Abans que esclatés la guerra a Ucraïna, gairebé el 40% de tot el gas consumit a Itàlia provenia de Rússia. Però el conflicte bèl·lic i les sancions imposades al Kremlin van obligar el país transalpí a trobar altres fonts alternatives de subministrament. Després de Líbia o Algèria, amb els quals Roma ha tancat diversos acords gasístics, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i el president argentí, Javier Milei, han signat aquest divendres un memoràndum per avançar en un projecte que permetrà produir i exportar gas natural liquat (GNL).

La primera ministra italiana Giorgia Meloni ha estat la primera líder europea que s'ha reunit amb el president estatunidenc, Donald Trump, després de l'esclat de la guerra comercial. El president republicà s'ha mostrat optimista amb les negociacions comercials durant la trobada amb la dirigent ultra italiana. "Hi haurà un acord comercial, 100%", ha assegurat Trump davant Meloni. "Per descomptat que hi haurà un acord comercial. Ells ho volen i nosaltres el farem, ho espero així, però ha de ser un acord just", ha insistit el magnat.

Nova York. Una dona amb un vestit negre puja a l’escenari. Polítics, empresaris i les elits de la política exterior de Washington aplaudeixen. Amb un gran somriure, el magnat Elon Musk li dona un trofeu. És el Global Citizen Award del think tank Atlantic Council. El premi s'entrega a figures internacionals que representen els valors transatlàntics, de defensa de l’OTAN i de l’ordre mundial liderat per Washington. També, en principi, els promotors del model de democràcia liberal. La dona del vestit negre, la “ciutadana global” i promotora de l’atlantisme d’aquest any, és la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

Quan es tracta de migració i de com fer front al que és un debat sense aturador a tot Europa, l'esquerra i el centreesquerra han decidit abraçar els postulats de la dreta. També al Regne Unit, com es desprèn del viatge que aquest dilluns ha fet a Roma el primer ministre britànic, Keir Starmer, que s'ha entrevistat amb la seva homòloga italiana, Giorgia Meloni, davant la qual ha elogiat l'acord a què va arribar amb Albània per externalitzar la gestió de les sol·licituds d'asil: "El govern del Regne Unit ha mostrat un gran interès en aquest acord", ha dit Meloni en una conferència de premsa conjunta.

El ministre de Cultura italià, Gennaro Sangiuliano, ha presentat aquest divendres la seva "dimissió irrevocable". Feia dies que es trobava a l'ull de l'huracà després que sortís a la llum que va mantenir una relació extramatrimonial amb una empresària i influencer, a qui després hauria nomenat assessora del seu ministeri, tot i que més tard se'n va desdir. Això, evidentment, havia despertat la ira de la dona i també, per descomptat, la de la seva pròpia esposa. Sangiuliano va ser entrevistat dimecres al vespre al principal informatiu de la RAI, la televisió pública, i va demanar perdó a la seva dona entre sanglots. Tot plegat s'havia convertit en l'escàndol de l'estiu a Itàlia, que amenaçava de posar contra les cordes la primera ministra, Giorgia Meloni. Fins i tot l'oposició havia exigit que comparegués al Parlament per donar explicacions pel “vergonyós culebró” que, segons deien, havia posat “en dubte” la credibilitat internacional del país. Amb la dimissió del ministre, Meloni intenta tancar aquest capítol. Per susbtituir-lo, ha proposat Alessandro Giuli, conegut a Itàlia per la seva carrera periodística i com a personatge televisiu.

El Senat italià ha donat llum verda aquest dilluns a la reforma impulsada pel govern de Giorgia Meloni que inclou, entre altres novetats, l'elecció directa del primer ministre. El camí cap a l'aprovació definitiva de la “mare de totes les reformes”, com la va definir la líder de Germans d'Itàlia, encara és llarg i complicat, però ja ha despertat la indignació de l'oposició, que aquest dimarts s'ha manifestat als carrers de Roma per mostrar-hi el seu rebuig.

