El model Meloni està fet de contradiccions. La primera ministra italiana està a punt d’arribar als seus primers mil dies al poder convertida en l’ideal d’una extrema dreta “soluble”, com la va anomenar Jean-Dominique Giuliani, president de la Fundació Robert Schuman, apta per dissoldre’s en aliances de conveniència o de necessitat. Però mentre la dreta europea es plega al pragmatisme d’una Giorgia Meloni que escala posicions com a referent global de la dreta radical, l’autoritarisme va fent forat en la malmesa democràcia italiana.

El Senat italià ha aprovat aquest dimecres una polèmica llei de seguretat ciutadana que introdueix nous delictes, sancions i agreujants de pena per castigar severament accions de desobediència civil o resistència pacífica, fet que ha provocat la protesta de l’oposició, dels jutges i fins i tot del Consell d’Europa.

La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i el president francès, Emmanuel Macron, s'han reunit aquest dimarts per apropar posicions en qüestions com Ucraïna, l'Orient Mitjà i les relacions amb els Estats Units, enmig de les creixents tensions entre París i Roma.

El Parlament italià ha convertit en llei un decret impulsat pel govern de Giorgia Meloni que modifica el procés de reconeixement de la ciutadania italiana. El decret Tajani –anomenat així pel ministre d’Assumptes Exteriors, Antonio Tajani– limita el ius sanguinis (dret de sang) a dues generacions d’estrangers amb ascendència italiana; és a dir, d’ara endavant només qui tingui pares o avis nascuts a Itàlia podrà rebre el passaport. Fins a la setmana passada, el principi legal de ius sanguinis incloïa els descendents de qualsevol persona nascuda a Itàlia després del 1861, data del procés d’unificació. La notícia ha caigut com una galleda d’aigua freda a l’Argentina, on uns 25 milions de persones –més de la meitat de la població– tenen cognoms italians, i on s’estima que entre 40.000 i 60.000 sol·licituds per tramitar la ciutadania quedaran ara descartades o, almenys, en pausa.

Un altre món era possible, sí, però no el que s’esperava. En lloc d’un món més just i lliure, més pròsper i en pau, aquest segon quart del segle XXI ens n’obre un de més aspre, amenaçador, fins i tot més salvatge. Les imatges d’una motoserra per il·lustrar una política de reforma de l’administració, la d’un resort turístic de luxe com a projecte per “pacificar” la Franja de Gaza o l’amenaça d’un espoli de recursos naturals per rescabalar-se de les armes enviades a Ucraïna per defensar la seva sobirania, són devastadores per a qualsevol mínima consciència moral i democràtica. 

Fa cinc dies, una de les columnistes més reconegudes de Le Monde, Sylvie Kauffmann, exeditora en cap del diari, publicava un fonamentat text d'opinió que posava en relleu els riscos per a Europa de la imminent presidència de Donald Trump: "Fins i tot abans de la inauguració, l'any Trump s'ha obert amb una ofensiva antidemocràtica i antieuropea liderada per [Elon] Musk", s'hi podia llegir.

Àustria tindrà aviat el seu govern d'extrema dreta, amb un president de la FPÖ (el Partit per a la Llibertat austríac: subratllem que l'apel·lació aberrant a la paraula llibertat és una constant en totes les extremes dretes europees i americanes), com ja el tenen des del passat juliol els Països Baixos, o Itàlia des del 2022. O Hongria des del 2010, perquè en realitat el mal ve d'enrere. A Giorgia Meloni la vam veure fa uns dies de visita sorpresa a Donald Trump, que ha passat les festes gaudint l'espera per tornar a la Casa Blanca a la seva residència de descans a Mar-a-Lago: tot van ser somriures i una química estupenda entre la seguidora de Mussolini i el líder suprem del moviment MAGA. Trump, que ha vist com la ratificació de la seva victòria electoral al Capitoli se celebrava sense cap problema ni ensurt (al contrari de l'assalt que ell va instigar per impedir, fa quatre anys, la ratificació de Joe Biden) va destacar que considera la primera ministra italiana “una gran aliada”. I ho és: una gran aliada en l'objectiu d'arraconar i minimitzar la Unió Europea, sense descuidar-se de parasitar-la. Entre els molts enemics, externs i interns, que té la UE, és clar que aquests dos mandataris es troben entre els més poderosos.

