Segons l’Alcover-Moll (DCVB), l’expressió “ets més beneit que una espardenya” vol dir “esser curt d’enteniment”. Tots sabem que una espardenya és un tipus de “calçat de sola de cànem trenat i empenya feta amb vetes o roba gruixuda generalment amb dues vetes que es lliguen al turmell” (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, DIEC). Però per què s’atribueix la beneitura a les espardenyes? Aquest fet no ens hauria d’estranyar si tenim en compte que la curtor, beneitura o ximpleria moltes vegades estan associats a peces de roba: ser “més ruc que una sabata (o sabatot)” o ser “més curt que una màniga de guardapits”.

El perfil d'Instagram @capdefavaamborelles ha elaborat un diccionari amb més de 500 dites tradicionals de les Illes Balears, un element patrimonial que amb el pas dels anys es va perdent. Són un patrimoni oral que va més enllà de les cançons populars i les rondalles. Les dites tradicionals, transmeses de boca en boca al llarg de generacions, són un reflex fidel de la manera de viure i entendre el món de la pagesia i la marineria. Són fragments breus, sovint enginyosos, que condensen en poques paraules allò que de vegades costa d’explicar amb un discurs extens.

No fa ni un any que es publicava un llibre sobre argot juvenil en català, titulat Petem-ho (Rosa dels Vents), i resulta que les paraules que llavors s'hi recollien (com bae, xipejar, lol i hype) ja han quedat superades per noves expressions igual de populars que s'han estès per TikTok des de la generació Z cap als mil·lennials i tuitaires; i de tots ells cap als sorpresos boomers i més amunt, que no entenen res de res. D'entre tota l'estesa de noves paraules que fan servir el jovent a les xarxes, els últims dies han saltat a la palestra algunes expressions per la seva gràcia, per les referències sexuals o per la seva popularitat. En recollim deu.

Fins ara, només un homenot podia destacar per la seva "aportació intel·lectual, artística o cívica", però no existia cap terme paral·lel per al femení. A partir d'avui, les donasses també són persones significades per la seva tasca intel·lectual (a més de poder ser dones corpulentes). Aquesta entrada és una de les novetats que incorpora el Diccionari de la Llengua Catalana de l'IEC (DIEC). La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ha inclòs aquest 2023 fins a 30 articles nous al diccionari i hi ha fet 278 modificacions.

La Denominació d’Origen Catalunya ha creat una distinció –ho llegíem a l’ARA– que em dona peu a parlar de llengua. Es tracta de l’etiqueta "Catalunya Vinyeró", que distingeix els vins que segueixen el precepte del “cercle”. El viticultor cuida la vinya, cull el propi raïm i del propi raïm en fa el propi vi. Ve del francès vingneron. Em sembla un terme feliç, que té un matís respecte a viticultor.

Les expressions populars referents a l’anatomia poden ser de gran ajut quan els corresponents termes lèxics estan poc implantats o no faciliten la comunicació. 

A diferència del que passa en castellà, nosaltres distingim entre planar i planejar. La norma de Fabra, buscant precisió, va fer nítida i radical una distinció que en la llengua espontània no era tan clara. I així, en el nostre estàndard, un avió no planeja sinó que plana (vola amb el motor parat) i un camí no plana sinó que planeja (no puja ni baixa), i també planegem (fem plans per a) un viatge. Tenim, doncs, un verb força específic per expressar la idea de l’ocell rapinyaire que, des de certa altura i amb les ales esteses i immòbils, busca una presa per caure-li al damunt. El rapinyaire encarna, doncs, les presències amenaçadores, que poden ser moltes coses: sensacions, ambients, dubtes, fets concrets, estats d’ànim, etc. I així, per exemple, podem dir que el canvi climàtic plana sobre el futur de la humanitat, i una repetició electoral, sobre el nostre imminent futur polític.

Després de quinze anys de feina, el català té des d'avui un nou diccionari consultable en línia, el DEIEC, el Diccionari essencial de la llengua catalana que ha elaborat la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Es tracta d'un diccionari més restringit que el normatiu, perquè perd més de 30.000 entrades de llenguatge especialitzat o paraules en desús, però, en canvi, guanya en profunditat en cadascuna de les entrades. El que en el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) podia ser poc transparent per als parlants o ambigu per als especialistes, aquí queda resolt.

