Quan el fill de la directora francesa Léa Fehner (Tolosa, 1981) va néixer amb un greu problema de salut, ella va començar a passar molt de temps en hospitals. Allò va fer-la adonar de com la teva vida pot canviar per sempre quan entres en un paritori, i la importància de les persones que t’acompanyen en la intimitat d’un moment brutal que tant pot ser el més feliç de la vida com el més terrible. A l’apassionant drama Matronas, que acaba d’estrenar-se en cinemes, Fehner canvia el punt de vista i es posa en la pell de les llevadores: una immersió total en un univers de vida i mort a través de dues llevadores inexpertes acabades d’arribar al paritori d’un hospital públic molt afectat per les retallades i on el personal està al límit.

Tres setmanes després de donar a llum la meva tercera filla, des del Criatures em van proposar escriure un article sobre la meva experiència de parir a casa. La veritat és que em va arribar en el moment d’adaptació que necessitem totes les dones que acabem de parir i vaig demanar reprendre-ho més endavant. Al cap d’uns dies em vaig adonar que el motiu que havia donat per posposar la publicació era cert, però que, a més, em feia por. Por d'escriure sobre un tema que encara és molt jutjat i fins i tot criminalitzat. N'és una prova que durant el meu embaràs he anat compartint per xarxes (al perfil d’Instagram de Bhealthy.es) la meva preparació i la meva experiència, i la sorpresa ha estat rebre missatges qualificant-me d’inconscient i irresponsable. També he de dir que moltes altres dones m’ho han agraït i encara em demanen informació i consells. És per això que finalment m’animo a explicar-vos què vol dir i què suposa parir a casa.

"La lactància ha de partir del desig inicial de voler-la fer. És la teva lactància i la teva decisió com a dona", diu Hortènsia Vallverdú, pediatra al CAP Horta (Barcelona), consultora de lactància (IBLC) i acompanyant de grups de suport a la lactància materna. Amb ella resolem els deu dubtes de lactància més freqüents, coincidint amb la Setmana Europea de la Lactància Materna.

Són les 11.30 del matí d’un divendres i a la sala de parts de l’Hospital Sant Pau de Barcelona la directora del servei de ginecologia i obstetrícia, Elisa Llurba, entra per preguntar a les llevadores com està la situació. Hi ha cinc gestants, tres de les quals amb el treball de part ja començat, i de les tres una amb un nadó que ve de natges. El part de la quarta gestant és de risc per preeclàmpsia i la cinquena és una pacient de ginecologia amb un sarcoma uterí, ingressada per control del dolor. Cap al migdia potser ja hi haurà el primer naixement, però ni les tres llevadores -l’Olga Gómez, la Lola Cabaña i la Verónica Paredes- ni la resident de segon any, Berta Sellés, hi posen la mà al foc. L’exactitud horària no existeix en un treball de part. “Per això fem jornades diàries de dotze hores, perquè puguem acompanyar les dones tantes hores com puguem”, diu Gómez. El matí que entrem a la sala de parts, com molts altres dies, hi ha més gestants que llevadores.

És un referent a les xarxes socials, on moltes dones hem après com és un part fisiològic o com ha de ser una cesària respectada. Laia Casadevall (Vic, 1986) tenia clar des de ben petita que volia ser llevadora i va anar a Anglaterra a formar-se –perquè és un país pioner en el part respectat i la llevadora hi té un rol important–, on va treballar un temps en un equip integrat que tant atenia parts a l'hospital com a casa. Quan va tornar a Catalunya es va dedicar a atendre exclusivament parts domiciliaris. És també activista a les xarxes socials i vicepresidenta de l'Associació de Llevadores del Part a Casa a Catalunya. Acaba de publicar Parir en casa (Vergara), on desmunta mites i aporta dades.