Si la política catalana fos música, el que us bombin –populisme si el profereix un polític d'esquerres, però frase històrica si la diu el senyor Trias– seria el seu baix continu, el bast repunt que cus, sense unir-les, les tàctiques i estratègies de partit de fa ja molts d'anys. Trias ha aconseguit convertir-se en un mem, i la polseguera que ha aixecat l'episodi (grotesc) en què se li ha barrat el pas a l'alcaldia de Barcelona, ha aconseguit ofuscar la manera (llardosa) com el seu partit s'ha posat de perfil a Ripoll, fins que s'ha consentit a fer batlessa un personatge que –com bé va explicar Ignasi Aragay– no és més que una feixista de manual.

Fa unes setmanes el periodista Xavier Graset va entrevistar a TV3 ni més ni menys que el Centre de l'Univers en persona. Va anar al programa a vendre un llibret de poemes. Amb un llenguatge a mig camí entre el narcisisme i la grolleria, el Centre de l'Univers va desitjar que li caigués un meteorit al "puto viejo" de Trias. Tenint en compte que es tractava d'un delicte d'odi perfectament tipificat a l'article 510 del Codi Penal, el sistema podria haver actuat d'ofici a través de la Fiscalia (de fet, encara ho podria fer avui mateix). Però el sistema sap instintivament qui són els seus, i qui no. Gràcies a una decisió personal de Feijóo materialitzada per Daniel Sirera, i amb la imprescindible col·laboració dels comuns, Jaume Collboni és avui alcalde de Barcelona. El Centre de l'Univers forma part del sistema, i per això el sistema ha fet realitat el seu somni del meteorit. A través de tots els tentacles de l'Estat, el sistema s'inventà un dia comptes corrents de Xavier Trias a Suïssa, l'altre va llogar Manuel Valls per boicotejar Ernest Maragall i dissabte passat, finalment, creà la llefiscosa, sòrdida aliança, PP-Comuns-PSC.

Fa ara 4 anys, un pacte entre els comuns i el PSC va tenir el suport tàctic del Sr. Valls amb un únic objectiu: que un candidat independentista, el Sr. Maragall, no fos alcalde. L’aliança dels comuns i el PSC era sòlida, dos partits d’esquerra en coalició també al govern espanyol. Moltes de les darreres desavinences entre Podem i el PSOE no havien aflorat encara. El pacte pels vots del Sr. Valls era senzill i transparent: "Que no sigui alcalde un candidat d'ERC", i a partir d’aquí cap condició més: "Governeu com us plagui". Els fets han demostrat aquesta afirmació fins al punt que el Sr. Valls ha desaparegut de l’escena política i el seu partit s’ha esmicolat i avui ja no existeix. Els comuns i el PSC han governat sense condicionaments amb una política d’esquerres coherent i articulada.

Susan Sarandon, i Naomi Klein, i Ken Loach, i Annie Ernaux, i tots els altres “sotasignats professionals” que, el passat mes de febrer, van oferir el seu suport a Ada Colau, aquell espill de progressisme, per la seva “valenta decisió” de suspendre els llaços institucionals amb Israel, deuran quedar edificats quan s’assabentin de què ha passat aquest 17 de juny. També hi quedaran, sens dubte, els Carlos Jiménez Villarejo, i Andrea Motis, i Javier Pérez Royo (segons aquest últim, “la democràcia espanyola té un deute amb Ada Colau”) que, unes setmanes enrere, van subscriure un manifest preelectoral en favor de l’alcaldessa sortint, un document que es titulava “Per una Barcelona que obre camí”.

Daniel Sirera tria la Casa Palet, al carrer Laforja, per dinar amb nosaltres. Després comprovaré que forma part d'una llarguíssima llista de restaurants que té al mòbil, que comparteix amb la seva dona. Faig el xafarder i a la llista hi ha llocs força diversos. És evident que al candidat del PP per Barcelona li agrada menjar a fora. Comprovo també rapidíssimament que al restaurant el coneixen.

L'ARA dina amb els candidats a l'alcaldia de Barcelona. Daniel Sirera del PP ha escollit el restaurant Casa Palet situat al carrer Laforja. I abans del tiberi respon unes quantes preguntes sobre gastronomia.

És cert que els registres obtinguts pel partit durant el darrer cicle electoral han estat entre ínfims i irrellevants: un 3,10% dels vots en els comicis locals del maig de 2019, un 7,43% a les generals del novembre següent, un 3,85% a les catalanes del febrer de 2021. Tanmateix, mentre les municipals s’acosten i en un escenari barceloní que s’endevina crucial, no em semblaria just que la sorollosa política de fitxatges del PSC de Collboni eclipsés del tot l’aposta que fa a la capital del Principat el Partit Popular de Núñez Feijóo. Al capdavall, ¿per ventura era senzill trobar-li substitut a l’histriònic Josep Bou i Vila, l’empresari flequer, exlegionari i bomber aficionat, l’home dels vuit cognoms catalans?

Del punt de vista político-electoral, l’episodi és poc rellevant, quasi anecdòtic, però a parer meu il·lustra realitats profundes que bé mereixen ser analitzades. Em refereixo a l’anunci formulat la setmana passada pel cap de llista del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Josep Bou, en el sentit que renuncia a encapçalar de nou la candidatura l’any vinent (després que el partit hagi mostrat del dret i del revés que no volia la seva continuïtat) i a les derivades d’aquell fet.