La despesa militar és el típic tema que aprofiten els comentaristes de torn, això vol dir els que han de fer un comentari a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, per criticar els antimilitaristes i, sobretot, per titllar d’ingenuïtat el fet de creure que es pot viure en un món sense exèrcits i en pau. De moment, però, l’únic que hi ha de cert és que vivim en un món amb exèrcits que no està en pau. Un món sobre el qual plana una amenaça permanent de guerra mundial, amb conflictes oberts a diferents punts del planeta. Un món que pateix unes desigualtats socials estratosfèriques i que destina uns diners igualment desproporcionats a uns suposats serveis de defensa que l’únic que defensen són els interessos d’uns egòlatres incompetents en diplomàcia. Uns megalòmans votats democràticament, alguns més que d’altres, que reben els vots, paradoxalment, dels qui més patiran les conseqüències de les seves polítiques i que seran els carcellers de les seves pròpies presons. Vivim en una terra que dona voltes tota l’estona als mateixos errors sense resoldre’ls i hi cau una vegada i una altra, com si fos un fet físic inevitable. Una terra plena de tombes de vides que estaven plenes i que han buidat de cop aquestes armes i bombes que hem de comprar i hem de tenir per defensar-nos dels enemics. Una defensa que s’ha d’adquirir també sota amenaça, perquè si no la compres et coaccionen per no comprar-la. D’entrada, ja et posen la pistola al pit. No es pot dir que no siguin coherents. Però d’això va la seguretat: d’amenaçar-te constantment. Per això la pregunta és òbvia: ¿De què ens hem de defensar, en realitat? ¿Estem segures en un món on les bombes no ens cauen a nosaltres directament però veiem com aniquilen altres éssers humans? ¿Estarem molt més tranquil·les si ens rearmem i destinem impostos a uniformes de camuflatge i avions supersònics, que són igualment susceptibles de ser tombats però que moriran matant? A qui volem enriquir més, a part dels corruptes? A qui, com sempre, s’està beneficiant de tanta matança, tanta destrucció i tanta amenaça? Realment és ingenu començar a plantar-se davant de tot això? Potser és impossible fer-ho ¿però no és el que hauria de pensar tothom, en realitat?  

El secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha demanat que els estats membres de l’aliança gastin el 5% anual del seu PIB en defensa a partir del 2035: un 3,5% en inversió militar i un 1,5% en infraestructures de tota mena a les quals es pugui donar un ús de defensa. La idea és del president Trump, que vol reduir la contribució dels EUA al pressupost atlàntic, que ara suporten en prop d'un 58%. Trump ve a dir que si els europeus es volen defensar, que s’ho paguin ells. I que Espanya hi contribueix poc i hi ha de contribuir més.

La proposta ha estat clara: elevar la despesa en defensa dels països de l’OTAN fins al 5 % del PIB. Per a Espanya, això suposaria un increment de 50.000 milions.

Pedro Sánchez ha optat per no oficialitzar solemnement que no presentarà els pressupostos del 2025, tot i que a 23 d'abril és obvi que pràcticament no té sentit presentar un projecte quan ni tan sols s'ha aprovat la senda d'estabilitat. "El govern està compromès en la presentació del pressupost. Està treballant discretament amb els grups parlamentaris per poder-lo presentar. En tot cas, si volem complir el 2025 amb el compromís del 2%, ho hem de fer com més aviat millor", deia dimarts el president espanyol en la seva compareixença. Deixar que passin els dies és una manera de confirmar que no presentarà els comptes d'aquest any, però s'estalvia un anunci que el perjudica perquè evidenciaria que no té els suports al Congrés.

