Si hi ha una queixa compartida per tota la ciutadania, sigui d’esquerres o de dretes, és com pot ser de carregosa la burocràcia –també dita burrocràcia– i fins a quin punt ens embolcalla com els filaments enganxosos d’una teranyina. A la seva darrera novel·la, Oposición, Sara Mesa (Madrid, 1976) es queda descansada sobre aquesta realitat asfixiant, que ens afecta a tots i totes, sense excepció.

Després de guanyar el Gaudí amb el documental El sostre groc, Isabel Coixet (Sant Adrià de Besòs, 1960) torna a la ficció amb Un amor, una història fosca de passions incontrolades que protagonitza una gran Laia Costa en el paper d'una traductora que comença una nova vida en un poble on no coneix ningú i on l'aïllament i la frustració l'acabaran empenyent a enredar-se en una relació tèrbola amb un veí del poble (Hovik Keuchkerian) que desperta en ella una atracció inexplicable. Coixet l'estrena al Festival de Sant Sebastià, on ja va presentar la seva primera pel·lícula, Massa vell per morir jove, el 1986.

Una vegada, fa anys, vaig llançar a terra el llibre que llegia, amb una ràbia poc habitual en mi. Era tan dolent, que em vaig enfadar. No era el primer llibre dolent que llegia, és clar, però, per algun motiu, aquest em va irritar especialment. Havia guanyat un premi, se’n parlava, i em va poder la indignació. Me n’he recordat després de llegir el pròleg de Plantes d’interior, de Borja Bagunyà, que acaba de reeditar Empúries. Aclareixo de seguida que aquest no només no l’he llançat a terra, sinó que m’està agradant molt. Per què hi he pensat, doncs?

En un dels capítols de La familia, una professora explica als seus alumnes que una branqueta es pot trencar amb facilitat, però que moltes branquetes juntes oposen una resistència sorprenent a qualsevol intent de rompre-les. La lliçó és clara: la família i els amics ens fan més forts. La mestra està molt satisfeta amb la seva explicació, però hi ha un nen que veu de seguida el problema d’aquesta metàfora: les branquetes més primes se sentiran oprimides, s'ofegaran enmig de les més gruixudes. En altres paraules: la família també pot ser una presó. I aquesta és precisament la tesi que defensa Sara Mesa en aquesta novel·la que, en realitat, és una antologia de contes protagonitzats pels membres d’un mateix nucli familiar al llarg de la seva vida.