En un món dominat per la immediatesa i la superficialitat en què la desinformació és el pa de cada dia i les xarxes socials ens empenyen a estar connectats a totes hores, pensar es converteix gairebé en un acte reivindicatiu. Trobar un espai de crítica i reflexió és més necessari que mai, o almenys això assegura el filòsof danès Svend Brinkmann, autor del llibre Think (Pensar, Koan, 2025), que arriba un any després del seu èxit The joy of missing out (La alegría de perderse cosas, Koan, 2024) en el qual reflexionava sobre el FOMO i la por de perdre’s sempre plans suposadament millors que els teus.

La vida és, en essència, un desafiament constant. Les persones més sàvies ho saben: el nostre pas per aquest món és una successió inevitable de dificultats. La pèrdua d’un ésser estimat, la mort prematura d’algú proper, malalties inesperades, fills que travessen moments foscos, traïcions de socis o amics... La llista pot semblar interminable, i sovint ho és; a mesura que envellim, aquests obstacles sembla que es multipliquin. Però no n’hi ha prou amb ser conscients d’aquesta realitat. El que marca la veritable diferència no és el que ens passa, sinó com decidim afrontar-ho i, sobretot, com aprenem a resoldre-ho.

Quan, l’any 1923, un periodista va preguntar a George Mallory per què volia pujar l’Everest –un cim que, en aquell moment, encara no havia estat conquerit–, l’escalador anglès va respondre amb una frase tan senzilla com contundent: “Perquè hi és”. Aquelles tres paraules, convertides ja en llegenda, resumeixen el misteri i l’atracció que les muntanyes han despertat en l’ésser humà des de temps remots. ¿Per què volem arribar a dalt de tot del cim? ¿Per què ens entestem en anar a la muntanya, encara que de vegades això impliqui posar-nos en un cert perill?

Artistes com Dostoievski, Kandinski, Borges o Frida Kahlo tenien dues coses en comú: eren creadors i patien alguna malaltia mental. I la llista de noms cèlebres encara podria ser més llarga: Van Gogh, Sylvia Plath, Virginia Woolf, Edvard Munch... noms que avui formen part del cànon universal, però que també van conviure amb l’ombra de trastorns com la depressió, el trastorn bipolar o l’esquizofrènia. Com és possible? ¿La neurociència pot explicar aquesta correlació que es dona amb tants genis artístics que han passat a la història?

Fins a quin punt serveix d’alguna cosa indignar-se i enfadar-se amb un mateix o amb els altres? ¿I si resulta que, en realitat, són emocions caducades que ja no ens serveixen per a res? Aquesta és la premissa que defensa el psicòleg clínic Pedro Jara després d’anys com a terapeuta en el seu llibre Emociones fósiles (Aguilar, 2025).

El trajecte en ferri des del centre de Hèlsinki fins a l’illa de Pihlajasaari dura només deu minuts i porta els visitants a un paradís de platges, camins i terrenys rocosos ideals per prendre el sol. Però jo tenia una missió diferent: parlar amb un arbre. Es tracta d’un exercici terapèutic impulsat per la biòloga finlandesa Adela Pajunen. Els finlandesos, m’havia explicat, a vegades comparteixen les seves preocupacions en veu alta amb els arbres o amb els ocells. Fins i tot, de vegades, els canten.

Com és que ens fem amics d’unes persones i no d’unes altres? ¿Pot sobreviure una amistat al temps i la distància? ¿Podem viure sense amics? Des de temps antics, el concepte de l’amistat ha ocupat un lloc central en la vida de les persones. A l’Epopeia de Gilgamesh ja és el tema principal, mentre que, a l’Ètica a Nicòmac, Aristòtil dedica dos llibres sencers a definir les diferents formes de l’amistat. I abans que ell, Plató i Xenofont, en els seus banquets, retraten molts dels sentiments que ens evoca l’amistat.

Quan tenia nou anys, la Miriam es va centrar de ple en la natació de competició. Feia sis hores diàries d’entrenament, anava a campionats i rebia medalles i reconeixements que feien que, de portes enfora, la seva vida fos exemplar. Centrada en l’esport i en l’alt rendiment, també havia trobat en els amics i companys del club tot el suport emocional i l’amor que li havia mancat a casa. Fins que un dia, el seu cos comença a canviar. De tenir un cos infantil va passar a experimentar tots els canvis físics i hormonals de l’adolescència. Li van créixer els pits, va començar a tenir corbes i a patir tota mena de transformacions amb les quals no es reconeixia ni se sentia còmoda. Quan es mirava al mirall, veia la seva imatge totalment distorsionada, fins que el rebuig va ser tan gran que es va començar a obsessionar amb el seu cos i en l’alimentació. A poc a poc, va entrar en una espiral d’entrenament i de restricció alimentària de la qual li era molt difícil sortir. Exteriorment, continuava sent una nena gairebé perfecta, però el que ningú sospitava és que, quan es quedava sola, patia afartaments de dolços i de tota mena de menjar que després acabava vomitant. Tot aquest infern ara l’ha fet públic al seu llibre Atrévete a comerte la vida (Grijalbo, 2025). “Volia mostrar que darrere d’una dona amb un trastorn alimentari no només hi ha una persona que es vol veure prima, sinó que també hi ha moltes altres capes de profunditat”, explica l’autora, Miriam Salinas, que avui en dia és psicòloga i està especialitzada en ansietat pel menjar.

