L’acord de claredat havia quedat al congelador fa tan sols dos mesos, quan el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va decidir que no portaria a la taula de partits l’informe sobre l’acord de claredat perquè va considerar que els partits estaven actuant de forma “curtterminista” mentre hi havia obertes les negociacions de pressupostos de la Generalitat i la de la llei d’amnistia. Ara, en plena precampanya electoral, Aragonès reviu aquest projecte per presentar una altra de les qüestions que havien quedat pendents: l’informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) que el president havia encarregat perquè dibuixés les vies jurídiques per celebrar un referèndum acordat. El camí que proposa l’organisme que dirigeix Joan Ridao és el de l’article 92 de la Constitució: un referèndum acordat amb l’Estat amb aquesta pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent?”. La Moncloa ja hi ha tancat la porta.

Des de l’inici de la legislatura a Catalunya, ERC ha defensat amb dents i ungles la taula de diàleg entre la Generalitat i el govern espanyol davant les crítiques de Junts i la CUP. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, l’exhibeix com l’espai on ha aconseguit fer seure l’estat espanyol i que aquest reconegui el conflicte polític a Catalunya. Ara, després d'un període d'hibernació, la taula de diàleg reviu gràcies al pacte d'investidura amb Pedro Sánchez, però també es triplica: ERC i el PSOE no només es veuran les cares a la negociació entre governs, sinó també en un espai nou com la que tindrà Junts amb els socialistes.

Res no va quedar congelat l’1-O. El procés històric, la vida, segueixen. El temps avança inexorablement. El context canvia. Els valors que ens mouen es poden mantenir sempre, com una brúixola que ens marca el nord. Els mapes no actualitzats, però, ens portaran per camins equivocats perquè no descriuen el que ara és, no el que era, no el que voldríem.

El secessionisme de les minories nacionals representa un repte no resolt de les democràcies actuals. En termes liberal-democràtics no sembla gens legítim obligar coactivament una majoria de ciutadans d’una minoria nacional (cal poder comprovar si aquesta majoria existeix) a viure en un estat que rebutgen per raons normalment fonamentades.

Arran de la creació del Consell Acadèmic que ha de guiar l'elaboració de l'anomenat acord de claredat, algunes veus s'han preguntat què podrà aportar el grup liderat per Marc Sanjaume que no hagués pogut aportar el Consell Assessor per a la Transició Nacional nomenat per Artur Mas ara fa 10 anys. D'entrada, cal observar algunes diferències: si tots els membres del CATN eren independentistes confessos, el Consell Acadèmic és més divers; ara el perfil tècnic predomina sobre el polític; i les preguntes que el president fa al Consell suggereixen un grau d'obertura que el grup de Carles Viver i Pi-Sunyer no va poder o no va voler professar.

Durant els anys més intensos del procés independentista, un dels plantejaments polítics més destacats va ser el d’apel·lar a la Catalunya del 80%, que reuneix la immensa majoria de catalans i catalanes entorn de la idea que el conflicte polític que existeix entre Catalunya i l’estat espanyol s’ha de poder resoldre votant en un referèndum. El principi democràtic i el respecte als drets civils i polítics és el denominador comú que aglutina el sentiment majoritari. Fins i tot entitats com Òmnium, en ple judici del Tribunal Suprem per l’1 d’Octubre, va impulsar el manifest Som el 80%, que va recollir nombroses adhesions de tot l’espectre polític i social.

El que té de fosc l’acord de claredat proposat pel president Pere Aragonès no és pas la voluntat de fer clares les condicions per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El que és absolutament obscur és el fet de preveure que pugui ser resultat d’un acord. De manera que, per molt que els experts i tota aquesta mostra aleatòria de ciutadans a qui es consultarà siguin capaços d’establir criteris de claredat, el que no té cap futur és que l’altra part acordi alguna cosa voluntàriament.

La proposta d’acord de claredat del govern Aragonès no es diferencia gaire del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i altres invents que, amb el vent a favor del Procés, van concitar consensos i van omplir de raons la motxilla dels independentistes. Com és ben sabut, totes aquestes maniobres no van servir de gaire enfront del mur de la Constitució espanyola. Bé, sí, van obligar l’Estat a inventar-se (i finançar) l’espanyolisme cívic, i a retorçar el llenguatge fins al punt de parlar de referèndum antidemocràtic i altres oxímorons. Però de resultats pràctics, ni un. I l’acord de claredat, si no hi ha un miracle, porta el mateix camí. Sobretot perquè el vent ja no bufa tan a favor i el mateix independentisme està desunit i barallat. Aleshores, és lícit preguntar-se: per què el govern d’ERC torna a apostar-hi?

