Pep Sala i Carles Sabater es van conèixer l’any 1986 en una escola de música de Vic. Hi havien coincidit en el rodatge d’un episodi pilot per a una sèrie de TV3 i la connexió va ser instantània. Pocs dies després d’aquella trobada farien Sau, una de les cinc bandes de rock català dels anys noranta, al costat de Sangtraït, Sopa de Cabra, Els Pets i Lax’n Busto.

La ciutat de València ha inspirat una llarga llista de cançons. Els seus carrers han generat moltes lletres amb una particular relació d’amor-odi amb el qual conviuen els grups del sud del país: l’estimació per la ciutat és indiscutible, però la tristor per veure com ha caigut, rendida a l’especulació urbanística, el clientelisme i l’espanyolisme més recalcitrant, fa mal al cor. És per aquesta bipolaritat sentimental que tantes cançons amaguen un rerefons pessimista i de fúria per la situació. Amargor de veure cap on va i a la vegada dolçor per tanta de la seva gent (No hi havia a València dos amants com nosaltres, que cantava l’Ovidi Montllor posant veu als versos de Vicent Andrés i Estellés).

Símbol del passeig marítim i membre d’honor de l’skyline de Palma, l’edifici Gesa (1963) va patir una decadència tan prolongada en el temps que el seu llegat pràcticament s’havia dilapidat. De ser considerat el tret de sortida de la revolució arquitectònica mallorquina, a mitjans dels anys seixanta, va passar a l’ostracisme i abandonament més absoluts. S’havia pensat com un emblema municipal, però es va acabar convertint en un problema per a l’Ajuntament, enrocat en litigis de titularitats mentre la degradació es feia cada dia més palesa.