No ens enganyem. ERC i Junts continuen amb la seva guerra, la coordinació és inexistent i la desconfiança mútua sideral. Però també és cert que l'endimoniada aritmètica parlamentària a Madrid fa que qualsevol cosa que un dels dos pacti amb el PSOE necessiti els vots de l'altre per ser aprovada. És a dir, tots dos tenen capacitat de veto mutu per fer descarrilar els acords que s'aconsegueixin. Però això és una cosa que no està passant. Sigui perquè hi ha un acord no escrit per no boicotejar-se mútuament, o sigui perquè s'aplica la lògica política de l'acudit del dentista, el cert és que ni Junts ha amenaçat amb tombar l'acord sobre la condonació del FLA aconseguit per ERC ni els republicans han piulat sobre l'acord per traspassar les competències sobre immigració obtingut per Junts.

De vegades m’entretinc mirant partits de futbol vintage. Especialment del Barça. M’agrada veure’ls, no tant per motius estrictament futbolístics com per reviure la sensació dels meus diumenges de nen i adolescent, les narracions impostades dels comentaristes de TVE, els fotògrafs passejant-se per la gespa gairebé sense restriccions, la gent fumant, els àrbitres de negre rigorós, les dones absents, les cabelleres d’estil hippie que va posar de moda Cruyff... I, per damunt de tot, la frescor i l’espontaneïtat en el comportament dels jugadors; barroers, de vegades violents, però sempre pendents del joc i prou, aliens al seguiment dels fotògrafs i els càmeres. 

El període congressual a Esquerra Republicana de Catalunya continua. Ara, després d’haver elegit la direcció, toca definir l’estratègia política que determinarà l’evolució del partit. Això és una anomalia que convé corregir estatutàriament: a una direcció li ha de correspondre una estratègia política. Elegir les persones que han de comandar el partit ha de comportar debatre sobre la política que aquestes persones proposen dur a terme. Parlem, està clar, d’un plantejament polític estratègic, no de simples declaracions d’intencions.

Passat el procés electoral intern d’ERC, cal preguntar-se per què ha guanyat Oriol Junqueras, i també per què ha obtingut només el 52% dels vots.

La llarga tardor d’Esquerra Republicana ha acabat com era d’esperar: l’autoritat –política i moral– d’Oriol Junqueras s’ha acabat imposant a una alternativa que no ha estat capaç de trobar un candidat que tingués els atributs precisos que la circumstància demanava.

Des d'aquest dissabte al vespre, Oriol Junqueras torna a presidir Esquerra. Ho fa gairebé mig any després d'apartar-se del càrrec per forçar la convocatòria d'un congrés que l'ha revalidat en el càrrec en una votació ajustada. "La presidència [d'ERC] pot ser reelegida ininterrompudament fins a un màxim de dotze anys, si bé sempre pot acabar el mandat", estableixen els estatuts. Junqueras ja fa tretze anys que va arribar al lideratge d'Esquerra, l'1 d'octubre del 2011. Per què, doncs, pot continuar dirigint el partit? La repressió va fer que el 2019 ERC canviés els seus estatuts per adaptar-los a la situació del seu president, Junqueras, i la seva secretària general, Marta Rovira, que eren a la presó i a l'exili. Va ser llavors quan els militants van avalar que el comptador quedés suspès mentre no poguessin exercir les seves funcions amb normalitat. Si Junqueras continua inhabilitat i vol seguir liderant el partit –i la militància li continua fent confiança–, podria arribar fins al 2040.

La temporada de congressos que, mesos enrere, il·lusionava els que s'il·lusionen amb els congressos dels partits sembla que ja s'ha acabat. Han fet congressos els partits independentistes catalans (CUP, Junts i ERC, per ordre cronològic) i també el PSOE. Tots n'han sortit, segons ells, reforçats. En el cas de la CUP, la ponència estratègica i el secretariat nacional sorgits del congrés de finals de setembre a Sabadell va obtenir un 82% de suport dels militants. Un mes després, Junts va tancar files, com estava escrit, entorn de Carles Puigdemont i una executiva nacional renovada (amb Jordi Turull com a secretari general en lloc de Laura Borràs), que van obtenir un suport del 90%. També va arribar a aquests percentatges a la búlgara Pedro Sánchez en el congrés federal del PSOE de finals de novembre, que es va saldar amb la renovació dels òrgans de govern del partit i un suport quasi unànime al lideratge del seu secretari general i president del govern espanyol. I aquest cap de setmana s'ha celebrat la segona volta de les primàries d'ERC, de la qual n'han sortit vencedors Oriol Junqueras i la seva nova executiva, amb Elisenda Alamany com a secretària general, amb un 52% dels suports per a la candidatura Militància Decidim, enfront del 42% obtingut per la candidatura Nova Esquerra Nacional, encapçalada per Xavier Godàs. Al congrés d'ERC, per tant, és on s'ha fet palesa una major discrepància interna, perquè la cohesió del partit s'ha ressentit dels pactes amb els socialistes per investir presidents Pedro Sánchez a Espanya i Salvador Illa a Catalunya.

