la solució als problemes a què ens enfrontem a l’hora d’aconseguir un embaràs. "S’intenten crear úters artificials per atendre els parts prematurs, però potser abans s’hauria d’entendre que la majoria dels parts prematurs són deguts a l’estrès matern", lamenta Ibone Olza, doctora en medicina i especialista en psiquiatria infantojuvenil i perinatal. "El primer que cal fer és cuidar les embarassades perquè no tinguin estrès, i aquesta és una tasca que ens correspon a tots com a societat", continua Olza, que acaba de publicar el llibre Gestar (Vergara, 2024).

El "si vols, pots" no és aplicable a la fertilitat. "Quan un inesperat desig maternal em va esclatar a la cara, vaig descobrir que ja era massa tard. El meu cos era un desert. Si volia gestar i parir un fill, em quedava una única opció: fer-ho amb l’òvul d’una altra dona", escriu la periodista Júlia Bertran Lafuente (Barcelona, 1980) a Estimada desconeguda (La Campana), un relat en primera persona honest i valent en què planteja a través de la seva experiència personal molts debats socials pendents. Des de l'endarreriment de la maternitat, la donació d'òvuls, el negoci de la reproducció assistida o la falta de polítiques públiques per maternar. La conversa se'ns fa curta per comentar-los tots. Comencem parlant de les contradiccions de la maternitat i acabem parlant dels fills respectius.

La Marta, de 32 anys, té ovaris poliquístics i porta des dels 18 anys prenent anticonceptius per regular la regla. Sempre li havien dit que li costaria quedar-se embarassada. Quan amb el seu marit, el Cristian, de 33 anys, van decidir intentar-ho, van acudir a la consulta d’esterilitat del Servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) 8 de Març, a Cornellà de Llobregat. S'ha quedat embarassada dos cops però en els dos casos els embarassos van acabar en avortaments en les primeres setmanes de gestació. La Marta i el Cristian són una de les 3.842 parelles que han passat per la consulta d’esterilitat de l'ASSIR 8 de Març, un servei pioner que es va crear el 2011 per donar resposta des de l'atenció primària a les dones amb problemes de fertilitat. Des de llavors, el servei s'ha ampliat i replicat en set municipis més de la demarcació de Barcelona.

La fertilitat la donem, molts cops, per descomptada fins que apareixen els entrebancs. I sovint apareixen quan estem buscant un embaràs. Entre el 15% i el 20% de les parelles en edat reproductiva tenen problemes de fertilitat o esterilitat. En el cas de les parelles heterosexuals, es recomana consultar un especialista quan després d’un any de mantenir relacions sexuals sense protecció no s’aconsegueix una gestació. Quan la dona té més de 35 anys, s’aconsella consultar després de sis mesos de recerca activa d'un embaràs. A partir dels 35 anys la quantitat de fol·licles i la qualitat dels òvuls cauen en picat, però, en canvi, el gruix de dones a la consulta són d'aquesta edat. "La mitjana és de 37 anys", explica Sara López, ginecòloga especialista en reproducció assistida i autora de llibre Quiero quedarme embarazada. Claves para entender la reproducción asistida (Alba). "L'edat materna afecta, cada cop estem endarrerint més la maternitat, però hem de ser conscients que la qualitat dels òvuls decau i la reserva ovàrica és igual ara que fa 100 anys", explica.

De gran seria mare. Aquesta era una premissa que em va acompanyar des de sempre. El meu instint maternal es remunta a la meva infantesa. El fet de ser la gran de gairebé tots els meus cosins, als quals ja als vuit anys canviava bolquers o donava biberons, o que el meu marit aportés dues criatures a la relació, de les quals he tingut cura els darrers 16 anys, no van fer sinó alimentar la idea que, quan jo per fi tingués els meus fills, ho gaudiria com la que més. Semblava una cosa per a la qual estigués preparada de manera natural i instintiva. Per això, quan vam posar-nos mans en l’obra i l’embaràs no arribava, vaig haver de passar dos dols: el voler i no poder, lluitant, com altres dones i parelles, amb mil i una culpabilitats, i el daltabaix que significava no poder complir una –que no l'única– de les missions per a les quals sentia que jo estava en aquest món.

A casa som tres: mare, pare i fill. Res especial, una família de tres com qualsevol altre. Però jo ja fa anys que m'ho repeteixo com un mantra –les fotos de les vacances #famíliadetres, el primer dia a la neu #famíliadetres, el viatge a Itàlia #famíliadetres– com si a força de repetir-m'ho es fes realitat i pogués acabar-ho d'acceptar.

Laura Torné és escriptora, guionista, mare de dos nens –el Jan i el Món– i la persona darrera d'El Embarazo de los Unicornios, un compte d'Instagram amb més de 62.000 seguidors on narra a través de poemes senzills i directes escenes de maternitat real. Ara acaba de reunir alguns d'aquests poemes al llibre La maternidad real en versos y chorradas (Litera), il·lustrat pel dissenyador gràfic Martino Pannofino, qui també és la seva parella i pare dels seus dos fills. "Els escric a ells i és l'herència que els deixaré", diu.

Va dir prou. Feia quatre anys que es desvivia per tenir-ne un altre: una segona criatura que mai va arribar. “Passava desolació per un fill que no hi era; però aquest se’m menjava i em convertia en una mama trista”, recorda aquesta mare, que un dia va comprendre que havia de canviar la manera “com ho vivia”. “Vaig adonar-me que l’important era gaudir del que realment tenia: el meu fill; i fixar-me en tot allò que podíem fer junts perquè érem tres i que, amb un nadó, no seria factible”. Ella és Cristina F. Victory; tot i no tenir cap problema per concebre el primer fill, va haver de renunciar a un segon per esterilitat secundària. Com a altres mares (i pares), li queda una sensació de frustració, perquè era un projecte de vida, però també de solitud: tot i ser una problemàtica habitual, l’envolta el silenci d’una societat que ho minimitza.

Què és la no maternitat per circumstàncies? Suposo que per a cada dona significa una o moltes coses diferents, però el que compartim totes les no mares per circumstàncies, sens dubte, és que som dones que hem desitjat ser mares i per alguna raó no ho hem sigut. Circumstàncies com la infertilitat, causes socioeconòmiques (infertilitat social), menopausa precoç o malalties incompatibles amb un embaràs, per exemple, són les responsables que cada cop més dones no materialitzin la seva (desitjada) maternitat.