El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), inventor del concepte de "modernitat líquida", va tenir una resistència vital d’una solidesa diamantina, de pedra picada. La seva vida va ser extraordinària. A La meva vida en fragments (Arcàdia en català i Paidós en castellà), la seva biògrafa Izabela Wagner recupera íntegres textos inèdits de l’autor sobre la seva infantesa i joventut a la Polònia antisemita d’abans de la invasió nazi i a la Rússia en guerra amb Alemanya. Avui que l’odi a la diferència ha tornat a l’escena mundial amb cruesa i fanfarroneria, el testimoni de Bauman agafa de nou tot el sentit. Què pensaria com a centreeuropeu jueu del que passa a Ucraïna i a Gaza? De Trump, Putin i Netanyahu? Estaria, ben segur, al costat de la llibertat i la decència humanes, tal com resa el Talmud: "Un home ha de ser sempre dels perseguits i no dels perseguidors" i és millor "ser maleït que ser el qui maleeix".

La batalla entre tradició i modernitat és un habitual del món gastronòmic, i els berenars no en són una excepció. Actualment, els dos àpats amb més fama entre l'oferta de berenars a Mallorca són un gran exemple d'això: variats i torrades amb alvocat. Tot i que les torrades amb alvocat han format part de la cuina mediterrània des de fa molts d'anys, ara són les abanderades d'una nova moda culinària que té els aliments saludables com a eix central. D'altra banda, els variats representen un dels plats amb més tradició i força de la gastronomia mallorquina, però, tot i no haver desaparegut mai, la realitat és que els darrers anys han recuperat protagonisme a les cuines dels bars i restaurants i han sumat clients que abans apostaven per altres berenars.

Passat l'ensurt petitburgès pel benestar del quadre, que de seguida ens informaven que havia quedat il·lès gràcies a un vidre protector, no he pogut deixar de pensar en la ironia de l'acció d'uns activistes climàtics contra els gira-sols de Van Gogh que ha fet la volta al món, que té l'estructura típica d'una performance d'art contemporani el sentit de la qual no s'entendria sense una història en què Van Gogh ocupa un lloc destacat. Des de la gravació plena d'intencionalitat narrativa fins a la cura de samarretes i pentinats, passant pel fet que és impossible veure la llauna de tomàquet Heinz que llancen contra el quadre sense pensar en Andy Warhol o contemplar el llenç esquitxat i no tenir visions de Jackson Pollock. No tinc cap dubte que la documentació d'aquest acte vandàlic acabarà exposada a les parets de no pocs museus.

Vaig arribar a Barcelona el dia 14 de setembre del 1982, dimarts, amb la intenció d'iniciar els meus estudis universitaris. Aquest dimecres sufocant de 2022, doncs, fa exactament quatre dècades de tot allò, i confesso que aquesta ha estat la coincidència que m'ha motivat a escriure l'article. Sempre he recordat la data perquè aquell dia va morir Grace Kelly en un revolt de Mònaco. A mesura que un es fa vell va adquirint un seguit de drets inalienables, entre els quals destaquen la nostàlgia mòrbida, la repetició de les mateixes anècdotes a les sobretaules, la contemplació extasiada de les obres públiques i una mirada molt especial a mig camí entre l'escepticisme, el fatalisme i la indiferència educada. Per descomptat parlo dels vells d'abans, dels vells à l'ancienne, no dels hiperactius d'ara. Per sort o per desgràcia, jo pertanyo a la raça dels primers: les coses tal com són. L'atzar ha volgut que, per ben poc, la reina Elisabet II hagi tancat aquest cercle de defuncions exquisides.