Llavors els meus fills tenien 10 i 7 anys i jo em sentia quasi cada horabaixa més taxista que mare o potser una mare taxista. Recollir-los de l’escola i acompanyar-los pel món. Per què els pares ens capficam que facin tantes activitats? Com si no els bastàs amb l’escola i els deures! Però no, que aprenguin anglès, a tocar un instrument, que practiquin algun esport... I entre tot això i de tant en tant, assistir a les festes d’aniversari que celebri cada un dels companys de classe i a la qual, a més, cada un ha de convidar tots els altres, fins i tot el ‘matoncete’ que et fa la vida impossible o el que és incompatible amb tu; però, ai!, cal ser bon company, perdonar i ser amic de tothom! (mai he entès per què, però això és un altre tema). Amb tot això, idò, ja tenim la seu plena d’ous, o pel que ens interessa ara, totes les tardes ocupades traginant fills d’aquí cap allà.

La campana de l’estació va sonar tres vegades. Li va contestar un siulet des de la màquina. A continuació, amb calma, el tren va començar a rodar.

Estava jo tan content, preparant la maleta per anar de vacances de Pasqua, quan em telefona la nora per dir-me que a ca seva s’havia presentat un individu d’una immobiliària, que mostrava un paper del Jutjat en què deia que el pis estava embargat i se subhastava el proper mes de maig. Així que venia a veure si li podia interessar. Què? Però si aquest pis és nostre i està pagat i no devem res a ningú i… Telefono a una amiga advocada, qui em recomana treure una nota del Registre de la propietat i, efectivament, el pis embargat. Primera nit d’insomni.

Faltava encara mig any perquè ens deixés, però quasi tots érem conscients que aquell seria l’últim Nadal que passaríem plegats. Surava en l’ambient un neguit espès que intentàvem emmascarar sota una falsa aparença de normalitat. Fèiem com si no passés res. Fins i tot vam cantar la irreverent nadala que ell mateix ens havia ensenyat (una versió burleta i una mica grollera de l’‘Ande, ande, ande, la Marimorena’), que ens feia pixar de riure. Però els seus ulls redons com fanalets de paper feien palès que n’era ben conscient, de la situació. Els metges encara no ens havien donat la mala nova, però la intuíem; que no hi havia res a fer, que no li seguirien posant més ‘químio’, ja que aquesta li havia provocat tres ictus, i que no teníem per què fer-lo patir més. La mare era l’única que mantenia les esperances, com si hagués quedat aturada a la fase de negació, i pul·lulava al seu voltant com un inquiet colibrí, omplint-lo d’atencions, pastonant-lo perquè mengés, col·locant-li bé els coixins perquè estigués més còmode...

A finals d’octubre em quedava un mes i mig, amb totes les seves fases lunars, per donar a llum a la meva petita criatura. Em trobava especialment enyoradissa; vivint a Menorca, només podia visitar la meva família amb vaixell, i a mesura que m’acostava a la data del part, era més difícil i improbable.

Era la primavera de 1952 i ja havia fet els sis anys. Llavors vivia a casa dels meus avis, al Migjorn, i era el pigall de l’avi, però, si no m’havia de menester, a vegades acompanyava el conco en Perico a pasturar les cabres. Aquell dia, amb una canya a la mà en comptes de garrot, jo era a la carretera amb les cabres que pasturaven l’herba de les voreres, a baix del coster de na Foradada, mentre el conco havia pujat, a saltirons -coixejava de la cama esquerra-, falda amunt amb un sac buit davall el braç endret -quasi sense força a causa d’una malformació- i el garrot a la mà esquerra per vigilar dues cabres que s’havien allunyat. “No te moguis, que ara vinc”, em va dir. Al cap d’una estona, no record si llarga o curta, va regressar amb el sac a l’esquena seguit de les dues cabres. Quan va ser a prop meu al mig de la calçada, amb compte, va obrir el sac i van aparèixer dos cabrits acabats de nàixer que belaven desorientats. Les mares tot d’una es van posar a llepar-los i, al cap de poc, el conco els va apropar al braguer a fi que mamessin. No era la primera vegada que veia un cabrit nounat, però, d’aquells dos, en tinc un record especial, tot i que... Després del primer àpat, els cabrits van tornar al sac i el ramat va continuar el camí cap al Migjorn, tira-tira i sense presses, alhora que els animals seguien pasturant. No era estrany que alguna cabra de les més trapasseres pugés dalt una paret -na Melis n’era una; les batiava totes, cada una amb el seu nom- per abastar brots més apetitosos que els d’arran de terra. Abans d’arribar a casa, vam fer diverses parades, obrint i tancant el sac, perquè els cabrits mamessin. En arribar a Son Capità, ens esperava l’avi Llorenç assegut al portal -quan feia bon temps, sempre el trobàvem allà mateix esperant les novetats del dia- i no vaig poder estar-me de contar-li la notícia.

Tenia els braços forts de dur safates atapeïdes de cerveses, cafès i vins. Les mans plenes de durícies pels plats roents. El ganivet del pa, perfectament afilat, em tallava de tant en tant algun trosset de pell dels meus dits, i els olis i salses de tomàtiga es llançaven sovint, salt al buit, damunt les meves samarretes i les deixaven totes amb aquelles taques greixoses impossibles de fer net.

