L’actor i director Eduardo Casanova ha anunciat a Instagram que té VIH. “Avui trenc aquest silenci tan desagradable i dolorós després de moltíssims anys. Un silenci que guardam i sofrim moltíssimes de les persones amb VIH. Ho faig per mi, però desitj que això pugui ajudar més gent”, va escriure. Que una figura pública prengui una decisió com aquesta continua sent notícia. Per descomptat que tots podem continuar amb les nostres vides i que no s’aturarà el món, com una legió de trols, molt aviat, s’ha llançat a proclamar. Les seccions de comentaris de les webs i les xarxes socials s’han omplert de mostres de suport, però també d’arguments, preguntes, retrets i, en definitiva, judicis que ningú no necessitava. Casanova menys que ningú. Com passa quan algú lliurement comparteix la seva orientació sexual, els qui no han entès res qüestionen que “això és cosa seva”, que no fa falta airejar-ho. Que a qui li importa.

La vida privada dels representants polítics s’ha de sotmetre a l’escrutini públic? La notícia d’Okdiario segons la qual el líder de MÉS per Mallorca al Consell, Jaume Alzamora, havia venut un xalet per mig milió d’euros a estrangers –el partit defensa limitar-ne la venda a residents– ha marcat l’actualitat de la darrera setmana i, fins i tot, s’ha debatut al ple de la institució insular. La formació ecosobiranista va tancar files amb el dirigent emmarcant la qüestió en un assumpte personal. Amb tot, els experts consultats apunten que l’interès públic sobre l’ètica individual dels representants la decideix la sensibilitat i cultura política de cada societat. Amb la tendència a la personalització de la política, a més, cada vegada s’exigeix més pulcritud als representants de l’Estat en la seva vida privada.