La despesa militar és el típic tema que aprofiten els comentaristes de torn, això vol dir els que han de fer un comentari a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, per criticar els antimilitaristes i, sobretot, per titllar d’ingenuïtat el fet de creure que es pot viure en un món sense exèrcits i en pau. De moment, però, l’únic que hi ha de cert és que vivim en un món amb exèrcits que no està en pau. Un món sobre el qual plana una amenaça permanent de guerra mundial, amb conflictes oberts a diferents punts del planeta. Un món que pateix unes desigualtats socials estratosfèriques i que destina uns diners igualment desproporcionats a uns suposats serveis de defensa que l’únic que defensen són els interessos d’uns egòlatres incompetents en diplomàcia. Uns megalòmans votats democràticament, alguns més que d’altres, que reben els vots, paradoxalment, dels qui més patiran les conseqüències de les seves polítiques i que seran els carcellers de les seves pròpies presons. Vivim en una terra que dona voltes tota l’estona als mateixos errors sense resoldre’ls i hi cau una vegada i una altra, com si fos un fet físic inevitable. Una terra plena de tombes de vides que estaven plenes i que han buidat de cop aquestes armes i bombes que hem de comprar i hem de tenir per defensar-nos dels enemics. Una defensa que s’ha d’adquirir també sota amenaça, perquè si no la compres et coaccionen per no comprar-la. D’entrada, ja et posen la pistola al pit. No es pot dir que no siguin coherents. Però d’això va la seguretat: d’amenaçar-te constantment. Per això la pregunta és òbvia: ¿De què ens hem de defensar, en realitat? ¿Estem segures en un món on les bombes no ens cauen a nosaltres directament però veiem com aniquilen altres éssers humans? ¿Estarem molt més tranquil·les si ens rearmem i destinem impostos a uniformes de camuflatge i avions supersònics, que són igualment susceptibles de ser tombats però que moriran matant? A qui volem enriquir més, a part dels corruptes? A qui, com sempre, s’està beneficiant de tanta matança, tanta destrucció i tanta amenaça? Realment és ingenu començar a plantar-se davant de tot això? Potser és impossible fer-ho ¿però no és el que hauria de pensar tothom, en realitat?  

L'home de Donald Trump a Europa continua difonent el seu discurs militarista. Quan falten dues setmanes per a la cimera de l'OTAN a la Haia, el secretari general, Mark Rutte, ha llançat des de Londres un sonor advertiment a tots els membres de l'Aliança. En un món en què “l’esperança no és una estratègia”, els aliats han d'apostar per fer de l’OTAN una entitat “més forta, més equitativa i més letal”, capaç de garantir la seguretat de mil milions de persones a banda i banda de l’Atlàntic. Entre altres raons perquè el Kremlin "podria estar preparat per utilitzar la força militar contra l’OTAN en un termini de cinc anys", ha dit Rutte des de la Chatham House, hores després d'entrevistar-se amb el primer ministre britànic, Keir Starmer.

Una secció d'honor ucraïnesa va prendre part dilluns passat en la desfilada militar de 1.300 soldats que va recórrer el centre de Londres, i que obria els actes de commemoració al Regne Unit del 80è aniversari del VE Day a Europa (Dia de la Victòria a la Segona Guerra Mundial). A l'avinguda de Whitehall, que connecta la plaça del Parlament amb Trafalgar Square –on es concentren diversos ministeris britànics–, els edificis lluïen la Union Jack (la bandera britànica) i la bandera d'Ucraïna.

Dulce et decorum est pro patria mori, escrivia Horaci. “Dolç i honorable és morir per la pàtria”. Tanmateix, en aquest clima europeu favorable a fer créixer les capacitats de seguretat i defensa amb grans increments del pressupost militar per als pròxims anys, com és que no es parla també de la necessitat de tenir més efectius? Si es vol, dit pel broc gros, quin serà l’increment de la demanada de soldats disposats a morir honorablement i dolça per la pàtria?