L'acord de claredat tornat a proposar per Pere Aragonès aquesta setmana té la virtut de deixar a la vista en quina llarga platja de sargassos està embarrancat el cetaci de la política catalana (em penso que aquesta metàfora no s'havia fet servir encara; tampoc la repetiré). El fet és que el Govern (en minoria i en campanya electoral) planteja un acord per negociar un referèndum d'autodeterminació amb el govern d'Espanya (també en minoria i en campanya electoral). Saben que no anirà endavant, i de fet Aragonès ja l'anuncia per parlar-ne després de les municipals i autonòmiques del 28 de maig, com dient que de pressa, el que se'n diu pressa, no n'hi ha. A banda d'ERC, compta tan sols amb el suport dels comuns. Ço és: proposa plantejar al govern de l'Estat un acord que el govern de l'Estat no vol ni ha demanat, i fer-ho des d'una minoria tan reduïda que ja es veu que la proposta no sols no té viabilitat, sinó tampoc cap possibilitat de ser escoltada. Des de l'oposició se li respon en bloc que ningú s'adhereix a l'acord, però amb matisos: el PSC reclama, una vegada més, una taula de partits catalans, perquè –a diferència de tantes altres– no ha caducat la doctrina socialista segons la qual el Procés va ser essencialment fruit de la falta de concòrdia entre catalans, i que el que cal és que siguin els catalans els que s'asseguin a cosir, sargir i apedaçar. Aquesta taula, però, té la particularitat que no existirà mai, i els socialistes, per molt que insisteixin a reclamar-la, són els primers a saber-ho. Per la seva banda, Junts i la CUP coincideixen (com quasi sempre) i demanen que els que es reuneixin siguin únicament els partits independentistes: també ells saben que això no passarà, i que no existeix ni voluntat ni ganes per part de ningú que arribi a passar. Finalment, la resposta de la dreta ultranacionalista de Vox, PP i Ciutadans ja la sabem: tancament en banda i no a tot. I si amb tot això no n'hi hagués prou, el govern d'Espanya ja ha respost, per boca de Pedro Sánchez: la taula de diàleg (que Aragonès demana que es torni a reunir almenys una vegada més abans de les eleccions generals) ja ha conclòs els seus treballs i els independentistes ja tenen indults, reforma del Codi Penal i exiliades que tornen, per bé que cadascuna a la seva manera. De referèndum d'autodeterminació, no en volen ni sentir a parlar.

L'enèsim cop de porta del govern de Pedro Sánchez al referèndum arriba just després que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, hagi anunciat que vol reactivar la proposta d'acord de claredat després de les eleccions municipals. "Amb el president Sánchez, no hi haurà referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Va contra la Constitució, no té cap fonament. Sempre hem dit que qualsevol mesura, acord o qüestió que es plantegi des del govern català ha de seguir fidelment els elements constitucionals", ha indicat la número 2 del PSOE i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, des de Sevilla.

En el seu discurs institucional de Nadal, el president Pere Aragonès va sostenir que "el 2023 ha de ser l'any de donar forma a la proposta catalana d'acord de claredat", en el marc del qual caldrà definir què seria una "victòria clara" en un referèndum d'independència. Poc després, el congrés nacional del seu partit va concretar: com en el referèndum de Montenegro, la victòria del sí es consideraria clara si es reunissin alhora un mínim d'un 50% de participació i un mínim d'un 55% de suports a la independència.

Set escenaris. Si posem els llums llargs en el tema de fons del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol ens apareixen set escenaris institucionals possibles (amb les seves interrelacions). Ordenats de menys a més autogovern de Catalunya:

Al debat de política general, el president Pere Aragonès va anunciar que volia proposar un "acord de claredat" a l'estat espanyol, tot invocant –sense esmentar-lo– el precedent de la llei de claredat canadenca. El president va remarcar que volia defensar aquest acord "recollint el màxim suport i la màxima complicitat de la societat catalana", sota la consideració que com més gran sigui el suport i el consens més força tindrà la posició de Catalunya davant de l'Estat i més legitimitat tindrà aquesta posició als ulls de la comunitat internacional.

La voluntat que va expressar el president de la Generalitat en el debat de política general de cercar un acord de claredat amb l’Estat ens transporta inevitablement al model que existeix al Canadà per canalitzar les demandes territorials de secessió, el qual s’ha construït a partir de la doctrina establerta pel Tribunal Suprem d’aquell país i la llei federal de l’any 2000, coneguda com a llei de la claredat.

Constato amb estupor (i tristesa) la coincidència a criticar la proposta d’acord de claredat presentada pel president Aragonès al debat de política general, tant per una part de l’independentisme com pel PSC i el govern espanyol. Per a aquests darrers, a Espanya no hi ha cap conflicte polític ni a Catalunya cap demanda majoritària d’autodeterminació i no cal negociar res. Per als primers, Catalunya ja va votar i la independència de Catalunya només depèn que s’aixequi la suspensió de la declaració d’independència i es defensi la República. No cal acordar res.

Escòcia i el Quebec han estat els dos referents més clars de l'independentisme català des de l'inici del Procés pel paper del Regne Unit i del Canadà en la vehiculació de les demandes d'autodeterminació. Però, si bé el cas del Regne Unit i Escòcia exemplifica les bondats del pacte polític –el referèndum del 2014 n'és el resultat–, la comparació amb el Quebec i el Canadà no segueix els mateixos paràmetres. Dos referèndums unilaterals el 1980 i el 1995 –amb fracàs de la reforma constitucional pel mig– van provocar que el govern estatal demanés opinió a la Cort Suprema del Canadà perquè fixés jurisprudència sobre el tema. Ho va fer el 1998 concloent que la independència unilateral no estava emparada per cap llei, però instant el govern canadenc a entrar en negociacions per definir amb claredat les condicions d'un eventual futur referèndum acordat.

"Acord de claredat". El president de la Generalitat, Pere Aragonès, s'ha lligat aquest dimarts a aquestes tres paraules per intentar que Catalunya pugui votar durant el seu futur en un "referèndum efectiu". És la proposta sobre autodeterminació que s'havia compromès a fer durant el debat de política general i que ha solemnitzat davant l'hemicicle. Com es concreta? De moment ha explicat com comença tot el procés, però encara falta molta lletra petita. Per ara, el president ho resumeix així: "Un acord que identifiqui quan i com Catalunya pot tornar a exercir el dret a decidir. Com han fet el Canadà i el Quebec".