En una escena de Thunderbolts* el Guardià Roig (David Harbour) fantasieja en veu alta amb la idea que algun dia es facin figuretes del grup d’antiherois que acaba de formar. Però la seva filla, l’espia i assassina amb mala consciència Yelena Belova (Florence Pugh), el fa callar: “Jo no soc una eina de màrqueting!” El diàleg resumeix la tensió habitual entre l’estratègia corporativa de Marvel i l’esforç d’alguns dels seus creadors perquè les pel·lícules de l’estudi tinguin ànima i personalitat. La bona notícia de Thunderbolts* és que, a diferència d’alguns dels últims productes de l’estudi, no sembla dirigida per una IA: Jake Schreier (Un amic per a Frank) no té un currículum per tirar coets, però aconsegueix dotar de consistència i trempera l’aventura d’aquests antiherois de segona i malvats reformats, una narrativa de superació i redempció que el cinema de superherois ha espremut de valent en els últims anys de la mà de James Gunn i els seus Guardians de la Galàxia o l’Esquadró Suïcida.

El pas de les estrelles com Andrew Garfield (Los Angeles, 1983) pels festivals acostuma a ser fugaç, el mínim per complir els compromisos promocionals. Però l’actor que va ser Spiderman en tres ocasions s’hi va estar més d’una setmana, l'última edició de Sant Sebastià, i es va deixar veure sovint pels seus carrers i restaurants, com explica en aquesta entrevista. L’excusa era la presentació al festival de Vivir el momento, que acaba d'arribar als cinemes, un drama romàntic que desendreça la cronologia d’una relació de parella entre el personatge de Garfield, amb el cor trencat per una relació prèvia, i la cuinera que interpreta una magnífica Florence Pugh.

Al llarg de l’última dècada, el cinema del xilè Sebastián Lelio ha gravitat cap al retrat d’una condició femenina cercada per la incomprensió o l’opressió. Succeïa a Gloria (2013), el seu retrat d’una maduresa disconforme (del qual va fer un remake amb Julianne Moore). Succeïa a Una mujer fantástica (2017), drama de visibilitat trans que el dugué fins als Oscars. Succeïa a Disobedience (2017), on una relació lèsbica posava en crisi una comunitat ortodoxa jueva. I torna a succeir a El prodigi, fosc conte d’època on una infermera britànica rep l’encàrrec d’acompanyar i vigilar una nena d’una petita comunitat irlandesa que, tot i fer quatre mesos que no menja, sobreviu de manera inexplicable (o, segons alguns testimonis interessats, miraculosa). Potser estranyat per allunyar-se del present, Lelio introdueix un mecanisme de distància a l’inici i final del film i trenca la quarta paret en moments puntuals per revelar la tramoia del relat i subratllar com pot resultar de convincent la ficció, fins al punt de dur algú a l’autoengany. Un paral·lelisme una mica desconcertant entre la narrativa i el fanatisme religiós contra el qual carrega el relat, però que per sort es difumina entre les bromes, eclipsat per la presència de Florence Pugh, que inicia una croada discreta en favor de la raó i contra l’atrocitat de convertir el martirologi d’una dona en camí de santedat.

Després de set jornades irregulars i escasses de cinema important, la competició oficial del Festival de Sant Sebastià ha alçat el vol en la recta final. Ho ha fet, en part, gràcies a una actriu en estat de gràcia com Florence Pugh, que es carrega sobre les espatlles The wonder, una pel·lícula notable però no, ehem, prodigiosa. Pugh, que no ha trepitjat Sant Sebastià –l'excusa és el rodatge de Dune 2, que al Festival de Venècia ja li va anar molt bé per fintar la polèmica amb Olivia Wilde per No te preocupes, querida–, interpreta al film de Sebastián Lelio una infermera anglesa contractada per vigilar una nena d'un poblet irlandès que suposadament porta quatre mesos sense ingerir aliments. L'objectiu, això sí, no és tenir cura d'ella i fer-li menjar, simplement vigilar-la nit i dia per constatar la falta d'alimentació. Així, els prohoms del poble podran validar que es tracta d'un miracle i penjar-se la medalla.

L’Alice i el Jack, el matrimoni a qui donen vida Florence Pugh i Harry Styles a No te preocupes, querida, habiten un d’aquells barris residencials idíl·lics que el cinema i la televisió ianquis han convertit en escenari privilegiat del Somni Americà. La parella és britànica, però se sent com a casa al paradís suburbial dels Estats Units de la dècada del 1950, evocat per Donald Trump amb el seu "Make America great again". El problema és que, com li passava al protagonista de Vellut blau de David Lynch, l’Alice intueix que darrere d’aquest edèn de colors pastel, on no arriben notícies del món, es podria amagar una realitat sinistra.

Més enllà de la preocupant escassetat de grans pel·lícules, la 79a Mostra de Venècia està deixant per a la història l’alarmant retrat d’una Amèrica extraviada ideològicament i moralment. El festival es va inaugurar amb White noise, en què Noah Baumbach radiografia el terror d’una família nord-americana alienada per la banalitat de la societat de consum. Diumenge passat el veterà Paul Schrader va presentar Master gardener, un drama intimista construït sobre el rerefons d’una nació colpejada pel neofeixisme i l’addicció a les drogues. Per la seva banda, Darren Aronofsky va disseccionar a The whale l’abandonament que experimenta una ciutadania que ha de témer per la seva vida quan no pot costejar-se una assegurança mèdica privada. I aquest dilluns, per rematar la confecció d’aquest passatge del terror ianqui, l’actriu i cineasta Olivia Wilde ha presentat a la Mostra, fora de la competició pel Lleó d’Or, Don’t worry darling, una faula macabra sobre l’esperit conservador que obstaculitza el progrés de la societat nord-americana.