Els sistemes monetaris i financers internacionals no són immutables, però no canvien amb freqüència. És per això que l'agitació esperonada per la guerra comercial i aranzelària de Donald Trump és tan notable. Per dilucidar què està passant, val la pena revisar la teoria de l'estabilitat hegemònica de Charles P. Kindleberger, que va exposar al llibre The World in Depression: 1929-1939 [El món en depressió: 1929-1939]. La teoria de Kindleberger afirma que un sistema internacional obert i estable depèn de la presència d'una potència mundial dominant.

El govern de Javier Milei ha iniciat el que anomena la tercera fase de la seva política econòmica. Divendres passat a la nit, el president de l'Argentina va fer un anunci per la cadena nacional on comunicava a la ciutadania que posava fi a l’anomenat cep canviari per a les persones, una regulació que limita la compra de dòlars –la moneda en què solen estalviar els argentins que poden– a un total de 200 dòlars per mes.

El denominat risc polític –la noció que unes eleccions poden tenir un impacte significatiu als mercats financers– va ser durant molt de temps una preocupació dels inversors en mercats emergents. Als països rics, en canvi, paraven més atenció als banquers centrals que als polítics. Però avui en dia les coses són una mica diferents. En els dies previs a les presidencials nord-americanes del 5 de novembre, els preus dels actius es movia d'acord amb les mitjanes de les enquestes. Wall Street xiulava al so del Trump trade, la idea que el nou president serà bo per als mercats.

La compra de lingots d'or no s'atura, tot i que el preu d'aquest metall preciós continua pujant. Segons ha explicat aquest dimarts el diari Financial Times, els bancs centrals de les economies avançades estan planejant augmentar el pes de l'or en les seves reserves mentre redueixen les de dòlars nord-americans, seguint l'exemple dels països emergents. D'acord amb una enquesta anual elaborada pel World Gold Council (WGC), un grup d'interès d'aquesta indústria, gairebé el 60% d'aquestes institucions creuen que el percentatge de l'or respecte al total de reserves pujarà en els pròxims cinc anys, respecte al 38% dels enquestats de l'any passat.

Javier Milei ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials a l'Argentina. Milei, de personalitat inestable, és de convicció anarcocapitalista i de dreta radical. Diu que té una bala de plata per solucionar els problemes crònics de l’Argentina: la dolarització de l’economia. La pregunta és si és factible i si funcionarà, en el cas que aconsegueixi implementar-la després de ser aprovada pel Parlament, cosa difícil. Amb només el 15% a la Cámara de los Diputados, ni tan sols amb el suport del partit de Mauricio Macri arriba al 50%. Abans d’intentar contestar la pregunta cal posar en context la victòria electoral de Milei. 

El president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, té un neguit que no el deixa dormir: "Cada nit em pregunto per què tots els països hem de basar el nostre comerç en el dòlar", va declarar fa dues setmanes en una conferència durant la seva primera visita oficial a la Xina. "Per què no podem comerciar amb les nostres divises? Qui ha decidit que el dòlar sigui la moneda?", va afegir el polític sud-americà entre els aplaudiments del públic assistent a l'acte, organitzat pel Nou Banc de Desenvolupament de Xangai.

L'euro ha caigut per sota dels 99 cèntims per primera vegada en gairebé dues dècades, després d'un cap de setmana en què l'aturada del subministrament de gas rus s'ha convertit de nou en un maldecap per al mercat energètic europeu. La moneda comuna ha retrocedit fins als 0,9880 dòlars als mercats asiàtics, el nivell més baix des del 2002, mentre que la lliura esterlina també ha arribat a un nou mínim dels últims dos anys 2 anys i mig, 1,14445 dòlars.

L'estiu del 2001, la meva dona i jo vam fer una ruta en bicicleta per la Borgonya. Ens van encantar el paisatge, el vi, el menjar (excepte l'andouillette) i els preus. L'euro, encara una moneda nova, estava baix, valia menys de 90 cèntims dels Estats Units. Des d'aleshores el seu valor de canvi amb el dòlar ha fluctuat, i ha arribat de vegades fins a 1,60 dòlars, però gairebé sempre per sobre del valor d'1, que és simbòlicament important.

L'encariment de l'energia, la inflació i el debilitament del creixement econòmic ja passen factura a la moneda única europea, l'euro, que aquest dimarts ha caigut a mínims dels últims 20 anys en relació amb el dòlar estatunidenc. Aquest dimarts al matí la moneda europea s'ha depreciat fins a un canvi d'1,03 dòlars –quan dilluns havia tancat a 1,043–, un valor de canvi que no es produïa des del novembre del 2002.