Ens ho hem repetit tant, que si les dones manéssim el món aniria molt millor, que ens ho hem acabat creient. I, en canvi, és una afirmació que si no és falsa és molt difícil de demostrar. Per què les dones, pel simple fet de ser dones, hauríem de ser intrínsecament diferents dels homes? ¿És que existeix una “naturalesa femenina” essencial i innata que ens dota d’una bondat de naixement? En absolut. No sé d’on va sorgir el tòpic, repetit fins i tot per senyors condescendents que, parlant-nos des de les seves confortables i privilegiades poltrones, ens expliquen com en som, de bones, les dones i com canviaria el poder si el tinguéssim nosaltres. Conjectures benintencionades que devia promoure aquell feminisme de la diferència que va posar la primera pedra per convertir un moviment polític de defensa de drets, llibertat i igualtat en una reivindicació identitària. Que bé que li ha anat al patriarcat aquest renaixement de la “feminitat” no ja des de la moral tradicional i opressora sinó des del mateix feminisme. Quin negoci tan rodó que siguem nosaltres mateixes les que tornem a revifar l’àngel de la llar i les teories sobre la nostra “naturalesa”, ara ja difoses massivament per això que s’anomena gènere i que no és res més que una rància concepció del món segon la qual nosaltres, només pel que tenim entre les cames, responem a unes determinades característiques de personalitat i de comportament amb les quals venim de fàbrica. 

"Tros de merda, feixista, racista" és com el cantant de Placebo, Brian Molko, va qualificar la primera ministra italiana presumptament. Els fets van passar durant el festival Sonic Park del 10 de juliol a Torí, segons ha publicat la BBC citant mitjans italians.

Quins plans té al cap Ievgueni Prigojin per als seus mercenaris de Wagner? ¿Ja els ha començat a dibuixar o a desplegar en el seu exili –més o menys estricte– a Bielorússia? ¿I on han anat a parar els centenars de milions d’euros de què disposava abans de renunciar a arribar a Moscou el 24 juny a la tarda? ¿I quin paper està tenint en tot l’afer el suposat mediador, el president Aleksandr Lukaixenko?

Encara falta un any per a les eleccions europees, però ja hi ha acostaments polítics en marxa i possibles aliances en construcció pensant en el futur repartiment de poder a les institucions comunitàries. L’actual Parlament Europeu “és molt més ideològic que els anteriors”, reconeix un alt funcionari de l’Eurocambra, i aquesta politització s’ha traduït en un afebliment de la tradicional gran coalició que durant dècades va garantir el repartiment de poder entre democratacristians i socialdemòcrates a Brussel·les.

El govern de Giorgia Meloni se sotmet al primer examen des que la líder del partit ultradretà Germans d'Itàlia es va convertir en la primera dona a encapçalar l’executiu del país transalpí. Gairebé cinc mesos després d'aquells comicis, uns vuit milions d'italians estan cridats a les urnes aquest diumenge i dilluns a dues de les regions més poblades d’Itàlia, la Llombardia i el Laci, que tenen Milà i Roma com a capitals respectives.

L’escriptor italià Roberto Saviano afrontarà un judici a Roma després de ser acusat de difamació per la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, a qui va anomenar "malparida" (bastarda en italià) per les seves postures sobre immigració. La primera audiència del procés començarà aquest dimarts, davant la novena secció penal del Tribunal de Roma, a les 13.15 h, i serà presidida per la jutge Roberta Leoni. 

A Itàlia surt un sol nou. De bon matí, Meloni i els seus companys de govern es desperten amb ressaca, es miren al mirall i no hi veuen un marcià o una marciana, sinó una persona normal, de carn i ossos, una persona feixista.

Un home recolzat a la paret d’un edifici. Li passa per davant un oficial nazi i crida: “Nazi!” L’oficial s’atura, es gira i va cap a ell: “Perdona, m’has dit nazi?” L’home li respon: “Bé, n’ets un”. “Quina impertinència! –diu l’oficial– Que estigui al partit nacionalsocialista i a les SS no em converteix en un nazi. També deus pensar que soc d’extrema dreta, oi?” L’home recolzat a la paret comença a no entendre res. “Sí, què podries ser, si no?”, li respon amb una pregunta. L’oficial, ben segur de si mateix, diu: “Potser soc un ciutadà preocupat, espantat per la dominació estrangera, però no soc de dretes i no soc un nazi”. Al costat d’ells dos hi ha un altre home, vestit de soldat nazi, que està penjant esvàstiques. “Ei, tu, semblo un nazi, jo?”, li pregunta l’oficial. El soldat li respon: “No, no m'ho sembla”. L’oficial retreu a l’home recolzat a la paret que veu nazis per tot arreu. “Quan et quedes sense arguments, és fàcil jugar la carta nazi”, li diu el nazi. I, finalment, quan l’home recolzat a la paret afirma que el Führer també és nazi, l’oficial nazi el deté per haver insultat el Führer.