'Xubec', 'bravejar', 'betzol', 'memeu' i 'condret' són paraules habituals en el parlar mallorquí, però als altres indrets de parla catalana són gairabé desconegudes. De fet, a Catalunya per referir-se a aquestes paraules, diuen 'nyonya', 'presumir', 'curt', 'constipat' i ‘responsable’, respectivament. Per això, Aina Delgado (Llucmajor, 1998), que viu al Principat des de fa dos anys, ha editat un recull de paraules, expressions i curiositats de la variant mallorquina que allà són poc comuns. "Un recull fet per a tu, Ícar, perquè puguis aprendre un poquet més de jo", dedica l'autora, ja que la idea de fer aquest diccionari va sorgir com a regal de Sant Jordi per a la seva parella. 

La distribució dels verbs ficar i posar és un maldecap per a pares i mestres. En el llenguatge infantil (i en el d’alguns dialectes), ficar tendeix a envair clarament l’àmbit d’ús de posar. Els que vivim amb canalla sentim constantment com es fiquen una camisa, es fiquen nerviosos i fiquen un nom a un gos, per més que els corregim. És un fenomen prou general i aleatori per sospitar que respon a processos d'aprenentatge del lèxic que prioritzen un terme en detriment d'un altre. Passa, per exemple, quan diuen "Què menjarem?" volent dir "Què beurem?" El cas és que, mentre que ficar en lloc de posar és un ús del tot inadequat en l’estàndard general, i ni els semàfors ni els tímids no s’haurien de ficar vermells, no és cert que l’ús invers, el de posar en lloc de ficar, més habitual en els adults –sobretot si tiren a puritans–, sigui incorrecte. I així jo no gosaria criticar qui posa diners a la guardiola o la clau al pany, tot i que és evident que, en aquests dos casos, ficar seria més precís que posar.

L’estigmatització, com a barbarismes, de certes paraules s’ha estès per sentits i derivats que eren del tot genuïns, de manera que al final molts parlants, per "parlar millor", els han substituït per formes més paral·leles o calcades a les castellanes. I, per acabar-ho d’adobar, en algun cas, com el de cuidar, ni tan sols l’estigma inicial tenia fonament. Ja ben pocs catalans, per sota de certa edat, diuen una frase com la del títol. Traduïda al català modern seria "m’he oblidat d’anar-hi" i, al més modern, "se m’ha oblidat anar-hi" (i, al moderníssim, "se m'ha oblidat anar"). En l’inconscient lingüístic col·lectiu plana la idea que cuidar és un castellanisme. Hi ha raons que ho expliquen. Per descastellanitzar, Fabra volia que cuidar, que ve del llatí cogitare, recuperés el sentit antic de pensar, creure’s i estar a punt; i perdés el sentit modern de tenir cura. I el va entrar al seu diccionari només amb aquests sentits arcaics i gairebé del tot en desús. Per contra, Coromines considera genuí el sentit modern i Moll el veu "arreladíssim", a diferència de "l’artificiós" tenir cura. Per això des dels anys 80 i, sobretot, a partir del DIEC (1995) la norma admet cuidar en el sentit de tenir cura i també d’ocupar-se.

Els correctors han de batallar amb plagues tan terribles com la dels conills per als pagesos lleidatans. Sovint són filles de la deixadesa, però també les pot provocar el desig d’escriure bé no repetint i exhibint "riquesa lèxica". I és que mentre que la riquesa lèxica permet expressar millor, de manera més ajustada i exacta, el que es vol dir, la "riquesa lèxica" no només resulta pedant sinó que desorienta i confon el lector. En la primera, busquem una paraula partint d’una necessitat comunicativa. En la segona, ja tenim la paraula però, "per no repetir", li busquem sinònims que, com que rarament ho són del tot, creen estridències i malentesos. Justament el bon estil no és mai el que s’exhibeix i es fa notar sinó el que aconsegueix que sembli que allò no es podia dir de cap més manera. I per això, quan volem dir el mateix, repetir no és una mala opció.

Des dels eixos cívics fins a les galeres elèctriques, la ciutat dels quinze minuts, el Nou Llevant i el PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana). Aquests són alguns dels conceptes que s’han fet habituals durant el darrer mandat i, encara més, els darrers mesos, amb el compte enrere cap a les eleccions en marxa. Certes iniciatives seran claus per a la campanya electoral i segur que tindran un lloc garantit en moltes sobretaules fins al 28-M. 

