La percepció que té la gent a peu de carrer contradiu les grans xifres macroeconòmiques. L’economia creix amb força, però, al mateix temps, hi ha una sensació de malestar social com es veu amb el greu problema de l’accés a l’habitatge. El missatge oficial és que el país va bé, però molts ciutadans no ho noten i això erosiona la confiança en els poders públics. Quina és la causa d’aquest malestar?

La Tatiana té 46 anys i és una exitosa dentista de Kíiv amb més de 22 anys d'experiència. Quan va començar la guerra a gran escala, la seva principal prioritat va ser la seguretat de la seva família. Reunint una maleta d'emergència i els seus estalvis, que garantirien un any de vida estable sense treballar, es va dirigir amb el fill de 25 anys a les regions occidentals d'Ucraïna. Van viure uns quants mesos en una zona muntanyosa que aquell hivern es va convertir en un gran espai de treball compartit per a molts. Els empresaris més estratègics i pessimistes havien llogat cabanes per als seus treballadors als pintorescos paisatges dels Carpats setmanes abans de la invasió.

Hi ha una frase, que s’atribueix falsament al primer ministre britànic Winston Churchill, que diu: "El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà". Tot i que parlava dels votants, aquesta idea apòcrifa també s’ha aplicat sovint al rol que juga la classe mitjana en la consolidació i qualitat dels nostres sistemes democràtics. Des d’Aristòtil fins a Tocqueville, la classe mitjana s’ha vist tradicionalment com el pal de paller de la democràcia, com el grup social amb les preferències "correctes", situades entre les suposades pulsions conservadores i d’autoritarisme il·lustrat de la classe alta i les violentes i caòtiques de la classe baixa. Així, segons la influent (i controvertida) teoria del politòleg Seymour Martin Lipset, el creixement econòmic permet fer créixer la classe mitjana, i és precisament aquesta classe mitjana la que més suport a la democràcia dona. "Cap democràcia que ha assolit un PIB per càpita superior al de l’Argentina el 1975 ha col·lapsat", recordaria el també politòleg Adam Przeworski.

Ara que el Nadal s’ha esfumat, la meva ment l’ha revifat a la memòria per desgranar-lo. Alguna cosa ha canviat al llarg d’aquests anys. A casa ja no celebrem les festes amb el goig i l’opulència amb què havíem brindat temps enrere. Hem perdut aquella inconscient i efímera beatitud d’abans. Hi ha menys torrons, menys presents i menys galindaines. Sentim que hem d’esforçar-nos més i tenir més seny a l’hora de preparar els àpats i les cerimònies.

Avís més aviat obvi: aquest article és una anàlisi de prospectiva, no un vaticini futurològic (a aquest nivell no hi arribem). Tampoc vol ser el reguitzell de tòpics predigerits basats en el ChatGPT, que per desgràcia trobaran en més llocs dels que convindria al periodisme decent.

Classe mitjana o mitjana-alta? Aquesta és una discussió recurrent, a casa. Ideològica. Ens en sortim, i això és el que compta. Els fills ho tenen més difícil pels preus de l’habitatge i les feines pagades amb gasiveria. Tot justeja, per a ells. Nosaltres vam progressar, mentre que els nostres, de pares, van haver de créixer en la postguerra mentre a Nord-amèrica els lligaven amb llonganisses. Quan venien, els parents de l’altre costat de l’Atlàntic no se’n sabien avenir de la precarietat i l’ambient moralment resclosit d’aquí. Els anys 50 i 60 van ser daurats, als EUA. És la societat blanca i rica que descriu John Cheever als seus contes, dels quals ara tenim un tastet a El nedador de la mà de l’editorial Cal Carré, en traducció d’Esther Tallada.

La setmana passada, gràcies al convers Tamames, descobria al lector la figura imprescindible de Josep A. Vandellós, economista i demògraf. Seguint el fil, he anat a parar a un altre gran desconegut del gran públic, Manuel Reventós (1888-1942), també economista i pare del qui va ser el primer líder del PSC durant la Transició, Joan Reventós. Què uneix els dos personatges? Doncs que el 1934 Vandellós va guanyar el premi Patxot d’assaig científic amb La immigració a Catalunya mentre que Reventós va obtenir el guardó l’any següent amb Estudi econòmic i social de la classe mitja. Però així com el primer treball va esdevenir un llibre de referència, el segon, a causa de l’adveniment de la Guerra Civil, ni tan sols es va arribar a publicar. Ha restat més de 80 anys perdut. Se’n sabia l’existència, fins i tot se’l citava, però mai ningú l’havia llegit. Coses que passen en aquest país de sabata i espardenya intel·lectual, de misèries i discontinuïtats clamoroses.

Fa cosa d'un any i mig em van parlar de la IM Mastery Academy, una organització que reclutava joves per revelar-los els arcans de les criptomonedes. Amb aquells coneixements, deixarien de ser aturats sense gaires expectatives i, per art d'encanteri, esdevindrien rics envoltats de luxe. La setmana passada vaig tenir notícies de la dramàtica –i creguin-me que quan dic "dramàtica" no exagero– situació de la filla d'uns coneguts atrapada en aquesta mena de secta. Això està passant ara mateix, com altres coses que també es basen en la martingala dels fraus piramidals. Fa un any, el novembre del 2021, un bitcoin es cotitzava a 56.000 euros; avui, desembre del 2022, en val entre 15.000 i 16.000... L'interessant d'aquest assumpte i d'altres que comentarem en l'article és que tot aquest tipus d'aixecades de camisa col·lectives tenen en comú l'intent d'accedir a la classe mitjana no a través de l'ascensor meritocràtic sinó de la pura màgia. Paul Krugman, premi Nobel d'economia, ho ha explicat molt bé. Resulta que el perfil mitjà dels afectats per les tristament cèlebres hipoteques subprime als Estats Units –afroamericans sense estudis universitaris– coincideix fil per randa amb el dels actuals compradors de bitcoins. Els homes blancs rics, afegeix Krugman, inverteixen en accions i altres actius financers, mentre que als Estats Units els homes no blancs i pobres compren criptomonedes. 

Les classes mitjanes són la dimensió desconeguda de la nostra piràmide. Això passa perquè ser de classe mitjana no és avui una qüestió econòmica, sinó espiritual. La classe mitjana s'ha convertit en el més transversal dels estaments socials, i d'aquesta manera sempre trobarem treballadors explotats convençuts de pertànyer-hi i propietaris d'imperis de la comunicació víctimes de la mateixa al·lucinació. Abans, per formar part de la classe mitjana calia ser aparellador o tenir una sastreria bona, si més no. Arribar-hi exigia un esforç per part dels interessats. Aquest esforç era la constància en la feina. Com que ara la feina no serveix per a res, ja que ni està mínimament retribuïda ni es desenvolupa en condicions dignes, la seva companya, la constància, s'ha devaluat també, i sense constància no hi ha classe mitjana, ja que aquesta és la seva principal condició. El que abans era perseverança, avui és marató de sèries. Així, es pot reivindicar de classe mitjana tot qui tingui un sofà al menjador.