Tot allò que no s'encamini a ser productiu és perdre el temps. Es tracta d'una sensació molt estesa avui en dia en molts aspectes de la vida, com ara a l'hora de decidir en què formar-se. El divulgador i creador de contingut Sergio San Juan convida a alliberar-se'n en la mesura del que sigui possible mitjançant el llibre Aprendizaje infinito (Arpa, 2025), que té el mateix nom de la seva newsletter. En el llibre aborda les oportunitats i reptes que poden sorgir quan s'assoleixen nous aprenentatges més enllà del sistema educatiu. No es tracta d'un llibre més per ajudar a superar exàmens o oposicions, sinó d'una guia destinada a tothom, segons San Juan, per tenir orientació de cara a "aprendre per a la vida, en comptes de per a l'aula".

Fa uns dissabtes estava coberta de terra, em feia mal l’esquena, el so d’un milió de grills ressonava dins meu i notava com el sol em començava a cremar la part del darrere del coll. Era al paradís.

"El que no et mata et fa més fort": encara que és una frase que es pot portar a col·lació davant de l'adversitat, no s'acaba d'ajustar a la realitat. És un dels mites que desmunta Alicia Álvarez, doctora en psicologia clínica per la UAB i experta en memòria emocional traumàtica, al llibre ¿Cuánto pesa tu mochila? (Arpa, 2024), on condensa 16 anys d'experiència de treball amb el trauma. Fins i tot hi ha confusió amb la definició, segons Álvarez: tothom pot viure un esdeveniment potencialment traumàtic, però no tothom desenvolupa un trauma, que és "la ferida que et queda després de viure un esdeveniment que desborda completament la teva capacitat d'afrontament". Si hi ha trauma, aclareix la psicòloga, el cervell es "desconfigura" i es manté en alerta perquè "creu" que el succés traumàtic està tornant a passar.

De vegades ens trobem atrapats en hàbits i comportaments que creiem que no podem canviar i, precisament per això, pensem que mai arribarem a aconseguir allò que volem. “No tinc traça per als idiomes”; “No aconseguiré superar aquesta marca esportiva”; “No tinc paciència per tocar cap instrument”, i altres frases per l’estil són només algunes de les creences negatives que se’ns poden enquistar a dins i fer-nos creure que són una veritat.

Quantes vegades hem dit alguna cosa que s’ha interpretat just al revés del que volíem dir? Quantes vegades, a través de les paraules, hem volgut construir ponts i l’únic que hem fet ha estat aixecar murs? Expressions com “hem de parlar”, sovint iniciades amb la millor de les intencions, han acabat creant desastres èpics. I tot perquè no ens hem sabut comunicar bé.

El filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal va dir una vegada que el cor té raons que la raó no comprèn. Hi ha coses que podem reconèixer com a certes però que no les sabem a través de la raó lògica, sinó que les intuïm dins del nostre cor. I és precisament aquesta emoció, que sembla sortida d’un lloc màgic, el que ha fet que la majoria de les civilitzacions hagin sentit fascinació per aquest òrgan del cos.

La vida és una successió de pèrdues. A cada revolt, es deixa alguna cosa enrere. Una persona, una feina, una amistat. S’acaba un camí i se n’agafa un altre, i un altre, i un altre. I cadascuna d’aquestes pèrdues és una ferida. Si és massa gran, ens dessagnem, però si aconseguim curar-la, ens deixa una cicatriu i continuem endavant amb una nova lliçó apresa.

En un gimnàs de San Francisco hi ha un "mur de resultats" cobert de plaques que commemora els assoliments dels clients. Després de més de dues dècades, Billy Polson, fundador i copropietari del centre, ha vist fites de tota mena col·locades al mur, des de rècords personals en curses o a la sala de pesos. Una dona fins i tot va afegir una placa quan va aconseguir tocar el piano durant 30 minuts sense tenir mal d'esquena. Polson assegura que, per a moltes persones que col·loquen una placa al mur, la sensació d'assoliment ve seguida d'una pregunta inquietant: i ara què?

Molts de nosaltres vivim els dies amb l’eterna sensació que ens falta temps. Ja podem fer llistes i propòsits, que al final del dia sentim que no hem pogut arribar a tot. Què estem fent malament? ¿Fer moltes coses és sinònim de ser una persona productiva? De tot això en parla l’expert en neuroproductivitat Miquel Nadal, autor del llibre La nueva gestión del tiempo (Desclée De Brouwer, 2024), que assegura que, de la mateixa manera que parlem de pobresa econòmica, també existeix la pobresa del temps.

"Imagina't una autoescola on el professorat no té el carnet, no coneix el codi de circulació i les classes les fan només amb reels d'Instagram o vídeos de TikTok –exemplifica Eva Bach, que és pedagoga i experta en educació emocional–. On et diguin bajanades, com gas a fons sempre, que no t'aturis encara que vinguin revolts, que els límits només són mentals, que no tinguis mai por, que agafar un cotxe només és una qüestió d'actitud, que no cal res més...". És el que acostuma a passar avui dia amb les emocions, que a les xarxes socials es tracten amb un bombardeig constant de missatges d'influencers i altres "xerramequers", diu Bach, malgrat que no tinguin formació o que no avalin les seves afirmacions amb fonts contrastades.

Quan el cantant de música country Toby Keith li va preguntar a Clint Eastwood quin era el seu secret per seguir tan actiu i ple d’energia a la seva edat, li va contestar: “Cada dia quan em desperto, no deixo que entri el vell. El meu secret ha estat el mateix des de 1959: continuar actiu, no deixar que el vell entri a casa”.

Es diu que la persona que ets avui, amb el teu caràcter, la teva manera de relacionar-te i de veure el món està condicionada per aquell infant que un dia vas ser i per com va aprendre a viure i defensar-se del que anava vivint. És sota totes aquelles cuirasses que s’ha anat construint, que encara existeix aquell nen. ¿I si ens atrevim a reconnectar-hi i aprenem a viure i acceptar-nos tal com som?