Pedro Sánchez va sortir a anunciar el –brutal– increment en despesa armamentística d'Espanya amb cara de funeral. S'entén: és una política contraproduent per a la imatge que fa temps que el president espanyol malda per construir-se, de líder progressista que resisteix els embats de les onades neofeixistes internes i externes. Més concretament, li genera problemes i malestar interns amb Sumar, i encara pitjor: debilita encara més Sumar, en la mesura que els votants de l'espai polític conegut com “l'esquerra del PSOE” veuen com el partit de Yolanda Díaz no fa més que engolir granots a cada consell de ministres, per aconseguir molt de tant en tant aïllades victòries pírriques com la de l'escurçament de la setmana laboral. A les enquestes, segons qui les encarrega i amb quines intencions, els socialistes aguanten més o menys el tipus, però Sumar sempre hi surt desplomant-se en intenció de vot. I Sánchez sap que els necessita per tenir opcions de tornar a ser president, com ell vol, el 2027.

Espanya enfila la despesa del 2% del PIB en defensa amb el pla que aquest dimarts Pedro Sánchez ha presentat a la Moncloa. El consell de ministres ha aprovat el projecte industrial i tecnològic que el president espanyol va anunciar en una compareixença al Congrés fa menys d'un mes i que ara s'ha concretat. Seran 10.471 milions d'euros addicionals, fins a un total de més de 33.000 milions. "Amb el pla que presentem, Espanya complirà aquest 2025 amb el 2% del PIB en seguretat i defensa", ha promès Sánchez, que ha anunciat que tornarà a comparèixer a la cambra baixa per explicar-lo als diputats, però no per sotmetre'l a votació, perquè no implica una desviació dels pressupostos aprovats. Aquest dimecres es traslladarà el pla a Brussel·les i l'OTAN per rebre'n el vistiplau. De fet, aquest dimarts Sánchez ja ha parlat amb el secretari general de l'Aliança Atlàntica, Mark Rutte, que ha celebrat l'anunci del govern espanyol d'arribar al 2% del PIB "més ràpid".

Amb la sang que ens van fer suar els falcons fiscals del nord durant la crisi financera i el que va costar que mobilitzessin els recursos per fer front a la pandèmia de la covid, i ara en quatre dies la Comissió de la UE ha decidit aflorar 800.000 milions d’euros per abordar els problemes de seguretat propiciats per la follia de Donald Trump i la deriva bel·licista de Putin. La diferència amb la primera crisi és que ara el dictat no prové només de la troica europea que va imposar l’austericidi després de la crisi financera de 2008, sinó de l'OTAN i dels EUA que combina els temors d’alguns països fronterers amb la Rússia de Putin i les clàssiques demandes dels nord-americans d’una major contribució a la defensa atlàntica. La diferència amb l’esforç fet durant la crisi pandèmica és que ara no hi ha un euro de subvencions gratuïtes, els crèdits es redueixen a 150.000 milions d’euros i la resta l’haurà d’aportar cada govern. L’únic avantatge, que ja és dir molt, és que els mateixos adalils de la frugalitat luterana ara estan disposats a modificar els objectius d’estabilitat pressupostària perquè tota la “inversió” defensiva no computi en els topalls de dèficit i de deute. 

Feia molt que no s'obria amb aquesta franquesa el debat sobre la despesa militar a Espanya, un país que es va unir sota el lema "No a la guerra" quan José María Aznar va enviar tropes a l'Iraq. Ara bé, les intencions expansionistes de Vladímir Putin i que Donald Trump amenaci amb no garantir la seguretat dels països de l'OTAN han canviat l'escenari i Pedro Sánchez ha defensat aquest dimecres el pla de rearmament impulsat a Brussel·les. El president espanyol ha anunciat al Congrés que presentarà abans de l'estiu un pla d'inversions que no ha concretat i que, en principi, no s'haurà de votar a la cambra baixa. Sánchez ha tornat a constatar que ara com ara no té suports per a l'augment de la despesa en defensa i la Moncloa ja prepara fórmules de reordenació del pressupost prorrogat per no necessitar l'aval dels grups.