Oriol Junqueras torna a ser president d’Esquerra Republicana. Es va estrenar en el càrrec el 2011 i, pel cap baix, ho serà fins al 2028. D’entrada, deu reflexions a rajaploma.

Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) és el portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats i, tot i estar alineat amb Oriol Junqueras de cara al Congrés del 30 de novembre, fins avui havia guardat silenci.

En l’època recent, coincidint amb el descrèdit de les ideologies, les opcions polítiques han anat desterrant el terme partit i l’han substituït per paraules més abstractes, que teòricament interpel·len el conjunt de la ciutadania (Podem, Junts, Vox, Ciutadans, En Marxa, Germans d’Itàlia). Es tracta d’una moda semàntica, però al darrere s'amaga una perillosa estigmatització de la pluralitat ideològica.

En política, a l’empresa, a l’esport... Arreu són importants els lideratges, que és com dir les persones. Lideratge no vol dir prescindir del grup, de l’equip, de la feina col·laborativa. Vol dir tenir algú que estiri i empenyi, que marqui el camí, que en els moments decisius es posi al capdavant, que tingui autoritat moral, credibilitat. Algú valent en el sentit menys histriònic de la paraula. Algú fort en el sentit més poètic. El bon líder no exigeix culte a la personalitat o unanimitat al seu voltant, sinó que sap escoltar, sap catalitzar energies, sap treure el millor dels que l’envolten.

1. Divendres, 24 de maig de 2019. A Sant Vicenç dels Horts, sota la via del tren, hi apareix un ninot estrafet, amb una foto d’Oriol Junqueras a la cara. L’han penjat amb un cordill, a la barana. És la soga de la mort. Al damunt del cos, embolicat amb roba blanca, hi han escrit, amb lletres negres, les sigles del partit: ERC. Per reblar el missatge, a sota del mateix pont, han fet una pintada d’esprai a la paret. “Junqueras púdrete en la cárcel”. La indignació, a Catalunya, és gran. Aquell matí, les ràdios en van plenes. Dels primers a reaccionar, per variar, Gabriel Rufián a Twitter. Sempre amb el dit a punt, el diputat escriu també en castellà: “Así ha amanecido una de las calles del pueblo de Oriol Junqueras. Calles por las que sus hijos pasan cada día para ir al colegio. Lo pongo al menos aquí porque igual se les olvida contártelo y si fueran otros te lo pondrían hasta en el teletexto”. 

L'oposició de Manuel Marchena a l'amnistia es manté inalterable, encara que al seu tribunal hi hagi alguna veu discrepant com la de la magistrada Ana Ferrer, que torna a emetre un vot particular contra la decisió majoritària de confirmar la inhabilitació d'Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa. En el cas del candidat a la presidència d'Esquerra, fins al 2031. Els jutges que van condemnar-los per l'1-O tornen a negar-los l'aplicació de la llei pel delicte de malversació i obren el camí del Tribunal Constitucional. Després de tombar el recurs de súplica que havien presentat, tenen via lliure per acudir en empara a l'òrgan de garanties, que ja té sobre la taula diversos expedients relacionats amb l'amnistia. "Un cop més, el poder judicial actua per sobre de la democràcia, i vulnera la llei d'amnistia", ha lamentat l'exlíder republicà en una piulada a X.

Als partits polítics, els cicles electorals de baixada sempre passen factura. Adversaris, enemics i companys de partit comencen a fer llista dels errors i dels encerts, i com que és habitual que les victòries tinguin molts pares i les derrotes siguin òrfenes, es posa en marxa la cacera interna.

