Aquestes darreres setmanes d’estiu hem tingut la possibilitat de reflexionar, d’una banda, sobre el paper futur de la UE i, de l’altra, sobre el futur de l’educació; pel que fa a la primera qüestió, a partir dels recents i preocupants informes d’Enrico Letta i de Mario Draghi, i pel que fa a la segona, del ja conegut informe PISA i d’un seguit de recomanacions de diferents entitats, entre les quals la Fundació Bofill, amb motiu de l’inici del nou curs escolar. No em costa gens simplificar dient que uns ens diuen que el futur paper econòmic i polític de la UE en el món està en perill si no actualitzem el nostre model de vida i els altres que cal adaptar els nostres sistemes educatius, i d’una manera molt especial en el cas català, a unes noves circumstàncies. Agafo algunes idees d’uns i altres i explico les perspectives que veig.

Al llarg d’aquests últims mesos l’economia europea ha rebut el diagnòstic de dos italians de renom: Enrico Letta, ex primer ministre italià i, aquesta setmana, Mario Draghi, antic president del Banc Central Europeu. Ens parlen d’una Europa en decadència i, com a senyal, tenim que la seva gran potència, Alemanya, després de mesos de paràlisi, s'acosta a la crisi econòmica. Ja fa molts anys que Europa no crea grans empreses i cada cop està més arraconada a l’ombra dels gegants nord-americà i xinès.

En un context en què la democràcia liberal està amenaçada i els exemples de disfuncionalitat de diferents règims polítics abunden, ens podem preguntar com es comparen les institucions de la Unió Europea (UE) i dels EUA. El rerefons és la competència tecnològica i geopolítica entre els EUA i la Xina, i el predomini de la polarització política i social arreu.

Fa unes setmanes els mitjans de comunicació van anar plens del primer d'aquests dos noms a causa de la seva mort; l'última setmana ens hem trobat molt amb el segon a causa del seu triomf a França en les eleccions al Parlament Europeu. Dos personatges francesos, un que va tenir una important repercussió en la història de la UE, i un altre que segurament la pot tenir. La portada de l'ARA del diumenge 16 reflecteix amb intensitat aquest moment. Casualment, dimarts passat vaig ser convidat a participar en un acte sobre la figura de Delors i sobre el futur d'Europa. Des d'una visió molt personal, fruit del que vaig viure fa uns 30 anys, m’agradaria expressar unes poques idees relatives al repte actual d’Europa, als meus records i a la urgència d’algunes decisions.

La coalició progressista, en particular el Partit Democràtic (PD), és el gran perdedor de les eleccions a Itàlia que han impulsat la ultradreta liderada per Giorgia Meloni. Els partits d'esquerres italians es van presentar dividits a les urnes i es van veure perjudicats per una complicada llei electoral, una barreja entre un sistema mixt i un de proporcional, que sobretot premia les grans coalicions. La renúncia del líder del PD i candidat a les eleccions a seguir al capdavant de la formació després de la desfeta del seu partit a les urnes ha obert la batalla per la seva successió.