Tret de sortida a la 65a edició del Festival de Pollença amb el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom i alguna cadira més. Els responsables d’aquesta situació venien amb nom i llinatges de contrastat prestigi, Daniel Harding dirigint la Mahler Chamber Orchestra i Daniil Trifonov al piano. Però per contrastos els que ens oferiren en la primera peça del programa, el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re menor op. 15. Un monumental i acurat combat musical entre el solista i la formació d’una subtilesa majúscula i una lectura pudorosa, com volent transmetre amb absoluta fidelitat tot el que passava pel cap i el cor del compositor. No va ser espectacular, per la senzilla raó que no era aquest el propòsit ni la intenció de l’autor –va estar cinc anys per acabar-la–, però hi va haver la continguda tensió per fer arribar tot un seguit de subtils sensacions que el piano de Trifonov va destil·lar amb tan profund i gegantesc Maestoso. Un primer moviment que inicia l’orquestra amb noranta enèrgics compassos, fins a la solemne entrada del solista. Comunió permanent, immarcescible, entre els protagonistes d’un concert més simfònic que una altra cosa, però que d’alguna manera beu de les fonts de la música cambrística i amb una durada que supera la de l’Emperador de Beethoven. Exemplar fou la concertació entre Trifonov i els Harding, que assolí el cim a l’emocionant i trasbalsador Adagio que tant va agradar a qui anava dirigit, Clara Schumann. Un introspectiu Trifonov va fer gala d’una sensibilitat majúscula, acurada, on cada pulsació, cada frase, cada silenci, obrien tot un ventall d’emocions i nombroses lectures. Tampoc el tercer moviment, Allegro non troppo, va augmentar la dosi de vehemència, i el Rondó va sonar amb un to més assossegat que de costum. És una elecció que d’alguna manera donava encara més solidesa al conjunt. Estrany el bis, luctuós, tètric, pot ser una mica massa per a una nit d’estiu. To Thee we sing, de Pàvel Txesnokov.

“Quan ets petita els racons tenen més importància que quan ens feim grans”, diu l’artista Cati Bestard. I ho diu mentre explica que, d’infant, anava gairebé cada migdia a dinar a ca la seva padrina, un lloc que té un component gairebé mític a moltes famílies i que, en el seu cas, ha esdevingut protagonista d’una doble proposta artística: un fotollibre titulat Ca s’abuela i una exposició que du per títol Pols i que estarà oberta fins dia 20 de febrer. Els presentarà acompanyada per la comissària Pilar Rubí, aquest dimecres 10 de gener al Claustre de Sant Domingo d’Inca a les 19 h. 

Després de set dies de jazz en directe ja es podria dir que un ho ha vist tot. Però aquesta idea a Francesco Zampini no li ha passat pel cap en cap moment. El quintet italià ha estat diferencial, fresc i sobretot ha demostrat saber fer un jazz molt melós; de notes que s'enganxen a l'aire, i que queden esfilegassades mentre en vénen de noves al darrere.

Reflexionar sobre noves formes de consum i visibilitzar projectes, marques i productes locals és l'objectiu amb què s'ha presentat el Rata Market, que tindrà lloc aquest proper cap de setmana al claustre de Sant Domingo. A l'acte hi han assistit el batle, Virgilio Moreno; la regidora de Fires i Dijous Bo, Antònia Sabater, i Miquel Ferrer del col·lectiu Rata Cultura. "Aquest és un projecte que es farà per primera vegada a Inca en forma de mercat efímer i que ens acostarà un món ple de creativitat i propostes molt interessants que estan fora del circuit comercial", ha explicat Sabater.