<![CDATA[Ara Balears - bel·licisme]]> 10 <![CDATA[Moment Europa]]> L’estatunidenc Francis Fukuyama, a La fi de la història i el darrer home (1992), interpretava l’enfonsament del bloc soviètic com el gran triomf del liberalisme sobre el comunisme. I, per això, defensava que les ideologies ja no eren necessàries perquè s’imposava un món basat en la política i l’economia neoliberal, en el qual l’economia estava per sobre de qualsevol ideologia. Es donava pas, segons ell, a un nou escenari on “tots els problemes realment crucials haurien estat resolts”. Però, la realitat ha demostrat el contrari, la fase que s'iniciava ha resultat ser molt diferent del que havia imaginat. Han passat poc més de trenta anys i el món s'ha convertit en més perillós, el predomini de l’economia sobre la política ha estat sinònim de deshumanització i violència. En les relacions internacionals la força s’imposa sobre la diplomàcia i la multilateralitat. Ara, la crisi del sistema neoliberal és una evidència, i el capitalisme de les corporacions ha abocat el món a la màxima desigualtat i a una major feblesa de la democràcia. 

]]> <![CDATA[Contra la indiferència]]> Un mur d’indiferència és el títol de l’informe elaborat per l’ONG Walking Borders - Caminant Fronteres, liderada per la Doctora Honoris Causa per la UIB Helena Maleno Garzón. Una dona que duu molts anys lluitant activament pels drets humans i el dret a la vida, la qual cosa ha possibilitat salvar milers de persones de la mort al fons de les grans rutes migratòries entre Àfrica i Espanya, a les Canàries, a l’estret i també l’anomenada ruta algeriana.

]]> <![CDATA[Propaganda bèl·lica com a espectacle en la pel·lícula xinesa més taquillera de la història]]>

La promoció de La batalla del lago Changjin vol destacar (amb lògica) que es tracta de la pel·lícula xinesa més taquillera de la història, però el cert és que es fa difícil imaginar que aquesta popularitat traspassi les fronteres del seu país d’origen. Tot i que la curiositat per veure una obra dirigida a sis mans per Chen Kaige, Tsui Hark i Dante Lam hauria de ser suficient per moure els cinèfils oberts de mires, a Occident segurament només apel·larà a aquells espectadors interessats a trobar un cas d’estudi sobre com, en ple segle XXI, la propaganda bèl·lica encara pot ser entesa com a espectacle de masses… i funcionar: fa uns mesos se’n va estrenar una seqüela, amb un èxit de públic similar.

]]> <![CDATA[La pedra angular del bel·licisme]]> L’apologia del bel·licisme que ha constituït la cimera de l’OTAN a Madrid d’aquesta setmana ens convida a reflexionar sobre aquest concepte i la seva suposada bondat o maldat. El bel·licisme –al contrari del seu antònim, el pacifisme– parteix de la creença que certs conflictes polítics, sobretot internacionals, només els resol la guerra. I se sosté en un concepte que, als que ens sentim humanistes, ens fascina i ens repugna alhora: “l’enemic”. Tothom qui hagi estat amb militars recorda com un dia el van fer seure i li van parlar de “l’enemic”. Aquest ésser etern, manifest o latent, és la pedra angular del bel·licisme. Li és tan imprescindible com el dimoni als Pastorets o als papats que venien butlles. Com que “l’enemic” existeix i és, en essència i per definició, algú que desitja el nostre mal –al marge de tota consideració (que donaria joc a la diplomàcia)–, fer-li la guerra, derrotar-lo, és l’única sortida. En el procés d’humanització totes les tribus i pobles han cregut en “l’enemic” i els dimonis. La segona creença va a la baixa a Occident; per què hi té encara tan bona salut la primera?

]]>