Era l’any 1936. L'Índia, encara part de l’Imperi Britànic, es preparava per enviar una delegació als Jocs Olímpics de Berlín. Al capdavant, el seu potent equip d’hoquei herba, que guanyaria l’or golejant els alemanys a la final per 8 a 1. Però com que els indis no destacaven en gaires esports olímpics, van afegir a la delegació representants d’esports tradicionals seus per fer exhibicions. Així va ser com van viatjar fins a Berlín un grup d’homes del Vyayamshala (com es coneixen un tipus de gimnasos) de la ciutat d’Amravati. Poc s’imaginaven que el mateix Adolf Hitler demanaria veure la seva exhibició, interessat com estava en la zona, on va enviar científics per veure si era cert que els aris tenien les seves arrels al Tibet o l'Índia. El Führer va mostrar-se entusiasmat quan els joves van fer una exhibició de mallakhamba, un esport local indi. Tant, que va rebre en audiència els atletes, als quals va fer regals que aquests van amagar, incòmodes, quan va començar la Segona Guerra Mundial.

Segurament tots heu practicat alguna cosa semblant al picigin, però no ho sabeu. El que podria semblar un joc de platja innocent, a les costes croates és una tradició amb la qual no pots fer bromes. El picigin és un dels grans orgulls dels dàlmates, els habitants de la costa croata, especialment a la regió de Split. Els croats, ja ho sabem, solen ser bons en qualsevol esport col·lectiu, del bàsquet al futbol, passant per l’handbol i el waterpolo. I precisament un grup de joves que creien que no tenien prou traça per jugar a waterpolo van inventar-se aquest esport el 1908. Ara, s’organitzen campionats on participen cada any centenars de persones.

Ja quan l’expedició de Magalhães que donaria la volta al món per primer cop va arribar a la zona el 1521, van quedar-ne impressionats. Normal. És increïble veure com una persona pot enfilar-se a dalt d’una palmera de 80 metres d’alt com si res, grimpant pel tronc fent servir els peus i les mans. Un cop arribava a dalt, començava la pluja de cocos que tallava. No era bona idea passar per sota: un impacte de coco pot esberlar-te el cap. A la Polinèsia els cocos sempre han estat valorats, tant per menjar com fer joies i eines. Tan important és el coco, que ara presumeixen de tenir els campions mundials en ascens de cocoters. Sí, existeix aquest esport.

Les practicants més veteranes d’aquest esport recorden com molts homes es reien d’elles. Ara, aspiren a ser olímpiques. No queda gaire clar quan va néixer l'nzango. Sembla que les seves arrels les trobem en diferents escoles per a nenes de diverses regions del nord de la República Democràtica del Congo, quan aquesta terra encara era controlada pels belgues. El govern de Bèlgica, mentre intentava amagar el genocidi que va cometre durant dècades en un país del qual saquejava les riqueses naturals mentre sembrava dolor, permetia a moltes congregacions religioses gestionar centres educatius. En moltes d'aquestes escoles hi havia conflictes, ja que les tradicions locals no sempre encaixaven amb les idees dels capellans. Durant els anys 50 i 60, per exemple, un dels debats entre els professors era què calia fer amb la música i els balls nadius. Els congolesos viuen cantant i ballant. A molts capellans, en canvi, no els agradaven aquests costums i prohibien molts balls entre els nens. Les nenes, en canvi, jugaven ballant a l’hora del pati.

Hi ha qui diu que alguna responsabilitat devien tenir els mallorquins, però a Novara di Sicilia no ho tenen clar. Aquí, a l’interior de la província siciliana de Messina, produeixen des de fa segles un formatge anomenat Maiorchino. És a dir, mallorquí. ¿Herència dels anys en què Mallorca i Sicília formaven part de la mateixa corona? Sembla que no. Una hipòtesi diu que el nom deriva de la maiorca, un tipus de blat que les ovelles es cruspien per donar al formatge el seu gust tan particular. Sigui com sigui, els darrers anys els productors d’aquest formatge han iniciat una campanya per donar-lo a conèixer més enllà de Sicília. Ja sol passar, amb els formatges: la gent d’una regió els ha produït sempre així, sense acabar de donar-los valor, fins que un crític gastronòmic de pas se'n llepa els dits. I s’adonen que el poden exportar a mig món, tan bo com és. Al poble de Novara di Sicilia estan tan orgullosos del seu Maiorchino que el fan rodolar pels carrers. Sembla una contradicció, però és un acte d’amor cap al formatge.

Si arribes a la població de Saint Columb Major i demanes pel terreny de joc, segurament no el veuràs. Però hi seràs dins. Aquesta vila britànica de tot just 5.000 habitants treu pit gràcies al que es considera el terreny de joc més gran del món: 67 quilòmetres quadrats. El terreny de joc és tot el terme municipal. Si preguntes als veïns, ells s’encarregaran d’ensenyar-te les dues porteries d’aquest esport anomenat hurling de Cornualla: dues petites plataformes amb un forat al mig, amagades a la gespa. Podries passar-hi per sobre pensant que són petites basses perquè hi beguin els animals, però es tracta de les porteries d’un esport centenari difícil d’entendre.