La despesa militar el 2023 als EUA va ser de 761.000 milions de dòlars. A la UE, de 268.000 milions de dòlars; i a Rússia, de 81.000 milions de dòlars. Per a la UE, guanyar la guerra a Ucraïna no és una qüestió de despesa militar (en tenim de sobra). Cal voluntat de guanyar i acceptar que hi haurà baixes. Europa no ho accepta.

Podria semblar que Pedro Sánchez ha resolt l’històric dilema canons o mantega, perquè ha promès a la seva sòcia de govern Yolanda Díaz que es pot augmentar la despesa en defensa sense rebaixar la despesa social. Frisem perquè expliqui com pensa fer-ho, igual que frisem perquè la UE expliqui com pensa finançar els vuit-cents mil milions d’euros del pla de defensa presentat per Ursula von der Leyen.  

Imaginem algú que, enmig d'un incendi, encarrega per correu un extintor per poder apagar les flames. Aquesta imatge grotesca suggereix la manera com Europa ha decidit de cop i volta resoldre els seus problemes de seguretat, que són qualsevol cosa menys imaginaris. El gir de guió propiciat per les batzegades de Donald Trump en política internacional ha agreujat la situació, però no l'ha pas creada. Si més no des de 2014, les intencions de recompondre l'URSS i les seves velles àrees d'influència eren més que evidents, i no només per l'ocupació de Crimea. Putin ha afirmat i repetit que la pitjor catàstrofe del segle XX va ser la descomposició de la Unió Soviètica. Qui no hagi volgut assabentar-se'n a Brussel·les és perquè és un ingenu o bé un complet irresponsable. La debilitat d'Europa a Trump ja li va bé, perquè ell no negocia ni dialoga mai: simplement regateja jugant sempre amb avantatge (i si no és així, no juga). És el que ha fet fins ara.

Bé, en realitat, Von der Leyen va dir vuit-cents mil milions d'euros. Però què volen que els digui. A aquest nivell de zeros, si fa no fa. Estem en una era en la qual es parla de milers de milions d'euros com qui parlava, en aquells temps, de pessetes. Que sembla que els diners els regalen, escolti.

La guerra d’Ucraïna va cap a un alto el foc i una pau tensa, o va, gràcies a la complicitat de Trump, cap a una victòria clara de Putin. Sigui una o l'altra, a Europa li caldrà un salt important en la seva capacitat de defensa. Per desanimar l'agressor potencial i estabilitzar una guerra freda o, pitjor, per lluitar la guerra calenta en bones condicions. Tant de bo siguem prou hàbils per garantir la primera opció.

La base militar Mihail Kogalniceanu és la més gran del sud-est d’Europa, i està previst que aviat sigui la més gran del continent. Es convertirà així en un punt estratègic per a l'OTAN i, per tant, per als Estats Units, al Vell Continent. La base està situada a 20 quilòmetres de la ciutat romanesa de Constança, al mar Negre, i a 300 quilòmetres del port ucraïnès d’Odessa, una ciutat que pateix els atacs russos des de l'inici de la guerra, especialment durant l'últim any.

L'increment de la despesa militar de l'OTAN continua disparat en plena guerra d'Ucraïna. El global de l'Aliança Atlàntica augmentarà enguany un 17,9% la quantitat de diners que destina a la defensa, fins als més d'1,105 bilions d'euros anuals, segons calcula l'entitat militar en un informe que ha publicat aquest dimarts. A més, per primera vegada fins a 23 socis atlàntics assoliran aquest 2024 l'objectiu de gastar-se en defensa almenys el 2% del seu producte interior brut (PIB), si bé Espanya s'ha quedat com l'aliat que en termes proporcionals hi aporta menys.

La despesa en defensa és una font de discrepàncies en el si del govern espanyol. Mentre que el PSOE està compromès amb augmentar-la, Sumar no comparteix la política d'ampliar les partides destinades al pressupost militar. Així ho va expressar la formació de Yolanda Díaz en el si del consell de ministres, que aquest dimarts va aprovar per la via d'urgència i sense fer-ne publicitat una inversió de 1.129 milions d'euros per incrementar la "reserva estratègica disponible" de l'Estat i reforçar les seves "capacitats de diversos sistemes d'armament, material, munició i equipament militar" davant el context internacional "incert i inestable".

