La col·laboració entre el Partit Popular i Vox al País Valencià s'amplia. Si al juny coneixíem el pacte entre les dues formacions a la ciutat d'Elx –la tercera més poblada– ara s'ha sumat l'acord a Castelló de la Plana, una de les tres capitals de província.

Fa unes setmanes el periodista Xavier Graset va entrevistar a TV3 ni més ni menys que el Centre de l'Univers en persona. Va anar al programa a vendre un llibret de poemes. Amb un llenguatge a mig camí entre el narcisisme i la grolleria, el Centre de l'Univers va desitjar que li caigués un meteorit al "puto viejo" de Trias. Tenint en compte que es tractava d'un delicte d'odi perfectament tipificat a l'article 510 del Codi Penal, el sistema podria haver actuat d'ofici a través de la Fiscalia (de fet, encara ho podria fer avui mateix). Però el sistema sap instintivament qui són els seus, i qui no. Gràcies a una decisió personal de Feijóo materialitzada per Daniel Sirera, i amb la imprescindible col·laboració dels comuns, Jaume Collboni és avui alcalde de Barcelona. El Centre de l'Univers forma part del sistema, i per això el sistema ha fet realitat el seu somni del meteorit. A través de tots els tentacles de l'Estat, el sistema s'inventà un dia comptes corrents de Xavier Trias a Suïssa, l'altre va llogar Manuel Valls per boicotejar Ernest Maragall i dissabte passat, finalment, creà la llefiscosa, sòrdida aliança, PP-Comuns-PSC.

Dissabte passat va acabar el dirty dancing políticament obscè de flirtejos, canvis de parella i allitaments discrets per a l’elecció dels nous alcaldes. Un espectacle de promiscuïtat descordada, fins i tot de prostitució política: sexe per cadires. De falta de fidelitat als principis i als compromisos. I tot, amb una manca de respecte a la voluntat dels electors, de qui es vulnera les preferències, i a una llei no escrita segons la qual es feia alcalde el més votat. Un mal exemple que sobretot va posar en circulació Ada Colau, primer guanyant Trias sota el paraigua de les clavegueres de l’Estat, fa quatre anys expulsant el vencedor Ernest Maragall amb el suport de la dreta extrema, anticatalana i racista de Manuel Valls, i ara faltant als seus compromisos, votant al costat del PP. Després de tot això, visca la Pepa.

Som a la segona campanya, la de l’endemà de les eleccions, la campanya del pressing per formar govern, en què els polítics que han perdut la cadira dediquen grans esforços a continuar en el poder. (Potser si s’haguessin esforçat més a arribar a més gent durant els quatre anys de govern o durant la campanya electoral, ara no s’haurien de veure en la necessitat de corregir als despatxos el vot dels que no han votat prou bé, però aquesta és una altra història.)

"Els musulmans són un perill. Venen decidits a conquerir Catalunya, a imposar la religió islàmica, a obligar totes les dones del país a portar vel, a destruir les esglésies catòliques i a aixecar mesquites a cada cantonada". Amb aquest discurs com a eix, Sílvia Orriols, cap de llista d'Aliança Catalana, ha aconseguit 1.400 vots a Ripoll, ha passat a ser la força més votada i ha crescut d'un 1 a 6 regidors en només quatre anys.

El triomf del PP a Menorca s'ha constatat a partir de dos municipis on els conservadors han governat els darrers quatre anys: es Migjorn i Alaior. En el primer poble, la batlessa, Antònia Camps, ha incrementat amb un regidor la seva majoria sobre el PSOE. El mateix escenari a Alaior, on José Luis Benejam manté el nombre de regidors que el 2019, però augmenta amb més de 200 sufragis la seva hegemonia.

