Que el món no està pensat per a famílies nombroses ja ho podíem intuir. Només cal anar a comprar iogurts al supermercat per comprovar que els packs són de 4, i que si en vols 5, n’hauràs de comprar 8. A la següent nevera trobaràs les hamburgueses envasades de quatre en quatre. I així passadís rere passadís. El mateix passa amb els cotxes: la majoria no tenen cinc places confortables ni espai suficient al darrere per encabir-hi tres cadiretes sense que algú surti disparat o s’hagi d’amputar una mà per cordar-se el cinturó.

La paternitat t’ho capgira tot, però no sempre de la manera que et diuen els llibres. De fet, els llibres (o les webs, o els tallers o el que sigui) l’encerten més aviat poc, perquè han de donar una visió genèrica del que vol dir ser pare quan, en realitat, és un procés personal i intransferible que segueix unes normes particulars en cada cas.

De les mudances no se’n parla prou. Cert. Segurament perquè, com em van dir una vegada, quan s’acaben les volem oblidar com més aviat millor. Però la remoguda és considerable, a tots nivells. A casa n’hem viscudes dues en dos anys. O una per any, si s'entén millor, amb tres personetes mitjanes (que ja no petites) corrent amunt i avall.

Que no li agradaria haver d’educar un fill quan hi va haver el canvi de segle i els meus fills eren petits, va dir-me la meva mare un dia. Es referia als canvis culturals que es colaven a la vida dels seus nets en diverses formes que a ella li semblaven desordres: paraulotes a la televisió, amics de la classe amb pares separats, vacances a Disneyland o haver-los d’anar a buscar de matinada a la discoteca. Severament adoctrinada per la dictadura civicoreligiosa i l’austeritat material de la postguerra, a la meva mare li semblava més difícil educar si tot era relatiu, excessiu, i l’educació dels fills passava de ser una exclusiva dels pares a una activitat que es repartien diversos tenidors. (Després admetia que, més que educació, a la seva joventut es va repartir repressió, hipocresia i hòsties polisèmiques, però és una altra història.)

La idea estava prou madura i no hi havia marxa enrere: marxem a viure al camp. A la petita, amb només cinc anys, la notícia no li va preocupar gaire, però la gran, que ja n'havia fet nou, només tenia dubtes: "Què passarà amb les meves amigues?", preguntava. Intuíem la resposta: "Us anireu allunyant, però no et preocupis perquè trobaràs amigues noves", però no vam ser tan contundents i vam fer allò que tan bé fem els adults: "Ja ho veurem, podran venir un dia a casa"...

Vaig passar una gran part de la infantesa preparant-me per ser pare. De vegades de manera activa, observant, valorant, prenent nota mental de quines coses m’agradaven i quines no, quines coses hauria de fer amb els meus fills i quines no. El fet que els meus pares no m’haguessin castigat mai a la vida em va demostrar que els càstigs són innecessaris en l’educació dels nens. El fet que a l’escola m’haguessin castigat alguns cops em va convèncer que, a més d’innecessaris, són humiliants, contraproduents i mostren una debilitat patètica de qui castiga. N'hi va haver prou amb dues bufetades, només dues tota la vida, una a casa amb cinc anys i una altra a l’escola amb set, per convèncer-me que mai, mai cal pegar a un nen. El viu record del fàstic que a certes edats em feien determinats aliments (els “nervis” de la carn, o les pomes, que curiosament ara és la meva fruita predilecta) i el record de l’alleujament i l’agraïment que sentia quan finalment em deien “molt bé, si et fa fàstic, no t’ho mengis”, em van fer veure que mai, per cap motiu, s’ha d’obligar un nen a menjar. El meu pare es va avançar al seu temps comprenent els perills del que avui anomenem “tabaquisme passiu”; quan fumava el seu puro, jo tenia prohibit seure als seus genolls. Vaig aprendre que fumar dificulta la relació entre pares i fills. Per això no fumo.

Vagi per avançat que tenir un fill em fa molt feliç i no ho canviaria per res del món. Vagi per avançat –també– que el Martí, de moment, ens porta pocs patiments i té un caràcter preciós i molt flexible. I que gaudeixo del permís de maternitat i el meu company s’implica tant o més en aquesta aventura.

He confirmat que el meu fill de 15 anys és un cavaller errant, antiquat, un senyor que cerca entregar-se a un amor formal i assossegat, ben diferent dels amics i companys que l’envolten. Ho he confirmat perquè ja hi havia percebut senyals, com quan la seva primera al·lota el va deixar per un altre i ell va anunciar de manera solemne: “No m’enfadaré, perquè ja he perdut una núvia i no estic disposat a perdre una amiga”. Si algú t’amolla això amb poc més de 13 anys, ja pots intuir que hi ha un cor ben novel·lesc bategant al seu pit. També sents que enviar la persona que et va posar les banyes ràpidament a la merda tal vegada va ser el camí més fàcil. I et demanes com pot ser que un metre i mig d’ésser humà doni unes mostres de maduresa que tu no has tingut en la vida.

No t’adones del que significa ser pare fins que tens el teu fill als braços. La teva dona sap què significa ser mare des de molt abans. Fins i tot, potser, des d’abans de quedar-se embarassada. Et donen al nadó i la primera cosa que penses és res, perquè no pots pensar. Rius o plores o rius i plores, però no pots pensar.

