L'illa de Pasqua, la petita part de terra remota al mig de l'oceà Pacífic, està atrapada en un vòrtex oceànic de plàstic. Segons dades municipals de Rapa Nui –el nom local– aquesta illa rep unes cinquanta vegades més plàstics i microplàstics que les costes de Xile. Això es deu en gran part a la seva ubicació al gir del Pacífic Sud, que porta escombraries d'Austràlia, d'Amèrica del Sud i també de vaixells de pesca. "El microplàstic que trobem a les costes no és nostre", explica Moiko Pakomio, biòloga marina del govern local, que afegeix que en l'àmbit mundial la majoria de microplàstics provenen de vaixells pesquers que llencen els seus residus a l'oceà. "Aquests residus plàstics es descomponen a mesura que viatgen pels corrents i es degrada fins a convertir-se en microplàstics", denuncia.

Els humans portem segles jugant-nos la pell en activitats que altres consideren una bajanada. Ha estat sempre així. Molta gent mira ara amb incredulitat com n'hi ha que volen pujar al K2, baixar a gran velocitat per turons amb una bicicleta o saltar amb un paracaigudes. Dues formes d’entendre el món que mai es posen d’acord. Suposo que fa centenars d’anys més d’un habitant de Rapa Nui, com es coneix en la llengua local l'Illa de Pasqua, feia befa dels valents que s’atrevien a practicar un esport local, el haka pei, una tradició que encara sobreviu on cada any més d’un participant acaba amb uns quants ossos trencats.