Són germans, comparteixen pare o mare, però viuen a quilòmetres de distància els uns dels altres. "Quan estem tots junts, som una família, una de les seves famílies", explica Jorge Guitián, que viu a Santiago de Compostel·la, a prop de la seva filla Flavia (16 anys), i a 911 quilòmetres dels dos fills de la seva parella (20 i 16 anys), que viuen a Sevilla amb el pare. La distància entre Santiago de Compostel·la i Sevilla, on es van instal·lar els pares amb noves parelles, els va portar a decidir que el temps compartit no podia ser només dos dies. "No volíem fer-los pujar cada cap de setmana en un avió, perquè no tenia sentit per a ningú", diu Guitián, que detalla el repartiment de dies de l’any: "Els dos fills de la meva parella estan amb la mare i amb mi i amb la meva filla Flavia totes les vacances de l’any, és a dir, Nadal, Setmana Santa i estiu". Ara, per Setmana Santa, ja ho tenen tot preparat per veure’s: "Quedarem en una ciutat de Portugal, que és a mig camí entre Sevilla i Santiago de Compostel·la, i ho aprofitarem per fer turisme tots junts", explica Guitián.

La Marta (nom fictici com tots els testimonis que surten en aquest reportatge perquè prefereixen mantenir l'anonimat) encara el seu primer estiu separada del que ha estat la seva parella durant les dues últimes dècades i, de retruc, uns dies separada de les seves dues filles d'11 i 15 anys. Fins a finals de juliol no sabrà si estarà sense elles una o dues setmanes perquè el jutge encara ha de decretar les mesures cautelars. "Aquesta incertesa és la que em mata, el pitjor que porto", reconeix. L'única experiència que té separada de les seves filles és la de dilluns el vespre, dia en què sopen amb el seu pare des de fa pocs mesos, quan la Marta li va demanar el divorci. "Els primers dilluns em feia un fart de plorar perquè les meves filles mai havien estat sense mi, fèiem vida les tres perquè el seu pare es passava tot el dia treballant i només venia a casa per dormir", explica.