Hi va haver un temps en què la vida somreia a Matteo Salvini. El líder de la Lliga era el polític italià més seguit a les xarxes socials, no hi havia esdeveniment mundà en què no aparegués del braç de la seva popular (ex)nòvia, i el seu partit fregava el 40% del consens a les urnes gràcies a la campanya electoral infinita que va protagonitzar durant el seu fugaç pas pel ministeri de l'Interior. Però les nuvolades no van trigar a aparèixer i ara, només tres anys després, la vella guàrdia de l'antiga Lliga Nord ha tornat i amenaça de fer caure Il Capitano, a qui acusen d'haver traït els ideals originaris de la formació.

L'Audiència de Palma va condemnar el pare de Giorgia Meloni a nou anys de presó per un delicte de narcotràfic el 1996, segons ha avançat en exclusiva Diario de Mallorca. Les autoritats van detenir el progenitor de la futura primera ministra d'Itàlia el juny del 1995 al port de Maó amb prop de 1.500 quilos d'haixix, acompanyat de dos dels seus fills i el seu gendre.

Les relacions entre Itàlia i França mai han estat fàcils, però des que l'exbanquer Mario Draghi es va convertir en primer ministre, Roma i París vivien una autèntica lluna de mel. Draghi i el president de França, Emmanuel Macron, tenien feeling polític i personal i havien fet més estretes que mai les relacions diplomàtiques entre els dos països. La victòria electoral de Giorgia Meloni posa punt final –de manera abrupta– a la lluna de mel. En els últims anys, la líder de Germans d’Itàlia no ha estalviat crítiques a França i a la figura de Macron, especialment per qüestions relacionades amb la immigració, i el seu és l'únic partit italià que es va negar a signar el tractat entre les dues repúbliques que Draghi i el president francès van impulsar l'any passat.

Quan Ione Belarra rebia una tenaç pallissa mediàtica per defensar el pacifisme (entre els agressors mediàtics també hi havia alguns periodistes progressistes), el coordinador d'El Salto, Pablo Elorduy, escrivia a Twitter: “M'agradaria pensar que es formarà el cordó sanitari europeu que deixarà fora els Vox, Salvini i Meloni, però crec més aviat que entraran en el consens d'època i que el que es vol deixar fora són els Corbyn, Melenchon, Tsipras, Belarra”. Això del “consens d'època” sona molt elegant, la veritat, però en realitat és poc més que el consens mediàtic. Com diria avui Silvio Berlusconi, flamant senador italià i propietari a Espanya de Telecinco i Cuatro: “Consens d'època el que tinc aquí penjat”.

Emocions. És evident que sense les particularitats històriques d’Itàlia, un país abonat a la hiperactivitat política i als enamoraments governamentals efímers, no es podria explicar la contundent victòria de l’extrema dreta de Giorgia Meloni, diumenge a la nit. Això no impedeix que l’auge de Germans d’Itàlia –un partit amb arrels neofeixistes, que criminalitza la immigració i ataca els drets del col·lectiu LGTBI– sigui també resultat d’un moment polític, social i sobretot emocional que fa anys que es gesta a la Unió Europea. El triomf de Meloni –i la coalició que formarà amb Matteo Salvini i Silvio Berlusconi– és un pas de gegant per a la perillosa normalització de l’extrema dreta a l’imaginari europeu del segle XXI. També és la consolidació d’una tendència que marcarà, segur, el futur polític del continent: les urnes són un canalitzador on expressar la ràbia contra l’statu quo, contra l’establishment i, d’alguna manera, contra les famílies polítiques –conservadors, socialdemòcrates i liberals– que s’han repartit el poder de gairebé tot Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. I aquí, ja ho saben, els populismes entren amb força, perquè coneixen a la perfecció com treure rèdit de la frustració d’aquells que s’han cansat de quedar-se sempre al marge.