"Et porto unes mugroneres perquè amb aquests mugrons que tens no podràs donar bé el pit"; "Si no pots donar el pit no passa res, li portem un biberó"; "La teva llet no l’està alimentant prou, et portem suplements de llet artificial". Aquestes són algunes de les frases que més sent la dona quan està intentant alletar. El que se suposa que ha de ser un moment de calma per poder esbrinar com alimentar amb el propi cos el seu nadó es converteix en un anar i venir de persones que opinen amb la intenció d’ajudar però, al final, sense aturar-se a escoltar i saber què és el que la mare necessita.

Avui en dia donar el pit en públic encara pot generar incomoditat. Ho viuen cada dia mares anònimes. I ho constata també un estudi de LOLA MullenLowe i LinQ Market Research España realitzat a finals del 2022. Segons l'estudi, una de cada dues dones reconeixien que s’amagaven per donar el pit. No només això, sinó que el 63,5% afirmaven haver-se sentit jutjades i a un 15% fins i tot se’ls havia arribat a cridar l’atenció mentre ho feien.

Segons l’Associació Espanyola de Pediatria, més del 50% de les mares que alleten els seus nadons abandonen la lactància materna en reincorporar-se a la feina. Rere la xifra no hi ha un motiu únic ni concret, sinó que sol deure’s a un conjunt de circumstàncies. Segons la llevadora de planta i sala de parts Irene Lorente, una d’elles pot ser la desinformació: “Hi ha mares que tenen clar l’inici de la lactància i estan molt immerses en el fet que tot vagi bé, però quan s’han de reincorporar, moltes s’ho troben de cop”. Lorente, que també és membre de la Comissió de Lactància de MútuaTerrassa, creu que en aquest impàs és clau el suport familiar. "En el subconscient de la població queda la idea de la introducció dels biberons quan la mare no hi és”, apunta.

"La lactància ha de partir del desig inicial de voler-la fer. És la teva lactància i la teva decisió com a dona", diu Hortènsia Vallverdú, pediatra al CAP Horta (Barcelona), consultora de lactància (IBLC) i acompanyant de grups de suport a la lactància materna. Amb ella resolem els deu dubtes de lactància més freqüents, coincidint amb la Setmana Europea de la Lactància Materna.

Avui en dia decidir no donar el pit i, per tant, alimentar les criatures amb llet artificial és percebut com un sacrilegi. No n’hi ha prou amb el fet que una dona no vulgui fer-ho; ha d’exposar una raó de pes per tal que la resta no l’atabali. A voltes, tanmateix, ni un argument poderós permet que els altres la deixin tranquil·la. Li diuen que sí, que els sembla bé, però que quan neixi el nadó ja ho acabarà d’elegir, perquè aquestes decisions –com si la preferència final hagués d’obeir una crida animal i no una tria racional– s’han de prendre amb la criatura en braços. La fan sentir egoista per ambicionar recuperar amb més rapidesa el seu cos d’abans, per pretendre que la seva parella –si és que en té– s’encarregui també de l’alimentació del bebè o per voler esquivar la mastitis. No hi ha res millor que l’alletament natural i qualsevol intent de defugir-lo és un pecat. 

No sé d’on ens ha vingut, a les mares del present, aquest virus contagiós de la maternitat total, ideal, que ho abasta tot i pot amb tot, que dedica a la criança més hores, esforços i coneixements que les que dediquen els enginyers aeroespacials a enviar coets a la lluna. Amb l’agreujant que els qui aconsegueixen fer orbitar objectes al voltant de la Terra solen formar part d’un nombrós equip d’especialistes i nosaltres, les que tenim cura dels cadells humans, amb prou feines disposem de la implicació d’un pare i el cop de mà voluntariós d’avis i parents o amics amb disponibilitat horària i salut per ajudar-nos en el dia a dia. La solitud combinada amb una (auto)exigència sobrehumana fa que el simple fet de tenir fills comporti una angoixa gairebé existencial. Si Camus deia que l’únic problema filosòfic seriós és el suïcidi (si la vida val la pena de ser viscuda), a mi sovint em sembla que procrear o no procrear és el gran problema filosòfic. Aturar la nostra reproducció, si tots triéssim aquesta opció, seria, de fet, una mena de suïcidi col·lectiu, d’espècie.

És pràcticament indissociable la imatge d'un nadó i la llet, i si bé és un aliment imprescindible per a les criatures per la seva aportació en calci, proteïnes i vitamines, cal anar amb compte amb les quantitats diàries que se subministren.

Es coneix amb el nom d'agitació per alletament el rebuig inconscient i visceral que una mare que alleta pot sentir cap a la seva criatura. Es tracta d'un impuls incontrolable que ve acompanyat de culpa i vergonya. "I és un sentiment tan lleig i desagradable que ningú no en parla, perquè ¿qui és capaç de dir en veu alta que hi ha moments en què desitjaria que la seva criatura desaparegués o que algú se l'emportés del seu costat, i que quan demana el pit i es posa a mamar té ganes d'empènyer-la perquè no estigui a prop seu?", escriu Alba Padró, autora del llibre Som la llet (Rosa dels Vents). Aquesta experta en lactància materna prefereix parlar directament de "rebuig" en lloc de fer servir el terme agitació per alletament. En el seu llibre explica que aquest sentiment pot aparèixer en determinades circumstàncies, com la lactància amb nens grans, la lactància durant l'embaràs o la lactància en tàndem (quan es dona el pit a la vegada a un nadó i a un germà més gran).