La unió econòmica i monetària (UEM), o sigui el govern de l’àrea euro, va suspendre el Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC) poc després de generalitzar-se els confinaments massius per resistir l’impacte de l’epidèmia de la covid-19. Això va permetre acceptar dèficits públics superiors al 3% del PIB i nivells d’endeutament superiors al 60% del PIB. Anteriorment, si se superaven, havien de sotmetre’s a la UEM i posar en marxa un pla d’ajust. Aquesta exigència s’ha suspès durant quatre anys. Els estats més insistents en el compliment del PEC (els defensors de l’austeritat) fa temps que volen tornar a aplicar-lo. Precisament, durant la presidència espanyola de la Unió Europea (UE) s’han tancat els acords sobre com retornar al camí de la sostenibilitat financera de les administracions públiques, tot flexibilitzant la rigidesa anterior. En tot cas, l’any 2024 és de trànsit entre els anys d’excepcionalitat i la tornada a la normalitat pressupostària. La consellera Natàlia Mas hi ha insistit en la presentació del pressupost de la Generalitat per al 2024, mencionant que teníem l’última finestra d’oportunitat per fer un pressupost expansiu. Ja no ho podran ser els dels anys vinents. S’hauran de generar superàvits que redueixin els nivells d’endeutament existents actualment.

Qui hauria de pagar la reconstrucció de postguerra d'Ucraïna? Poc després de la invasió russa, juntament amb un grup de coautors vam considerar que reconstruir el país costaria aproximadament entre 200.000 i 500.000 milions d'euros, i vam instar Europa que encapçalés l'esforç de recuperació. Després de més de 500 dies de mort i destrucció, els costos projectats probablement es deuen haver duplicat, com a mínim. Per tant, la necessitat que Europa hi intervingui i assumeixi una responsabilitat s'ha tornat cada cop més urgent.

Des de l'inici de la guerra a Ucraïna, a la Unió Europea se li ha fet més evident que mai que no pot dependre de socis tercers. Ni pel gas respecte a Rússia, ni pel comerç amb la Xina, esclar; però tampoc vol continuar vivint sota la protecció dels Estats Units i estar a mercè dels seus interessos en matèria de defensa. I encara menys, tenint una guerra i un règim amenaçant com el de Vladímir Putin a les seves fronteres. Ara bé, tot i que els líders comunitaris insisteixen en la necessitat d'assolir un grau molt més elevat d'autonomia militar, la despesa militar dels socis europeus ha augmentat molt lleugerament l'últim any i només set dels trenta aliats hi ha destinat més del 2% del PIB, tal com van acordar el 2014 després de l'annexió russa de Crimea.

La Pasqua Militar ha recuperat la normalitat prèvia a la pandèmia, sense restriccions i amb 169 convidats al Palau Reial de Madrid, però amb la novetat de celebrar-se sense polèmiques de fons que havien marcat edicions anteriors. La Zarzuela ha aconseguit treure Joan Carles I del focus després del retorn a Sanxenxo del maig passat i a l’exèrcit s’ha amagat el nervi feixista d’alguns grupuscles. El protagonisme dels discursos se l’ha endut la guerra d’Ucraïna i el consegüent redoblament d’esforços d’Espanya amb les missions de l’OTAN a l’est d’Europa, així com l’acceleració de l’increment del pressupost en defensa. El rei ha fet una defensa tancada de l’augment de la despesa militar i, davant el nou context geoestratègic, ha remarcat que “és necessari dotar [les forces armades] dels recursos necessaris que garanteixin la formació de la màxima qualitat, unes capacitats militars suficients i d'avantguarda tecnològica i una operativitat flexible i adequada”.