<![CDATA[Ara Balears - creences]]> 10 <![CDATA[La realitat mutilada]]>

Fa nou anys, el 24 de novembre de 2015, el president de la República de Gàmbia va declarar la seva intenció de prohibir l'ablació del clítoris com a pràctica ritual socialment normalitzada. Val a dir que l'argument no tenia res a veure amb el benestar de les dones ni amb la defensa dels drets humans més elementals, sinó amb el bon nom de la religió majoritària del país, l'islam. En efecte, l'ablació no té cap relació amb aquesta fe, malgrat els sovintejats llocs comuns sobre el tema, però sí amb la manera com es viu allí. Ara el Parlament d'aquella república minúscula, si fa no fa de la mida de les comarques de Lleida, ha estat a punt de revocar la prohibició i permetre de nou una intervenció que és irreversible, dolorosa i plena de perills a curt i a llarg termini (des de les infeccions immediates a problemes molt posteriors durant el part, passant per tota mena de possibles complicacions). El passat 4 de març la majoria absoluta dels diputats (incloses cinc dones) van decidir que la prohibició era contrària al dret dels ciutadans "a viure la seva cultura i la seva religió tal com queden garantits a la Constitució". A les manifestacions a favor de revocació hi havia nombroses dones, la majoria joves. Òbviament, n'hi ha moltes altres que hi estan en contra. 

]]> <![CDATA[Som poc religiosos, els catalans?]]>

Ha coincidit en el temps, just abans de Setmana Santa, la presentació de dos informes sobre la religiositat dels catalans. Es tracta de dos treballs molt diferents de metodologia, contingut i intenció. Un és l’Informe Laïcitat en xifres. Anàlisi 2024, sobre “Tendències sobre religiositat i secularització a Espanya”, de la Fundació Ferrer i Guàrdia. L’altre és l’enquesta a 1.600 catalans promoguda per la direcció general d’Afers Religiosos i realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió, el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat, amb dades obtingudes entre el juny i el juliol de 2023.

]]> <![CDATA[‘Jiins’, entre la superstició, la tradició i el temor]]> Potser era a començament del nou mil·lenni. El jove, d’una trentena  d’anys, estava estirat al mig de la sala d’estar d’un pis del carrer Ric de sa Pobla. Estirat i tapat fins al coll amb una flassada, semblava que desvariejava. El metge que estava al seu costat el mirava atentament, amb cara de no entendre res. Més o manco aquesta era l’estampa quan vàrem arribar. Havíem entrat de servei a les 14 h i fins aquell moment no hi havia hagut res d’importància, un capvespre tranquil. Vaig demanar al metge què passava, ell va destapar lentament la flassada i vaig veure que aquell jove estava lligat de peus i mans. Llavors era jo que no entenia res. De les visites a la mesquita coneixia Bagdad, que era el més vell de la casa i l’únic que no piulava, la resta dels familiars anaven –amb cara de preocupació– d’un cap a altre, amb les mans al cap i parlant de manera inintel·ligible. Desembolicar la troca no va ser fàcil. Els familiars del jove estaven convençuts que estava posseït per un jiin maligne o algú li havia donat mal bocí, aquesta era la qüestió. Per a ell la solució era contactar amb un curandero de Drioux (el seu poble natal, al Rift) per tal que desfés el conjur. L’altra opció era que vingués un home sant i llegís la paraula sagrada de l’Alcorà, però justament aquells dies l’imam pobler tenia vacances i no hi era. Ens deien que si es tractava d’un jiin (geni petit), segurament era una prova que Al·là els havia enviat: només amb la  paraula del llibre de la Revelació el podrien sanar. Al·là és únic, totpoderós i misericordiós i a vegades ens posa a prova, em deien. Fins aquell dia jo havia pensat ingènuament que els musulmans estaven alliberats de supersticions. Evidentment, anava molt errat, aquell horabaixa vaig entreveure una de les creences més fosques i de difícil accés per als no musulmans. 

]]> <![CDATA[Ferrovial i l’ètica del capital]]> Fa poc més d’un segle Max Weber escrivia sobre la importància de les creences en la formació de l’esperit (i la pràctica) capitalista, que va fer possible, de la mà dels emigrants centreeuropeus protestants, el miracle del capitalisme nord-americà. Weber defensava que l’ètica protestant era distinta de la catòlica, que havia prohibit fins i tot la usura durant segles. La d’aquells emigrants que colonitzaren el ‘nou món’ era una ètica que valoritzava el treball i l’esforç individual. És el fonament del somni americà o del mite de l’emprenedor, ben vigents avui dia. Des dels inicis, cap dòlar imprès per la Reserva Federal no ha deixat de recordar-nos que “In God We Trust”, és a dir: hem arribat fins aquí perquè Déu ha estat amb nosaltres.

]]> <![CDATA[Coratge, creences i estratègies]]> Parafrasejant Tolstoi podríem dir: tots els moviments vencedors brillen amb la mateixa aparença d’unitat, cada moviment derrotat s’esquerda i es descompon a la seva manera. La depriment divisió de l’independentisme és conseqüència, sobretot, del seu fracàs: de la seva incapacitat d’assolir el que venia com a no traumàtic i “a tocar”. Però també respon a tres factors que cal no barrejar: el coratge, les creences i les estratègies. Des dels sectors més radicals es pretén fer del coratge l’única explicació: “Si el dia 3 d’octubre haguéssim...” És un punt de vista que ho simplifica tot i permet dividir el personal en valents i covards, lleials i traïdors. Quan escolto Feliu o Paluzie tinc la sensació que parlen de bona fe, però en el que diuen, a més d’aparent coratge, hi ha creences, i són les creences –allò que creiem que passarà– les que fan raonable o forassenyat tant el coratge com l’estratègia. ¿És botifler qui, a partir del seu coneixement del món i el seu ús de la raó, no es creu que passaran certes coses? Hi ha una frase que, mal compresa, ha fet molt de mal: “Que la prudència no ens faci traïdors”. No dic que no ens en pugui fer, però el més habitual és que sigui la imprudència la que ens aboca al fracàs i la frustració.

]]>