La cultura occidental ha generat tantes ficcions sobre la seva pròpia fi (en novel·les, en pel·lícules, en còmics, en cançons) que sembla acostar-se el moment d’apropar la realitat a les ficcions. És possible que les dificultats que tenim ara per recordar amb detall els dies de la pandèmia de covid tinguin a veure amb la seva estranya semblança amb tantes històries de contagis massius que havíem difós prèviament durant molts d’anys: els records dels dies de confinament estricte, i dels mesos posteriors de mesures de prevenció, són confusos, imprecisos, fugissers. Tot va començar amb unes alarmes que ens semblaven exagerades, amb imatges de mercats xinesos on es despatxaven ratapinyades, amb el refús a posar-nos unes mascaretes que vam acabar fent servir universalment. Les mascaretes, per cert, van ser font d’enriquiment per a molts: els espavilats de sempre hi van mercadejar il·legalment i il·lícitament, fent el seu agost a expenses de la catàstrofe col·lectiva. Però també molts van comercialitzar mascaretes de forma completament legal, amb mil colors i estampats i models diferents. La pandèmia no ens va fer millors, però va tornar a demostrar la implacable capacitat del capitalisme de transformar-ho literalment tot en productes de mercat, regits per la llei de l’oferta i la demanda.

El Bundestag, la cambra baixa del Parlament alemany, ha aprovat aquest dimarts amb 513 vots a favor i 207 en contra (cap abstenció) una reforma de la Constitució per flexibilitzar el fre del deute, ancorat a la Llei Fonamental, la carta magna alemanya. Els diputats alemanys han donat així llum verda al pla de rearmament i al multimilionari paquet d'inversions que va acordar la setmana passada el probable futur canceller d'Alemanya, el conservador Friedrich Merz, amb els socialdemòcrates i els ecologistes. El canceller sortint, Olaf Scholz, va votar-hi a favor.

En l'ordre intern, la gran novetat dels darrers dies ha estat la visita a la Moncloa d'interlocutors polítics que estan al Congrés, però que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha preferit convocar individualment. Es podia pensar que l'opció donaria lloc a un contingut més o menys confidencial, que es buscava l'oportunitat d'aconseguir aproximacions més difícils d'obtenir en les sessions del Congrés. Però no ha sigut així. La legislatura continua dominada per estratègies que responen a l'interès immediat. Ningú cedeix ni un pam de terreny. No es pot mostrar debilitat. El somriure de Sánchez cada cop que rebia algun dels convidats al diàleg sobre les noves prioritats europees en matèria de defensa i seguretat no ha reflectit el clima dels contactes.

Imaginem algú que, enmig d'un incendi, encarrega per correu un extintor per poder apagar les flames. Aquesta imatge grotesca suggereix la manera com Europa ha decidit de cop i volta resoldre els seus problemes de seguretat, que són qualsevol cosa menys imaginaris. El gir de guió propiciat per les batzegades de Donald Trump en política internacional ha agreujat la situació, però no l'ha pas creada. Si més no des de 2014, les intencions de recompondre l'URSS i les seves velles àrees d'influència eren més que evidents, i no només per l'ocupació de Crimea. Putin ha afirmat i repetit que la pitjor catàstrofe del segle XX va ser la descomposició de la Unió Soviètica. Qui no hagi volgut assabentar-se'n a Brussel·les és perquè és un ingenu o bé un complet irresponsable. La debilitat d'Europa a Trump ja li va bé, perquè ell no negocia ni dialoga mai: simplement regateja jugant sempre amb avantatge (i si no és així, no juga). És el que ha fet fins ara.

El calendari és el següent: el 21 d’abril seran les eleccions basques, el 12 de maig les catalanes, el 9 de juny les europees i el 5 de novembre les mundials. Trump hi va amb tot: “Si no surto escollit, pel cap baix hi haurà un bany de sang general. Hi haurà un bany de sang al país”. El president que el 2021 va enviar la gent a assaltar el Capitoli és el candidat que el 2024 anima a prendre les armes en un país on hi ha més armes que persones. Trump amenaça com la gent de l’hampa: si no em deixeu guanyar, aquesta vegada no ens quedarem a casa, i tinc uns amics que s’ho prendran molt malament.

L’any 2018, a la Conferència de Seguretat de Munic, l’aleshores ministre d’Exteriors alemany, Sigmar Gabriel, advertia que la Unió Europea no podia seguir sent “l’últim herbívor en un món de carnívors” i reclamava més poder i cooperació militar per a la UE. I, de cop, el món ens ha ensenyat les dents i Europa s’ha otanitzat –segons el desacomplexat resum de la cimera de l’Aliança Atlàntica que va fer Joe Biden–. Ens trobem en un món en regressió; entregat, novament, a velles fórmules. Espantat per la guerra i la inestabilitat, i comprant la lògica de la militarització com a única alternativa possible. Tot i això, el veritable poder alemany que trontolla, aquests dies, no és tant el defensiu com l’econòmic. Per primera vegada des del 1991, l’any de la reunificació alemanya, la balança comercial del país ha fet dèficit, per culpa dels alts costos de l’energia i les disrupcions en el comerç amb Rússia i la Xina.