Tornem a tenir un debat al voltant d’infraestructures que s’implementen al territori rural, en aquest cas la possible construcció de la central de biogàs més gran de Catalunya, que ocuparia unes 10 hectàrees de terreny agrícola de màxima qualitat al poble de la Sentiu de Sió. Escoltant la població que la rebutja (poblesvius.cat), sembla que tenen prou arguments per fer-nos dubtar del discurs oficial que considera necessària aquesta planta dedicada a generar gas a partir del tractament de purins d’explotacions ramaderes i d’altres residus. Argumenten falta de transparència i una insòlita rapidesa en la tramitació dels permisos que impedeix la informació i participació com cal de la població afectada; parlen de la desmesura del projecte, quinze vegades més gran que altres centrals similars que ja existeixen a Catalunya i sis vegades més gran que les que podem trobar en altres països d’Europa; dels beneficis que finalment acabaran en mans dels especuladors que controlen el fons d’inversió danès que finança part del projecte; d’una previsió anual de 21.000 camions amunt i avall pel territori; d’una xemeneia de 65 metres d’alçada... Però, a banda de tots aquests raonaments "tècnics", penso que, davant d’aquest projecte, com està passant en la majoria dels que venen impulsats per l’anomenada "transició ecològica", cal parar atenció en els adjectius de l'embolcall de presentació: circular, sostenible, renovable... i en qui l'ha embolicat.

Israel té una relació complexa amb la indústria porcina. Tant jueus com musulmans consideren que el porc és un animal impur i tenen prohibit menjar-ne, però a Israel hi ha una vintena de granges que en crien i se'n pot trobar en alguns restaurants i carnisseries. Amb tot, el consum i la producció de carn de porc és un tabú i es veu amb mals ulls. Fins i tot entre els no practicants. L'animadversió pel porc és tan forta que el govern israelià limita en gran manera la seva cria i també en prohibeix la importació. La majoria de la població està tan convençuda que els porcs no tenen lloc a Terra Santa que fins i tot creuen que no tenen permès tocar a terra: els pocs que hi ha, diuen, s'han de criar elevats, sobre tarimes, per no contaminar terra sagrat.