Què pots fer quan vius en un país ple de canals i rius? Doncs saltar per sobre les aigües, no? Durant segles, els camperols del nord dels Països Baixos van anar perfeccionant la tècnica per poder moure’s pel territori sense haver de donar la volta buscant el pont més proper o un lloc on l’aigua fos més baixa. Estaven tips de donar la volta per anar a veure amics o arribar el mercat. I així, sense saber-ho, van crear el fierljeppen, un esport tradicional que en llengua frisona vol dir “saltar lluny”. Per sobre d’un canal, cal afegir.

Totes les cultures tenen els seus mites i llegendes sobre com va néixer el món. Així va néixer un esport al mig del Brasil. Els indis paresis viuen en diferents zones de l’estat de Mato Grosso, on cada dia és una lluita per defensar una forma de viure. Una regió a la primera línia de la lluita contra la desforestació i el canvi climàtic i per mantenir vives les tradicions i la forma de vida dels centenars de pobles autòctons. Des que els primers europeus van entrar en contacte amb pobles com el dels paresis, el seu estil de vida corre perill. Els han robat les terres, els han dit que no podien parlar la seva llengua. Els han enganyat per fer-los servir de mà d’obra sense pagar-los el que tocaria. Però el poble dels paresis és un dels més ben organitzats del Brasil. Per exemple, són pioners en fer servir les noves tecnologies, de la telefonia a la informàtica, per organitzar-se. Els paresis mantenen viva la seva identitat, i ho fan amb el cap ben alt, ja que el saben fer servir bé. El seu mite fundacional, de fet, parla d’això.

El 1938 milers de sud-africans d’origen neerlandès, els bòers, van passar nits a la sabana dormint en carruatges. I abans d’anar a dormir, feien volar pals. Aquell 1938 el govern nacionalista sud-africà, que ja començava a esmolar les plomes per escriure les lleis de l’apartheid, va voler celebrar el centenari de la coneguda com la Gran Marxa, “el Gran Trek”, el moviment migratori que va conduir multitud de bòers que vivien a prop de la costa, a la zona de Ciutat del Cap, fins a l’interior de l’Àfrica. Del 1835 al 1843 entre dotze i quinze mil bòers van prendre part en aquesta migració feta amb carruatges tirats per bous. Fugien dels britànics i buscaven noves terres a l’interior. Les van trobar entrant en conflictes amb les tribus que portaven segles vivint aquí.

El 1976, milers de bascos van quedar amb la boca oberta després de veure com un grup d’aizkolaris locals perdia un concurs de tallar troncs contra uns estrangers. “Va ser per culpa de les destrals”, explica Iker Vicente, un dels millors talladors de troncs actuals. A Euskal Herria sobreviuen amb salut de ferro diferents esports molt arrelats a la terra, coneguts com a herri kirolak, on s’apeguen disciplines com aixecar pedres, segar i, esclar, tallar troncs. La versió més popular són els aizkolaris, amb les seves destrals.

Quan ets un poble mariner, tot gira al volant dels pals i les banderes. A Malta, terra de gran personalitat, una de les seves tradicions més estimades és l'Il-Gostra, un joc en què el pal d’un vaixell acaba situat sobre les aigües del port perquè els més valents intentin caminar-hi en un ritual que barreja els trets identitaris d’aquesta illa envoltada de gegants que ha aconseguit mantenir viu un idioma i una manera de ser. Una identitat en què no falten la religió, el mar i la festa. Com passa cada nit d’estiu que l’Il-Gostra torna, una tradició similar a que es pot viure a molts pobles de mar de l'Ebre o el País Valencià.

Durant segles, els terrenys de joc d’aquest esport van estar amagats sota la selva. Ara, tornen a la vida. El joc de pilota mesoamericà és un dels esports més antics del món, amb proves que demostren la seva pràctica fa 3.000 anys. De fet, existien diferents versions en funció del poble que el practicava, ja fossin maies, asteques o mixteques. La idea comuna, però, era passar una pilota de cautxú que podia arribar a pesar quatre quilos de banda a banda d’un terreny de joc utilitzant especialment el maluc per colpejar-la, però també els colzes o els genolls. Un joc molt dur, encara que ara la pilota sigui més petita. “Un cop mal donat i et pots trencar un os o patir una lesió interior, pel que pesa la pilota”, explica Reina M. Puc Dzib, la presidenta de l’Associació de Pilota Mesoamericana. Després de segles de silenci, aquest joc ha reviscut.

Virgili i Ovidi els van citar. Van ser coneguts a tot el Mediterrani. I fa pocs anys van tornar a alçar el cap. El 1984, un grup d’entusiastes va fundar a Mallorca la Federació de Tir de Fona de les Illes Balears. La seva idea era recordar a tothom que fa 2.000 anys ningú sabia llançar pedres com els habitants de les illes. Diodor de Sicília va escriure d’ells que “en la pràctica de llançar grans pedres amb fona avantatgen tots els altres homes”. Tan bé ho feien, que cobraven un bon sou com a mercenaris llestos a enrolar-se a qualsevol exèrcit disposat a pagar pels seus serveis. Els foners balears venien a ser com l’artilleria d’aquella època, amb la capacitat que tenien per fer volar pedres a una gran distància, esberlant caps, provocant el pànic en els enemics i obrint el camí a la infanteria. I no penseu que el seu paper era menor, no. Tant Anníbal Barca com Juli Cèsar en van tenir a les seves ordres. Eren un cos d’elit.