Quan només era una criatura, a Campos (en aquella època encara hi havia gent que continuava nomenant-ho Campos del Puerto) hi havia tres cinemes que emetien programes dobles o sessió contínua. És a dir, dues pel·lícules per cinquanta pessetes. Ja d’adolescent, dels tres cinemes un es va transformar en un concessionari de cotxes; l’altre, en un supermercat, i el tercer, per a alegria de la meva més tardana inquietud cinèfila, va continuar sent un cinema de barri fins a ben entrada la meva adolescència. Assegut en una d’aquestes butaques enormes d’Es Modern, vermelles i negres, el mateix color que el meu adorat Mallorca, i acompanyat dels que encara ara són els meus millors amics, descobrírem amb admiració les primeres puntades d’un jovenet Jean Claude van Damme, que els ninges podien vestir quimonos de colors tan cridaners com les fitxes del parxís i que Charles Bronson impartia justícia d’una manera una miqueta peculiar. Tot això per obra i gràcia de la Cannon Films. També hi havia les pel·lis de kung-fu i els tirotejos interminables a càmera lenta vinguts de Hong Kong. Veure John McClane suar de valent al Nakatomi Plaza o Jack Burton al·lucinar tant com jo al Cop a la petita Xina va ser tot un luxe. I no hi podia faltar la prolongació d’aquells còmics porno en blanc i negre que usurpaves de l’habitació del teu germà major convertits en cel·luloide de la mà de Pajares i Esteso, i un tal Mariano Ozores, que casualment sempre passava per allà. Podria continuar, però el llistat de pel·lícules que vaig veure assegut en una d’aquelles butaques seria enorme. Imaginau-vos-ho: dues pel·lícules tots els caps de setmana durant, posem, uns sis anys... Això fa un total de 288 setmanes, unes 576 pel·lícules de naturalesa i qualitat ben dispar.

Està sortint el sol, i comença a sentir-se l’olor de la tardor. De fulles i terra banyada, encara amb dies càlids i fins i tot d’estiu. Bé, estiu… potser no tant com d’estiu, però per a una nina de cinc anys fa un dia de platja perfecte (crec que encara estic somiant!).

Sempre em va agradar escapar-me. Ja de petita em contaven que botava del bressol, del parc on havia de jugar o que m’enfilava muntant escales amb els calaixos de la llibreria per arribar a allò que la meva vista no aconseguia veure. Em vaig escapar de casa per sortir als vespres, em vaig escapar quan vaig anar a estudiar a fora, em vaig escapar quan, estant fora de casa, vaig voler arribar a una ciutat encara més llunyana, em vaig escapar de més d’una relació, em vaig escapar a l’estranger, em vaig escapar d’una feina opressiva, em vaig escapar d’una ciutat estressant... i al final vaig tornar. Vaig tornar a la meva ciutat, a casa meva... vaig tornar i vaig sentir que estava bé aquí, en aquesta illa, on vaig sentir refugi, un lloc del qual ja no necessitava escapar-me.

La veu de Pavarotti, procedent del tocadiscs -per a vinils, no el de CD-, omplia l’estança cantant Nessun Dorma, mentre en Rafel, el meu amic, s’estirava al sofà verd. “És el més còmode de ca meva”, deia mentre s’hi ajeia lentament per reposar una estona, acompanyat per Luciano. “El cansament físic d’un cancerós és mal de descriure. És absolut i total, no és pròpiament cansament, és enfonsament. No tens ni un gram d’energia, fins a tal punt que, si et cau un llapis a terra, no tens ni forces per acotar-te”, em va dir un dia en què no es trobava gaire bé.

Tots els nins tenen un heroi. O uns quants. Jo en tenia un, però era la mescla d’un parell. O, per entendre’ns, tenia un nom compost, una mica a l’americana: dos noms i un llinatge.

La nit en què vaig ser conscient que, tal vegada, només tal vegada, existia qualque perill davant el fet d’haver passat gran part de la meva joventut davant una pantalla de cinema, un xiuxiueig va venir fins a mi surant entre somnis.

- I ja va estar. No he tornat a fumar mai més.

El doctor em demana si existeix cap antecedent a la família amb epilèpsia. No, contestam tots. Els meus pares, tot i sent grans, s’encaparroten a veure’m com la seva nina i m’acompanyen sempre en moments com aquest. I jo, la veritat, encara que ni els ho digui, els ho agraesc. Veure el meu pare devora meu, un altre cop d’aquesta manera, em tranquil·litza. Encara que ja no som els mateixos, i ara tots dos estam gairebé a la par en tot. Però pens que és normal, que jo també ho faré amb la meva filla quan ella pensi que ja és gran.

És el darrer dimarts d’octubre, primer dia del curs d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes. El bus doble de la línia 3 ens recull puntualment a l’aturada del carrer Caro i pas directament a la part de darrere, on sempre hi ha més espai. Em dirigesc a un d’aquests llocs on hi ha dos seients mirant cap enrere (els meus preferits) i dos cap endavant, ideal per fer la xerradeta si vas en grup o bé, com era el meu cas, estirar les cames si no hi ha gaire gent. Em queda per davant mitja horeta bona de ruta, així que trec Cujo, d’Stephen King, de la motxilla i m’hi submergesc ràpidament.

De fillet, sabia que havia arribat el dia pel renou que feien les banderetes de paper. Ca meva era a Ciutadella. Al carrer Sant Miquel, on hi havia, i hi ha, un centre catequístic. Amb la seva església, el seu centre social, biblioteca, bar amb billar i, fins i tot, un petit teatre, on des de fa anys es representa cada Nadal ‘Els Pastorets’. És el centre catequístic Sant Miquel, del carrer Sant Miquel, així que per Sant Miquel hi ha festa gran.

Una nit, fa devers vuit anys, la meva parella i jo tornàvem a casa d’un sopar. Com sempre, en obrir la porta, el nostre moix de llavors, que havíem batejat Capitán, es va acostar a nosaltres emetent el seu suau miolar per rebre les corresponents carícies.

Ja han passat més de deu anys i sembla que va ser ahir. El so de la meva parella em va despertar al mig de la nit.

“Hi ha això només perquè hi ha allò; si no miram a dalt mai sabrem què hi ha a baix”.