Som incapaços de recordar què vam viure quan només teníem dos mesos. Si ens agafaven a coll o si no, què va passar quan vam tenir la nostra primera enrabiada o quina cara va posar la nostra mare el primer dia que vam fer pipí a l’orinal. Jo diria que el primer record que tinc és dels cinc anys, però a vegades dubto de si és un record real o de si m’ho han explicat a casa i el record me l’he fet jo soleta al cap. És del pis on vivíem amb la meva mare i el meu pare, quan encara no s’havien separat. Vaig portar, de l’escola, uns hàmsters que havia de cuidar aquell cap de setmana, i suposo que vaig obrir la porta quan no tocava, perquè es van escapar i els vam haver de buscar per tot arreu durant hores. Els vam trobar, per sort, però em recordo buscant per dins de les sabates. O potser no ho recordo i m’ho he imaginat de sentir-ho a dir. Qui sap.

Jo em pensava que seria millor mare que la meva. Quan et fas gran comets l’error de comparar-te amb qui t’ho ha ensenyat tot amb la supèrbia de pensar que si tens més estudis, llegeixes més o et preocupes més, ho faràs millor. El meu és un cas com el de moltes altres mares. El meu és el relat que em va suposar un ruixat d’humilitat. Jo que ho tenia tot controlat i que em mostrava segura del que estava fent quan la resta de mares dubtaven de tot, em vaig fúmer la patacada.

Aquest mes de maig hem celebrat el quart aniversari del meu fill gran. El seu aniversari ha estat, des que va néixer, un camí de sentiments contradictoris per a mi: un dia preciós en el qual celebro la vida que vaig portar al món, mentre convisc amb la ferida que es va obrir en aquell part. Celebrem el seu aniversari i també el meu, perquè una part de mi es va acomiadar per sempre en aquell quiròfan hostil de l'Hospital de Sant Pau, per donar-li vida a la meva pròpia transformació.

El 7 de maig passat, Dia de la Mare, vaig escriure un únic tuit: “Que els meus fills es puguin valdre per ells mateixos. Això és el que vull”. La que era coneguda com la Menor d’Edat a Càrrec (MEC) número 1 als articles que vaig signar com la pitjor mare del món en aquest mateix suplement durant onze anys em va deixar totalment desconcertada fa dos setembres quan em va comunicar que marxava de casa per compartir pis amb amics. El desconcert no venia pas perquè no ho trobés bé. Sinó perquè al final tot allò que havia sembrat semblava donar fruits i, coi, per algú que s’ha declarat la pitjor progenitora de la Terra que fos així era sorprenent. O potser no.

“¿I així no teniu ningú a qui trucar perquè vingui a buscar el nen si teniu una urgència?” La noia d’administració de l’escola bressol ens mirava amb els ulls oberts de bat a bat mentre nosaltres, atabalats, omplint la muntanya de formularis d’inscripció, ens intentàvem convèncer que no estàvem tan sols com els seus ulls tristos explicaven. “Un avi?” No. “Un germà”. No. “Un veí”. No. Tots dos feia més de 10 anys que havíem aterrat a Brussel·les i teníem una xarxa sòlida d’amics, coneguts i saludats. Però ningú a qui deixaríem el nostre (primer) fill de vuit mesos: les amigues amb fills, ja en tenien prou amb el que tenien; les que no tenien fills, no haurien sabut com posar-s’hi; i els companys de feina eren desconeguts per al nostre fill.

De gran seria mare. Aquesta era una premissa que em va acompanyar des de sempre. El meu instint maternal es remunta a la meva infantesa. El fet de ser la gran de gairebé tots els meus cosins, als quals ja als vuit anys canviava bolquers o donava biberons, o que el meu marit aportés dues criatures a la relació, de les quals he tingut cura els darrers 16 anys, no van fer sinó alimentar la idea que, quan jo per fi tingués els meus fills, ho gaudiria com la que més. Semblava una cosa per a la qual estigués preparada de manera natural i instintiva. Per això, quan vam posar-nos mans en l’obra i l’embaràs no arribava, vaig haver de passar dos dols: el voler i no poder, lluitant, com altres dones i parelles, amb mil i una culpabilitats, i el daltabaix que significava no poder complir una –que no l'única– de les missions per a les quals sentia que jo estava en aquest món.

Rebo el mail amb la puntuació provisional per a la preinscripció del nen. Tot bé. Fantàstic. Bé per la puntuació, però m’agafa una cosa a la panxa quan penso que anirà a l’institut! Tanquem etapa, una altra, n’he perdut el compte. S’acaba la primària i fa quatre dies m’emocionava a l’escola bressol conscient que no teníem més criatures per tornar a l’escola bressol. Suposo que el petit, sobretot a aquestes edats, és qui tanca la porta, no importa el nombre de fills que tinguis, amb l’últim vas fent el punt i a part.

A casa som tres: mare, pare i fill. Res especial, una família de tres com qualsevol altre. Però jo ja fa anys que m'ho repeteixo com un mantra –les fotos de les vacances #famíliadetres, el primer dia a la neu #famíliadetres, el viatge a Itàlia #famíliadetres– com si a força de repetir-m'ho es fes realitat i pogués acabar-ho d'acceptar.

La criança la divideixo en tres etapes: en la primera, expliques el món amb seguretat als fills; en la segona, t’has quedat sense respostes que expliquin com és el món. En la tercera, com a adult, et respons tu solet, si pot ser amb la millor cuirassa que t’hagis pogut construir amb l’ajut de la família i dels que t’estimen.

La meva mare va morir quan jo estava embarassada de la meva primera filla, la Greta. Tenia un emfisema pulmonar que, tres mesos abans, ens havien dit que li costaria la vida. Però no ens podien dir quan moriria. Podia ser qüestió de setmanes o de pocs mesos. Em feia terror haver de parir el mateix dia que morís la meva mare. Haver de compatibilitzar l'alegria immensa de l’arribada de la Greta amb la terrible tristor de la seva pèrdua.