Els paràmetres que defineixen els moments polítics canvien i posen en evidència les debilitats dels diferents actors. La realitat va molt de pressa i es passa de l’eufòria a la decepció, sobretot quan s’ha anat més enllà de les pròpies forces. I la decepció en política es tradueix en desmobilització social i en inacabables baralles entre les famílies de cada casa.

L'espectacle de sang i fetge en què s'ha degradat el procés precongressual d'ERC té diverses conseqüències possibles. Algunes ja s'estan produint i d'altres es poden produir a curt, mitjà o llarg termini. Si el to, les maneres i l'afany trinxeraire que ara predominen no canvien substancialment, evidentment cap d'aquestes conseqüències serà bona.

1. Sandro Rosell, quan fa dos anys es plantejava presentar-se a l’alcaldia de Barcelona, se’n va anar a fer un cafè amb Gemma Nierga a TVE. Allà va ser molt clar a l’hora de dir que, si no guanyava, se’n tornava a casa. No pensava quedar-se fent d’oposició: “Per què he d’anar a perdre el temps, a escalfar una cadira i a fer perdre diners als contribuents?” Li van ploure crítiques per tanta sinceritat. Rosell, finalment, no es va presentar. L’alcalde escollit, per un grapat de pactes amb la pinça al nas, va ser Jaume Collboni. Xavier Trias, que ja s’hi veia, va engegar el cèlebre “que us bombin a tots”, Ada Colau es va quedar amb un pam de nas i Ernest Maragall va perdre la meitat dels vots en la primera gran patacada electoral d’Esquerra. Maragall va ser el primer a desaparèixer. Mig any després de les eleccions, va renunciar a l’acte de regidor. Aquest estiu també ha plegat Xavier Trias. L'ARA i altres mitjans han publicat que aquesta setmana que encetem Ada Colau deixarà l’ajuntament d’on va ser alcalde durant vuit anys, segons va publicar l’ARA. A l’oposició hi fa molt fred. Votem uns caps de llista que, si no manen, adeu-siau. El camí que va obrir Manuel Valls, farinetes i maquiavèl·lic, ha fet escola.

La llei d'amnistia pretenia ser un instrument àgil per acabar amb la persecució judicial de molts càrrecs i activistes independentistes. Per això es va fixar un termini d'aplicació màxim de dos mesos, que evidentment ja no s'ha complert en la majoria dels casos. Els tribunals, començant pel Suprem i l'Audiència Nacional, retorcen els terminis plantejant recursos a Europa i també al Tribunal Constitucional (TC). I aquest últim, segons fons jurídiques consultades per l'ARA, no resoldrà fins d'aquí a sis mesos o un any. Dimarts que ve el tribunal de garanties decidirà l'admissió a tràmit sobre el primer cas que ha arribat: la qüestió d'inconstitucionalitat que ha plantejat el Suprem pel cas d'un manifestant encausat per desordres públics. N'arribaran més, i el PP també s'hi ha sumat amb un recurs d'inconstitucionalitat registrat aquest mateix dijous.

Mentre la premsa de Madrid, particularment la més afí al govern de Sánchez, proclama a so de trompeta que l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat suposava la fi de la revolució catalana del 2017, és oportú recordar la frase del dramaturg alemany Georg Büchner que, a La mort de Danton (1835), una obra sobre la Revolució Francesa, afirma que "la revolució és com Saturn, devora els seus propis fills". Ha passat el mateix, amb els fills de la revolta dels catalans? El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya així sembla indicar-ho: la pèrdua de la majoria parlamentària independentista, propiciada per l’abstencionisme d’una part de l’electorat sobiranista, obliga els partits que formaven aquella majoria a replantejar la seva estratègia. De fet, tant Junts com ERC, i també la CUP, celebraran sengles congressos a la tardor amb aquesta finalitat. Ara bé, aquesta reorientació estratègica, ha d’implicar un canvi de lideratges? O més ben dit, es pot plantejar seriosament sense un relleu a la direcció dels partits? 

Els que fa patir dels atacs de falsa bandera d'Esquerra Republicana és que fan pensar que tot el Procés podria ser un gran atac de falsa bandera, com si els partits catalans haguessin enarborat l'estendard independentista per desprestigiar la independència en comptes d'aconseguir-la i, en realitat, el rumb que duia el vaixell era autonomista de dalt a baix. L'expressió fa gràcia perquè té un origen naval: en conflictes marítims aquesta pràctica és considerada acceptable, i es permet que els vaixells hissin la bandera nacional pròpia just abans del combat per confondre l'enemic.