Des que va guanyar el premi Booker gràcies a Orbital, l'agenda de Samantha Harvey (Kent, 1975) s'ha anat atapeint, i ara per ara és gairebé una proesa aconseguir parlar-hi. Així i tot, l'autora anglesa viu lluny de la pressió mediàtica, i ni el guardó literari, un dels més prestigiosos de l'actualitat, ha aconseguit que es comprés un telèfon mòbil. Ens atén des de la casa del segle XVI on viu, als afores de Bath. Ha estat allà on ha escrit la seva última novel·la, en què ressegueix un sol dia en la vida de sis astronautes a l'Estació Espacial Internacional. Mentre fan voltes a la Terra, els personatges d'Orbital (Edicions 62 / Anagrama; traducció al català d'Ernest Riera) es concentren en les seves feines –com ara cultivar cristalls de proteïnes, monitorar els microbis o investigar el declivi muscular–, fan memòria de per què van voler viatjar a l'espai exterior i, sobretot, observen meravellats el singular i fràgil planeta d'on venen.

Guanyadora del premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey és la història de sis astronautes que giren a bord de l’Estació Espacial Internacional en una missió rutinària. Aviat es comencen a fer preguntes metafísiques sobre els habitants del planeta blau. Entre la ciència-ficció i la ficció filosòfica, Harvey fa un dibuix literari en què demostra un domini excepcional d’un llenguatge que aviat es transforma en prosa poètica fatigant. Sí que és veritat que, davant d’un tema tan humà com la vida —la pròpia, la dels altres i la de tothom— potser el focus hauria d’haver estat més directe, més proper, i no tan basat en el lluïment literari de l’autora. És el debat de sempre: l’estètica de les paraules o la connexió amb el lector? ¿L’expressió o la comunicació?

Tenint en compte que la desesperació abunda a El càntic del profeta (Periscopi/Alfaguara, 2024), últim premi Booker, és normal que l'autor, l'irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977), no sigui l'home més lluminós i afable. La claustrofòbica, magnètica i brillant història que planteja a la novel·la arrenca amb una visita de la policia a casa de l'Eilish, microbiòloga i mare de quatre fills, per advertir-la que el seu marit, en Larry, hauria de deixar de banda les activitats sindicals si no vol tenir problemes amb les autoritats. L'home no trigarà a ser detingut i empresonat en algun lloc que l'Eilish desconeix. Aquest és el punt de partida d'un seguit de prohibicions, violència institucional i retallades de drets per part del govern d'extrema dreta que mana a la Irlanda de la novel·la. El càntic del profeta, traduïda al català per Marc Rubió, ha estat descrita com a distopia, però malauradament es llegeix com la crònica d'alguns dels punts més foscos del nostre present.

El jurat del prestigiós premi Booker va definir Nena, dona, altres com "una lectura imprescindible sobre la feminitat i l’Anglaterra contemporània, una novel·la impressionant i ferotge sobre les vides de les dones negres britàniques, les seves lluites, dolors, alegries, anhels i amors". Escrit per Bernardine Evaristo (Ethan, Regne Unit, 1959), el llibre versa sobre la lluita i l’esforç, sobre l’amor, la joia i la imaginació. Seguim la vida de dotze personatges molt diferents quant a orígens, edats, arrels, classes, ocupacions, sexualitats i cultures. A Nena, dona, altres es parla de raça, de viure i de sobreviure en una cultura blanca patriarcal dominant i de les seves repercussions en la identitat de qui no hi pertany. A més, s’hi tracta el tema de l’alteritat; les dones són alienades de moltes maneres i, de vegades, fins i tot entre elles mateixes. 

Eva Baltasar es queda a un pas de l’International Booker Prize. Ha sigut Time shelter, de Georgi Gospodinov, i no Boulder, la novel·la que s’ha endut el guardó aquest dimarts a l’Sky Garden de Londres, on l’escriptora barcelonina s’ha traslladat amb expectació amb la seva editora Maria Bohigas (Club Editor) per unir-se a la cerimònia juntament amb la traductora a l'anglès, la brasilera Julia Sanches.

Quan es pensa en literatura sud-africana, el primer nom que ve al cap és el de J.M. Coetzee, que va guanyar el premi Nobel de literatura l'any 2003. El segon probablement serà el de Nadine Gordimer, també beneïda per l'Acadèmia Sueca el 1991. Damon Galgut està fent mèrits per ser tan reconegut com els seus predecessors. Nascut a Pretòria el 1963, ha estat finalista del Booker Prize en dues ocasions abans d'aconseguir-lo amb La promesa (Les Hores / Libros del Asteroide), la història d'una família narrada a partir de les conseqüències de la mort de quatre dels seus membres. Traduïda al català per Àfrica Rubiés Mirabet, està narrada en una tercera persona que va saltant hàbilment d'un personatge a l'altre, en un estil que fa pensar en la Virginia Woolf de Les ones. El lector pot accedir a la ment dels protagonistes i acompanyar-los en les divagacions més íntimes en moments clau de les seves vides, i en un país, Sud-àfrica, que passa de la violència militaritzada de l'apartheid a la corrupció dels darrers anys.