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha començat l’any amb un projecte d’envergadura: un nou diccionari normatiu pancatalà i postfabrià. Serà un diccionari de nova planta, només en format electrònic, que s’elaborarà durant els pròxims deu anys i reflectirà tota la variació de la llengua, tant de dialectes com de registres. L’objectiu és que sigui el diccionari de referència per al conjunt de la llengua catalana i pugui guiar tots els parlants.

El signe amb què arrenca el títol d’aquest article segueix sent ara mateix una font inesgotable de dubtes i malentesos en l’ús i l’aprenentatge del català? La veritat és que sí. I també ho és que llegir aquesta primera frase bé a la primera és impossible...

La tràgica actualitat ha omplert els titulars de dos anglicismes que ja sembla difícil que ens traguem de sobre: col·lapsar i devastar. En termes caldersians és una invasió subtil, perquè el calc no està en la paraula sinó en una part de l’ús que se’n fa. A això s’hi afegeix, en el cas de col·lapse i col·lapsar, que el castellà ja dona per bons els usos espuris i que, per acabar-ho d’adobar, són els més fidels al seu origen llatí. Amb el diccionari a la mà, el col·lapse d’un gratacel seria una paralització transitòria de la seva activitat. I no podríem dir que col·lapsa sinó que es col·lapsa. La idea d’ensorrament, però –o, d’esfondrament, com ara diu tothom creient que ho diu millor–, és la primera i bàsica tant en el llatí collapsus (participi de collabor) com en l’anglès to collapse. En canvi, les llengües romàniques n’han fet fins fa poc un ús només figurat i, sobretot, mèdic. El col·lapse era una caiguda sobtada de les forces vitals i, més concretament, de la tensió arterial i, a partir d’aquí, el sentit s’ha estès a aturada de l’activitat econòmica, política, etc. ¿Som a temps d’evitar que els edificis col·lapsin –en lloc d’ensorrar-se, enfonsar-se, desplomar-se, etc.–, quan és l’ús habitual en anglès i un ús tolerat en castellà? Serà difícil que aquest sisme no ens afecti.

Les metàfores fan abstractes termes molt concrets. Amb vímets entreteixits podem arribar al cistell de la compra, "el conjunt de béns de consum diari que es prenen com a base per al càlcul de l’IPC". Això que tots notem com va pujant despietadament, sí. Ara bé, per què cistell i no cistella? Ho tenim tan poc clar que a Google –potser per la pressió de cesta de la compra– guanya per golejada la segona. I als TN, malgrat el que diu l'ésAdir, també bastant. És un cas en què el sentit de les dues paraules ajuda poc: és massa semblant. Potser la cistella és més gran i més antiga. El que sí que ajuda és tenir present que àvies i mares anaven al mercat amb el cistell d’anar a comprar o el cistell d’anar a plaça, massa llargs i casolans per esdevenir termes econòmics i fer bon paper en els concisos títols informatius. De fet, algun diccionari encara ho fa més asèptic: cistell de consum.

La majoria de parlants ja tenim clar que el diccionari normatiu de la llengua no delimita el català que podem utilitzar. La llengua és molt més rica i creativa. Sobretot quan fem servir registres no formals, les piruetes que podem fer amb el llenguatge són inacabables. També és veritat que sovint tenim dubtes sobre si podem fer servir certes paraules. Puc fer servir la paraula pànxing? I self made man? I fajita i ranxera? I per què no surten al diccionari hiperactivitat, flipar, metavers, sostenibilitat, canvi climàtic, sudoku o poliamor? O la que es refereix a la secallona. O als patumaires.

Després d’anys de predicar a tort i a dret perquè tothom es configurés els dispositius en català, ara ni així podem obtenir els resultats de les cerques en la nostra llengua, encara que la web en qüestió tingui versió en català! Això ens enfada. O no?

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Institució Francesc de Borja Moll han anunciat un acord de col·laboració per garantir i potenciar la difusió del Diccionari català-valencià-balear. Segons han detallat, a través d'una nota de premsa, el conveni acordat entre les dues institucions preveu una col·laboració durant, com a mínim, els pròxims set anys i s'engloba dins els projectes i actes que s'estan duent a terme amb motiu del 60è aniversari de la culminació del diccionari.