“El que més m’agrada d’aquesta pel·lícula és que, quan la càmera ofereix una vista panoràmica de les platges des del castell de Begur, mentre Liz Taylor fa un crit desesperat perquè uns nois s’estan cruspint el seu cosí, en Sebastian, no es veu ni un sol edifici”, em diu en Quim Coll, assegut en un banc de pedra de la plaça de la Vila d’aquest bell municipi baixempordanès. Fa uns anys, quan, com cada dia, en Quim estava assegut en aquest banc –“es pedrís llarg”, en diuen aquí–, els passavolants li preguntaven de tot: quina és la via més ràpida per pujar al castell, quines són les millors cases d’indians per veure –n’hi ha una pila– o com es va al Mas d’en Pinc, la masia on va viure els últims anys Carmen Amaya. I també quin temps faria l’endemà. “Ara pràcticament ningú em consulta res”, diu, mentre assenyala el meu telèfon mòbil, el culpable d’aquest menysteniment.