De la seva casa de Bunyola, als peus de la serra d’Alfàbia, Miquel Canals Canyelles Moro, de 93 anys, exhibeix amb orgull una foto emmarcada dels seus anys de joventut. No és una foto qualsevol. Hi apareix amb el trofeu que el 1956, a 23 anys, l’acredità com el millor tallador de pins de tot l’Estat. A final de novembre del 2019 l’investigador local Biel Mateu Batle rescatà de l’oblit la seva història i la dels seus companys. Fou en el marc de la fira de Muntanya que organitzà al poble i que passaria a dir-se Fira de Santa Catalina.

N’hi ha que, per no fer feina, farien qualsevol cosa”. És possible que això ho pensi algun dels conductors que, mentre esperen que el semàfor torni verd, veuen passar el jove que fa malabars amb les bitlles, d’un cap a l’altre d’un pas de vianants. Un poc abans que el semàfor canviï, el malabarista, que té els temps controlats, acabarà la seva actuació, segurament farà una reverència al públic, i passarà de cotxe en cotxe demanant la voluntat. Potser passarà una gorra, potser s’hi acostarà parant senzillament la mà. La majoria dels conductors no el miraran, o el miraran de coa d’ull. Qualcun, de tant en tant, obrarà un prodigi: baixar la finestra del cotxe i amollar una moneda, o unes quantes, la ferralla dels cèntims que sempre fa nosa dins el moneder. Molts, però, pensaran el que hem dit al començament: que el malabarista és un gandul, un malfeiner, un pocapena. Ho diran des de la seguretat, el pes i la potència dels seus automòbils de gamma alta, que els duran cap a ocupacions igualment feixugues, circumspectes.

Bartomeu Rocabert és un dels pocs rellotgers industrials i monumentals que queden a casa nostra. Domina l'art i la tècnica per crear i mantenir rellotges de grans dimensions, típicament instal·lats en edificis emblemàtics i llocs històrics. Ens rep a l'interior de l'ajuntament de Barcelona, on cada dimecres al matí, des de fa trenta anys, s'encarrega de donar corda i ajustar els rellotges de la Casa Gran.

Cap d'ells havia pensat que aquesta seria la seva primera opció quan, fins i tot abans d'arribar a la majoria d'edat, els van demanar que escollissin "què volien ser de grans". Els set testimonis amb què ha contactat l'ARA van acabar, tard o d'hora, estudiant oficis tècnics o industrials que –per la manca de treballadors disponibles– van molt buscats per les empreses. Són professions amb futur i sectors que tant els centres de Formació Professional (FP) com els mateixos gremis intenten fer més atractius per als joves que ara mateix naveguen entre l'oferta de cursos a la recerca d'una feina amb bones condicions laborals i oportunitats a llarg termini.

Tècnic de so, 1.200 euros al mes i un 18,1% d'inserció laboral. Fuster, més de 2.000 euros mensuals i un 80% d'inserció laboral. Tot i l'evident diferència de condicions, a la segona opció (fusteria) queden places vacants ens els centres de formació professional (FP) que ofereixen estudis per dedicar-s'hi, mentre que a la primera (DJs) cada curs hi ha un excés de demanda per part dels estudiants. Aquesta dicotomia que podria semblar anecdòtica es repeteix cada cop en més centres i en més sectors laborals que inclouen oficis que es consideren tradicionals.

El veig treballar i m’admiro, i el sento parlar amb polidesa de la feina i m’admiro més, com quan veus un documental dels Beatles i t’expliquen com van construir Let it be. És molt prim, perquè es passa el dia traginant pedres. Les agafa, les sospesa, les coneix. “Aquesta és maca”, diu. O “aquesta té dues cares molt bones”. Les que són grossíssimes les mou amb un bastó de ferro que fa de palanca. Diu que està cansat, i s’entén molt bé, perquè la feina que fa és duríssima. Sobretot, la seva saviesa prové del bon gust que li ve de dins, de l’estómac. Li agraden les masies perquè li agraden les pedres, les treballa, i hi ha alguna cosa a dins d’ell que li fa cuidar, com qui no vol la cosa, el patrimoni. Els paletes que només han reformat pisos no coneixen aquest ofici que ve de tan antic: el dels que fan pedra seca. Al poble, tothom parla d’un mur, un mur que ha fet ell, i que és una meravella.

En els últims anys, les dones han passat de només arreglar les xarxes a ser armadores, patrones majors, marineres pescadores i secretàries de les confraries (entitats on s’agrupen les persones que es dediquen a la pesca). Tanmateix, el nombre de pescadores professionals actives a Catalunya només ha variat entre sis i deu en els últims anys.