Més de tres milions i mig d'electors estan cridats a les urnes aquest diumenge i dilluns per triar el nou president de la regió d'Emília-Romanya, al centre d'Itàlia, després de la dimissió de Stefano Bonaccini –que va estar una dècada al capdavant de l'administració regional– després de ser elegit eurodiputat pel progressista Partit Democràtic. També es vota a la regió d'Úmbria, on l'actual governadora de centredreta aspira a la reelecció. Tot i això, és a Emília-Romanya on estan posades totes les mirades, l'últim bastió roig d'Itàlia, on l'esquerra governa des de fa 50 anys.

A Itàlia, el govern d'ultradreta que presideix Giorgia Meloni està preocupat (més aviat emprenyat) pel que no dubten a qualificar d'"intromissió" de la justícia en la seva agenda política. En la seva agenda de deportacions, per ser més exactes, oferida al respectable com a política sobre immigració. Com podeu llegir a la informació de Núria Sala Ventura en aquest diari, novament un tribunal italià ha aturat la deportació de set immigrants al centre de retenció (un eufemisme per no parlar de presons ni de camps de concentració) de Gjadër, a Albània. Ja havia passat el mateix fa menys d'un mes, amb un altre grup de setze immigrants que van ser transportats fins a un port albanès, però que van haver de ser retornats immediatament a Itàlia per ordre d'un tribunal d'aquest país. Membres destacats de l'executiu italià, com el vicepresident i líder de la xenòfoba Lega Italiana, Matteo Salvini, o el ministre de l'Interior, Matteo Piantedosi, han acusat els jutges de “fer política” i “d'interferir” en l'acció del govern. La mateixa Meloni no se n'ha estat, d'abundar en aquesta idea. El contrast amb la situació a l'estat espanyol, on una part important de la magistratura posa descaradament la justícia al servei dels interessos polítics de la dreta i l'extrema dreta, és notori.

La ultradretana Giorgia Meloni ha demostrat que no té por d'enfrontar-se a la justícia per defensar el seu pla de deportació d'immigrants. Els motius que han portat Itàlia a promoure un model que externalitza la gestió migratòria són més que coneguts. L'executiu ja en va explicar els beneficis el novembre del 2023, entre els quals destacava l'alleujament de la sobreocupació als centres de processament a Itàlia, i el component de "dissuasió extraordinària" que suposava per als migrants amb intenció d'arribar a les costes italianes. Però què ha portat Albània a acceptar cedir sòl nacional a les autoritats italianes sense demanar "res a canvi"?

Primer va ser el Regne Unit de Sunak amb el seu centre per a sol·licitants d’asil a Ruanda. Després la Itàlia de Meloni amb un centre a Albània. Des del maig d’aquest any, s’hi han sumat disset estats europeus que, demanant solucions “innovadores” i “canvis de paradigma”, apunten en la mateixa direcció. Fa pocs dies ho feia també la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, proposant la creació de “dispositius de retorn” fora de la Unió Europea. Per què tanta adhesió a uns centres que estan condemnats al fracàs?

Els europeus tenen por, i quan als col·lectius humans els domina la por no acostuma a passar res de bo. Ja sabem que la cautela i l’alerta són positives per sobreviure, però la confiança i la cooperació acostumen a ser molt més fèrtils i molt millors per al progrés.

En països com Itàlia, els jutges són avui la primera línia de defensa de la democràcia. I han hagut de ser ells, en concret un tribunal de Roma, els que han hagut de recordar a Giorgia Meloni que els plans per traslladar migrants a països tercers com a pas previ a ser deportats contravé la legislació i la jurisprudència europea. Per tant, no és que no es pugui aplicar aquest model a Itàlia, és que no es pot fer enlloc de la UE. El que diuen els tribunals és que només es pot deportar algú el país del qual sigui considerat "segur per a totes les persones", i evidentment és molt difícil trobar un país del Tercer Món que compleixi aquest requisit, perquè on no es persegueixen minories nacionals, lingüístiques o religioses es persegueix el col·lectiu LGTBI o directament les dones.

