D’ençà que gaudir de la rutina va esdevenir un privilegi, ens han fet odiar-la. “Tornada a la rutina”: sempre en negatiu, carregat de pesar. Han mercadejat amb la rutina a favor d’uns quants gurus que prometen “acomiadar-se’n”, com posant solució a un problema que no sabíem que teníem. En contra de la rutina, han enaltit la vida de nòmada digital, d’expat, fer feina des de la platja, les escapades de cap de setmana. I, a poc a poc, l’han desposseïda d’allò sagrat, del ritu costumista, d’allò quotidià, del que ens passa a tots, l’única cosa que ens uneix i ens fa iguals: el cafè al bar, la targeta del transport públic, el carretó de la compra. La rutina és el que ens fa humans, és el que ens fa ser bones persones una estona. Hi ha un punt de classisme en l’odi a la rutina, a resistir-se a ser com un personatge de Cuéntame cómo pasó, és a dir, una persona que podria ser qualsevol de nosaltres, intercanviable. Hi ha un punt de superioritat, de creure’s menys mortal que la resta, aliè a les forces de la natura.

Els humans som molt obstinats amb els nostres errors. Ens mirem amb molta atenció Instagram per aprendre a odiar els nostres cossos, utilitzem les poques forces que ens queden a les 11 de la nit per barallar-nos amb robots a X, acabem amplificant les fake news quan el que volíem era combatre-les, ens comprem roba feta a l'altra punta del món per anar a passar un cap de setmana sostenible a la muntanya, fem tuits contra el capitalisme des de mòbils de 1.300 euros... i així sempre. No podem parar de tenir costums que ens van a la contra.

Llegeixo un missatge a X de @sergidelmoral, professor, que diu així: “Aquesta moguda vostra de les faltes d’ortografia, és, de fet, d’un classisme un pèl ranciet. Prioritzar exacerbadament la forma per davant dels fons; cosa de bona casa. Al tantu, que si aquest tuit us sembla frívol us delateu”.

El príncep Llorenç, germà petit del rei Felip dels belgues, ha criticat la quantitat de "gent corrent" que ha assistit al funeral de la reina Elisabet II, cerimònia a la qual ell no ha assistit perquè assegura que no es va voler "imposar" malgrat estar emparentat en cinquè grau amb la difunta. "Hi havia tanta gent corrent, suposats funcionaris que es creuen importants i gent amb ambició desmesurada que han fet tot el possible per mostrar-se, que vaig preferir no imposar-me", ha dit al diari DH Les Sports+ el príncep Llorenç de Bèlgica, de 58 anys.