Cada setmana, quan em dispòs a escriure aquesta secció, ho faig amb el darrer article encara fresc, acabat de publicar. El compartesc i comença la meva tortura particular. Som una filla sana d’internet i les xarxes socials, així que no puc evitar mesurar el meu esforç a partir de clics, missatges, likes, comparticions. Analitz la meva feina a través de la mirada dels altres. I faig un esforç perquè això no coarti la meva escriptura; perquè no dicti el ritme de les tecles en la següent entrega. Escric cada nou article com si hagués de ser el darrer. Cada setmana, començ amb el marcador a zero. I, així i tot, sobrevisc una setmana més. Sense recordar que l’anterior va passar exactament el mateix.

"Fa anys que es veu un canvi a pitjor en competència lingüística", assegura Xavier Villalba, coordinador del grau de filologia catalana de la UAB. Les últimes proves de competències bàsiques ho ratifiquen i són especialment preocupants els resultats a secundària. Els alumnes de 4t d'ESO van registrar el curs passat el pitjor nivell de català des que es fan les proves, l'any 2012, amb una puntuació mitjana de 70,7 (el llindar que Educació determina com a òptim és 70 punts sobre 100). A sisè de primària, el nivell va ser més alt (74,7 punts) però lluny dels 76,7 assolits el 2021. Per què ara els alumnes fan més faltes? Què passa entre la primària i la secundària perquè hi hagi aquesta davallada? Com s'ensenya l'ortografia a les aules? Quins són els errors més habituals?

Aquest article inicia una reflexió col·laborativa que pretén pensar la filosofia i l’educació, i que continuarà almanco dues setmanes més, amb una segona entrega i les aportacions de Xisca Homar, amb la intenció d’oferir una perspectiva oberta, plural i ampliada sobre una activitat vocacional que ens apassiona i que ocupa una part molt significativa de la nostra vida personal i professional. Tanmateix, no puc ocultar que es tracta també d’una juguesca, un experiment estimulant que parteix de la complicitat de compartir tribuna i docència, i la necessitat d’estrènyer els vincles intel·lectuals que ens uneixen.

Com qualsevol altre col·lectiu, les criatures són, per sort, diverses. L’adquisició d’un hàbit, d’una tècnica, d’una traça arribarà quan hagi d’arribar. Una cosa tan important per anar pel món com aprendre a llegir i escriure (la lectoescriptura, en argot docent) no consisteix en cap cursa amb guanyadors i perdedors, sinó en un procés complex que cada infant viu d’una manera diferent. En aquest cas, a més, la diversitat dels alumnes se suma a la diversitat de les mateixes escoles: les noves metodologies s’adeqüen més, en general, al ritme de cadascun. Tan odioses com absurdes, però també inevitables, les comparacions –o competicions– d’habilitat lectora i escriptora amb companys, amics o cosins poden preocupar pares i fills. Un cop més, toca refiar-se de veus expertes.

Des del “Mi mamá me mima” —la típica frase que feien repetir als infants per iniciar-los en la lectura fa més de cinquanta anys— fins a l’actualitat, els mètodes i els recursos per aprendre a llegir han anat variant. Però ¿és un ensenyament homogeni el que hi ha ara? Segons explica Montserrat Fons, professora del departament de didàctica de la llengua i la literatura a la Universitat de Barcelona (UB), abans es parlava de mètode analític (reconeixement lletra-so) o de mètode global (reconeixement de la paraula). Però ara, en ple segle XXI, apunta a dues visions: una diu que primer s’ha d’ensenyar a llegir per components: consciència fonològica, relació so i grafia, traç de les lletres, etc., amb la concepció que s’aprenen separadament i que, després, els infants ja els ajuntaran. L’altra, però, reconeix que llegir i escriure és complex i que hi ha aspectes cognitius que no van sols, sinó que es relacionen amb altres de socials i afectius. “Si llegir, fonamentalment, és comprendre, no entenem que hi hagi, des d’aquesta perspectiva, cap recurs, tècnica o activitat en què s’aïllin els elements. Sempre hi ha una activitat comunicativa, comprensiva i significativa que ens fa entendre com es llegeix i com s’escriu”.

Inspirat per un article de Stephen Graham Jones

Avui no tinc res a dir (escriure). Això passa de vegades. Algú vol que diguis (escriguis) alguna cosa i tu res, el cap buit, per més que el teu cap sap que et paguen per dir (escriure) alguna cosa. Tens un cap recalcitrant. Podria ser que el teu cap s’obstinés encara més a callar (no escriure) perquè sap que hi ha algú que espera que diguis, que escriguis, algú que t’ordena que ho facis; de vegades ets tu mateix qui l'hi ordenes i llavors t’encalles com una balena a la platja: la còrpora immensa de l’obligació autoimposada contra la tossuderia de la pròpia sorra llibertària.

Si un vol dedicar-se a escriure alguna cosa més que missatges de Twitter, el millor que pot fer és una d’aquestes dues coses, o totes dues: llegir molta literatura clàssica o traduir textos d’autors estrangers de primera. El que no serveix per a pràcticament res és fer un curs d’escriptura “creativa”, invent que permet a molts escriptors, això sí, guanyar uns dinerons per arrodonir —o fer menys quadrat— el sou que guanyen escrivint llibres i articles a la premsa.