Quan encara és protagonista per ser font d’inspiració d’Ursula von der Leyen per solucionar el tema de la immigració, Giorgia Meloni torna a sumar una altra victòria, en aquest cas al seu país, després que el Parlament italià hagi aprovat una llei que tipifica la gestació subrogada com a “delicte universal”. Els infants immigrants serveixen per a una cosa i els infants comprats, per una altra. El que sembla una contradicció brutal dels drets humans sempre depèn de la utilització ideològica que es faci dels humans.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha escenificat la contradicció de les dretes europees liberals o centristes amb relació a l'extrema dreta. En pocs dies ha passat d'enfrontar-se amb duresa al primer ministre d'Hongria, Viktor Orbán (que ocupa ara la presidència de torn de la Unió Europea), per les seves idees sobre la immigració, a aplaudir la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, per la decisió de tancar refugiats i immigrants il·legals en camps de deportació fora de la UE. Von der Leyen defensa l'acord que ha establert el govern italià amb Albània segons el qual aquest darrer país construeix i gestiona els camps d'immigrants a canvi de grans quantitats de diners pagats pels italians. A Von der Leyen aquesta mesura li sembla digna de ser imitada i implementada com a política comuna a tots els països de la UE, i així ho va proposar en una carta tramesa a tots els líders europeus que participen en la cimera d'aquests dies a Brussel·les.

Han passat 35 anys des que vam celebrar la caiguda d’un mur i la vam convertir en el símbol d’una nova era de llibertat. D’aleshores ençà, que no hem parat de construir murs. Hem plorat els camps de treball i d’extermini i des de llavors hem obert camps de refugiats. I ara Brussel·les ens proposa obrir camps de migrants fora del territori de la Unió Europea, com Itàlia n'ha construït a Albània.

El president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, s'ha reunit aquesta setmana a Roma amb Giorgia Meloni per conèixer de primera mà la política migratòria impulsada per la primera ministra italiana, que ha aconseguit reduir l'arribada de migrants a les costes del país transalpí des que va arribar al poder l'octubre del 2022. “A Itàlia ha disminuït el nombre d'immigrants irregulars un 60% i al meu país ha augmentat un 60%; per tant, la política migratòria a Itàlia funciona i a Espanya no”, va resumir Feijóo, elogiant la gestió de la líder ultradretana.

"Meloni ha gestionat la immigració molt millor que Sánchez". Això és el que sosté Alberto Núñez Feijóo, que situa tant Itàlia, governada per l'extrema dreta, com Grècia, amb un govern conservador amb qui s'ha reunit aquest divendres, com a referents en política migratòria. El motiu esgrimit pel líder del PP és que tots dos països de la frontera sud de la Unió Europea, a diferència d'Espanya, "han reduït el nombre d'arribades irregulars". Segons dades de les autoritats estatals recollides per l'Organització Internacional de les Migracions, a Itàlia han arribat 42.006 persones per mar entre gener i agost del 2024, i a Espanya 33.481, de les quals 25.524 a les Illes Canàries. En termes absoluts, la xifra d'arribades italiana és superior, si bé és cert que en el cas espanyol suposa un augment en relació amb el mateix període del 2023 (10.000 persones més) mentre que a Itàlia hi ha una disminució de més de 70.000.

Ursula von der Leyen ha estat elegida presidenta de la Comissió Europea amb els vots de les forces moderades del Parlament Europeu: els conservadors, els socialistes i els liberals. Pel que sembla, també ha comptat amb un considerable suport del grup dels verds. Per tant, queden fora d’aquesta entesa els grups més extrems, tant a l’esquerra com a la dreta de l’arc parlamentari.

Els progressistes han comptat durant molt de temps amb els joves per defensar-ne les causes. Fa tot just cinc anys, els europeus joves van votar per partits que defensaven l'acció climàtica, la justícia social i la reforma democràtica. Però aquesta potser ja no és una estratègia política viable. Les eleccions del Parlament Europeu de juny van demostrar que molts votants joves s'han inclinat per l'extrema dreta, permetent que els partits euroescèptics, antiimmigrants i antiestablishment obtinguessin victòries significatives.