Abstenció selectiva. Els actors polítics tendeixen a pensar que allò que fan i allò que diuen al llarg dels quatre anys anteriors no té conseqüències, o les té insignificants, a l’hora de sotmetre’s a l’escrutini electoral de fi de mandat. Concretament, devien creure que la baralla permanent, la desqualificació mútua entre Junts, ERC i la CUP d’aquests darrers temps, les greus acusacions de traïdoria i botiflerisme, no els passarien factura, o només en passarien als altres. I bé, no. Com no podia ser d’altra manera, el desànim, la desmotivació, el fastigueig de molts electors davant la manca de perspectives engrescadores, però sobretot davant tant de caïnisme estèril, s’han traduït en una caiguda de la participació especialment significativa a Girona (50,8%), a Vic (50%), a Manresa (48,4%), a Lleida (51,5%), a Tarragona (52%), etcètera; a un retraïment de milers i milers d’habituals votants nacionalistes que han fet efectiva l’advertència de "Si us seguiu barallant, la propera vegada us votarà la vostra mare".

La meva anàlisi de pa sucat amb tofu sobre les eleccions municipals a Espanya, a Catalunya (i a Barcelona) és la mateixa. I no té a veure amb si els que han guanyat m’agraden o no m’agraden. D’entrada diria que hi hem participat menys, a Catalunya, perquè hem vist que participar-hi, demanar, manifestar-se, reclamar finançament, república o independència no ens ha servit de res. Però els que guanyen, a l’Estat, els que guanyen a Europa, tenen una cosa en comú. Isabel Díaz Ayuso, Trias i Collboni, que no tenen res a veure entre ells, fan gol. Vox substitueix Ciutadans. I diria que els que han guanyat, han guanyat per una raó molt important: que no estan enfadats. Al contrari, estan contentíssims d’haver-se conegut.

El Partit Popular ha crescut amb gairebé 100 regidors en aquestes darreres eleccions: ha passat dels 265 que obtingué el 2019 als 357 d'ara. A l'altre costat, els socialistes, com a segona força més votada, han obtingut exactament els mateixos regidors el 2023 que el 2019. En concret, el PSIB manté els 209 edils que ha tingut els darrers quatre anys.

Ja no és un únic cas aïllat a Melilla, sinó diversos episodis puntuals de presumpta compra de vots en diferents zones de la geografia espanyola que han contaminat el tram final de la campanya electoral. Amb el risc que puguin caure pedres a la seva pròpia teulada, el degoteig de casos ha acabat portant el PP a demanar explicacions al líder del PSOE, Pedro Sánchez, després que el seu partit hagi sigut el més mal parat en les últimes hores. Quan falten tres dies per als comicis, aquest dijous han sortit a la llum fins a set nous casos de suposat frau electoral, entre investigacions judicials, denúncies de partits i avisos de la Junta Electoral. Certament, estan circumscrits a petites poblacions i no deixen de ser anecdòtics si es té en compte la magnitud de tot l’Estat, per bé que obre la porta al relat de la deslegitimació dels processos electorals que l’extrema dreta ha brandat en diversos països del món.

A punt de celebrar una nova festa de la democràcia, és un bon moment per recordar la persecució que fa la democràcia de la mateixa democràcia i la citació d’un dels demòcrates més pesadament citats de la història, Winston Churchill, que va dir que “la democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home, amb l’excepció de tots els altres que s’han inventat”. Partint d’aquesta base tan poc engrescadora i tant del segle XX, que és on continua aferrant-se la política al segle XXI, tornem a la persecució de la democràcia per part de la democràcia ara que la democràcia ens crida ordenadament a la participació. Tot controlat. Tot censat. Tot pensat perquè el que passi els propers quatre anys també sigui la nostra responsabilitat. No s’ha trobat res millor, encara. No sabem si hi ha res millor que es pugui fer a mida humana. O sí que ho sabem i la resposta és NO. Per això no ens podem queixar. Perquè al món encara hi ha molts règims autoritaris i la gent que en fuig és aquella que molesta tant l’extrema dreta, perquè tothom sap que l’extrema dreta és el garant de la democràcia. Per això el problema que pateix la democràcia no és que el neofeixisme (que es diu així però no és nou) es pugui votar. El problema no el tenim quan hi ha eleccions i som cridades a les urnes, sinó quan la ciutadania decideix organitzar-se democràticament per protestar contra determinades injustícies. Aleshores el sistema ja no ho considera una festa. Normal. El monopoli de la democràcia és per als governs i per a la ciutadania ordenada, no per a la gent que s’organitza per votar sense eleccions i sense permís constitucional. Quan això passa, ja coneixem les conseqüències. Almenys, a l’estat espanyol.

