Per què ens atrauen els crims reals? Per què ens enganxem a les desgràcies alienes? Aquesta última dècada, el gènere del true crime s'ha popularitzat considerablement a través de plataformes audiovisuals com Netflix i HBO. A Catalunya, el programa Crims de Carles Porta ha rebentat els audímetres de TV3 i Catalunya Ràdio. El teatre tampoc ha quedat al marge d'aquesta tendència. Des del cas de Marie Colvin fins a la Manada, passant pels assassinats de James Bulger i Ana Orantes, diverses sales programen aquesta primavera espectacles sobre casos de violència reals. Assassinats, feminicidis i crims de guerra que, en la majoria de casos, serveixen per parlar de la crueltat i l'afany de poder que vertebren la societat.

L’obra de Pere Joan (Palma, 1956) és un recordatori constant de les possibilitats expressives infinites del llenguatge del còmic. El seu últim treball, Neocaos (Disset / Autsaider, 2023), desplega visualment el pensament irònic i efervescent del dibuixant mallorquí, que fa un exercici lúdic d’urbanisme i arquitectura impossible al servei de la imaginació i la inquietud intel·lectual.

L’escriptora i documentalista Anna Pazos (Barcelona, 1991) publica Matar el nervi (La Segona Perifèria), una obra de no-ficció entre l’autobiografia fragmentada, l’assaig literari i la crònica periodística sobre el moment en què s’ha de dir prou a la joventut. Una realitat que es converteix en un retrat generacional escrit per Pazos en primera persona. Cal passar pantalla per alliberar-se d’interrogants i matar el nervi indomable, fugisser, capriciós, que va portar l’autora fins a Grècia, Israel, Turquia i els Estats Units per submergir-se en la història dels orígens seva família. Però el nervi no mor mai quan forma part de l’essència d’algú amb l’obturador sempre obert i la curiositat a flor de pell.

"Arriba un moment en què has de decidir quins animals et quedes i quins sacrifiques per alimentar-te". Aquesta és potser la part més dura de la vida de l'escriptora, activista i exdirectora de l’escola de pastors Vanesa Freixa, que es defineix com una rural domesticada. Viu en una borda, tradicionalment un terreny agrícola amb una cabana on es guardaven la palla i les eines de conreu, al Pallars Sobirà. És allà on ha escrit Ruralisme (Ara Llibres), un assaig sobre la seva manera d’entendre la ruralitat com un element disruptiu i "un espai més buit, més net, menys domesticat, més serè –diu el llibre– on podem intuir millor què és el que ens convé, què és el que ens cal per garantir-nos la vida". Un lloc de benestar que sovint no es troba tampoc als pobles, conquerits per valors de la urbanitat com la productivitat extrema.

Igor Tuveri (Càller, 1958), àlies Igort, és un dels autors imprescindibles del còmic italià modern. Fa uns dies va visitar el Comic Barcelona per presentar-hi Cuadernos ucranianos. Diario de una invasión (Salamandra Graphic, 2023), un reportatge gràfic sobre la guerra entre dos països als quals l'uneixen vincles molt profunds, com va deixar constància a Cuadernos ucranianos y rusos (2010 i 2011, aplegats en un volum per Salamandra Graphic en castellà).

L’època en què el còmic de no-ficció era cosa d’un grapat de franctiradors com Joe Sacco, Art Spiegelman o Guy Delisle ja és història. La nòmina d’autors que es desmarquen de la ficció tradicional és més llarga que mai i les llibreries tenen una oferta cada vegada més variada de còmic periodístic, assaigs en vinyetes, recreacions històriques i obres divulgatives. L’arribada del segell especialitzat en no-ficció Garbuix Books, l’aposta desacomplexada de grans editorials com Planeta i Penguin Random House i, en l’àmbit català, l’aparició del Premi ARA de Còmic de no-ficció han propiciat un petit boom del gènere. Aquestes són 10 de les obres més interessants que s’han publicat en els últims mesos.