La Junta Electoral ha desestimat la sol·licitud d'un ciutadà de reimprimir les paperetes o suspendre les eleccions a l'illa per aparèixer el topònim Maó-Mahón.

Resulta frustrant que les fronteres municipals siguin tan poc adequades per resoldre els problemes d’una metròpoli com Barcelona. A Madrid això es va resoldre després de la guerra amb una radical ampliació del perímetre capitalí que males llengües, però ben informades, deien que es feia només perquè la principal ciutat de l’estat espanyol fos Madrid i no Barcelona. La dèria del règim de Franco segueix ben viva. Tanmateix, va permetre que Madrid, amb el pas dels anys, pogués pensar millor la integració de les seves xarxes de transport i la seva política d’habitatge a mesura que creixia la seva població per les diferents allaus immigratòries. Barcelona no ha canviat de perímetre en el darrer segle, des de 1921 amb l’absorció de Sarrià, però les seves fronteres municipals són impossibles de descobrir en una visió aèria atesa la continuïtat del seu teixit urbà. Com a conseqüència, molts dels grans temes de què es parla a la campanya electoral no poden tenir ni un bon plantejament ni una adequada solució a escala municipal. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB, amb 3,3 milions d’habitants) es va crear per resoldre aquesta limitació, però va quedar ràpidament superada per l’emergència del que s’anomena "regió metropolitana", que vindria a coincidir aproximadament amb la vegueria de l’Àmbit Metropolità (Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental i Maresme), de cinc milions d’habitants. Ni tan sols aquesta captura la centralitat diària de Barcelona per a tot Catalunya.

“És increïble que tingui aquesta conversa amb el meu propi fill, la sang de la meva sang”. Així s’expressa Alan Alda, en el paper d’un pare demòcrata liberal totalment desconcertat perquè el seu fill adolescent s’ha transformat en un radical republicà conservador, a la pel·lícula Eveyrone says I love you de Woody Allen. La conversa gira al voltant dels ajuts de l’estat, la seguretat pública, la pregària a les escoles o el dret a portar armes. El pare acaba dient a la seva dona que sisplau li baixi una còpia del seu testament i una goma d’esborrar.

El presumpte frau electoral plana sobre Melilla en els comicis d’aquest diumenge, després que una allau de sol·licituds de vot per correu fes saltar totes les alarmes i se sospités d’una compra massiva de vots. Una investigació judicial que s’instrueix sota secret de sumari ha portat a la detenció de fins a deu persones entre dilluns i dimarts, entre les quals hi ha el número 3 de Coalició per Melilla (CpM), que ha estat destituït com a conseller del govern autonòmic aquest dimecres.

Un dels aspectes més decebedors –per no dir irritants– de les campanyes electorals i les seves promeses és que cap candidat adverteix del cost que tindran per al ciutadà els seus compromisos. Contractarem tants més policies municipals, crearem un nou organisme públic per atendre la vulnerabilitat de tal col·lectiu, promocionarem com ningú l’ús del català, agilitzarem la burocràcia administrativa, multiplicarem l’oferta de transport públic, farem habitatge públic, enjardinarem més carrers, facilitarem la instal·lació de noves indústries...

Eva Parera, candidata d’aquest partit nou, Valents, que era el d’en Manuel Valls, s’ha obert un perfil a Tinder, l’app de cites, “per arribar a més votants”. Esclar, esclar. Jo aviam si me l’obro, un dia d’aquests, per arribar a més lectors. La qüestió és arribar.

El Partit Popular és avui la força més important en l’àmbit municipal a les Balears. Tot i ser a l’oposició a la majoria d’institucions importants a excepció del Consell d’Eivissa, la formació conserva una hegemonia històrica als ajuntaments que tot i haver minvat encara acumula amb 263 el major nombre de regidors, seguit del PSOE, amb 207. 

1. Cigne negre. Els set candidats de Bildu a les eleccions municipals condemnats per delictes de sang renunciaran al càrrec si són elegits “per no provocar més dolor a les víctimes”. Llàstima que no se n’adonessin abans de presentar-se. Sembla que ha calgut el rebombori que s’ha aixecat perquè se’ls despertés la incomoditat. Lamentable, tot plegat.