Des que Donald Trump va ser escollit novament, he temut un escenari més que qualsevol altre: que ordenés a l'exèrcit actuar contra la gent que protesta per les deportacions massives, cosa que conduiria els Estats Units cap a la llei marcial. Tot i això, fins i tot en les meves idees més desgavellades, pensava que necessitaria més pretextos per treure soldats als carrers d'una ciutat nord-americana –en contra dels desitjos de la seva alcaldessa i el seu governador– que el que han suposat les protestes relativament petites que van esclatar a Los Angeles la setmana passada.

L'expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, fora de la primera línia política des del 2017, segueix provocant polèmiques. Com ja ha fet altres vegades, ha tornat a blanquejar el cop d'estat dels militars el 1936 i no s'ha mossegat la llengua a l'hora de defensar la dictadura per sobre d'un règim democràtic com va ser la Segona República. En una entrevista a El País, Aguirre reconeix que el franquisme va imposar "una dictadura repressiva", però diu que "va permetre que sorgís la classe mitjana". "Esclar, els que havien matat com tindrien oportunitats de progressar? Però Espanya va créixer de manera exponencial", afegeix, minimitzant la repressió que van patir tots els que van lluitar contra el feixisme.

Dimarts passat, Rumeysa Otzurk, una estudiant turca, va ser detinguda al carrer per agents federals dels Estats Units, vestits de paisà, que la van emmanillar allà mateix i la van ficar dins un cotxe sense marques policials. El seu “delicte” havia estat ser la coautora d’un article crític amb Israel al diari de la universitat.

El bar Plata, al carrer de l’Argenteria amb vistes a l’església de Santa Eulàlia, és el llogaret d’Astèrix de Palma: els seus 50 metres quadrats encara mantenen un caliu únic enmig d’una ciutat franquícia i desmemoriada. Darrere del tasser, movent conversa i preparant llonguets, hi ha Tolo Serra, de 59 anys. “Aquí tothom sap quina és la meva ideologia. Tenc un llibre ben visible amb una portada d’Aurora Picornell, la dirigent comunista assassinada el 1937”. Qui parla és fill de Joan Serra Obrador, un històric militant antifranquista. “Mon pare va néixer el 1914 a sa Pobla i va morir el 1998, a 84 anys. De jove s’instal·là a Palma per guanyar-se la vida. L’aixecament militar del juliol de 1936 el va sorprendre aquí fent el servei militar. L’illa tot d’una caigué del bàndol dels insurrectes i ell es trobà enmig d’una situació inesperada. Em parlava de les fosses comunes que veié al cementeri amb gent afusellada pels falangistes”.

Per primera vegada en set anys, el Parlament no durà a terme cap acte pel Dia internacional dels drets humans, el pròxim dimarts 10 de setembre, perquè Amnistia Internacional (AI), que és l'entitat que el promou, ha comunicat a la Cambra que no hi participarà. El calendari ha fet que aquesta commemoració coincideixi amb la derogació de la Llei de memòria democràtica, i Amnistia Internacional considera incongruent "llegir els articles de la Declaració Universal dels Drets Humans amb els partits que tot seguit derogaran la norma". "La nostra organització va informar el Govern fa mesos que estava en contra que s'abolís l'esmentada llei", diu el comunicat que AI ha registrat aquest dijous en el Parlament.

El 25 d’abril de 1974 Franco, de 81 anys, tingué calfreds. I no fou precisament per culpa de l’edat. A Portugal, un exèrcit cansat de les guerres colonials a l’Àfrica ocupà els carrers per posar fi a la dictadura més llarga d’Europa –en total durà 42 anys: 36 amb António Salazar i 6 amb Marcelo Caetano. El sus es donà passats vint minuts de mitjanit, quan, des de Rádio Renascença, sonà la cançó de José Afonso, Grândola, vila morena, tota una oda a la força del poble. No es vessà ni una gota de sang. Els militars fins i tot s’animaren a posar en el canó dels seus fusells els clavells de la treballadora d’un restaurant que els havia comprat per celebrar el primer aniversari de l’establiment. Ella, militant del Partit Comunista, nomia Celeste Caeiro i morí la setmana passada a 91 anys. Les flors que duia entre les mans fou l’únic que pogué oferir a un soldat que li demanà una cigarreta. D’aquí que aquell pacífic cop d’estat es batiàs com la Revolució dels Clavells.

Li diuen caçadictadors, tot i que ell insisteix que és una etiqueta dels periodistes. Sigui com sigui, fa anys que es dedica a escoltar els crims més terribles i intentar empresonar-ne els responsables. Ha perseguit dictadors com Augusto Pinochet, a Xile, i Hissène Habré, al Txad, i ha estat director adjunt de Human Rights Watch. 

Encara ara, vuitanta-vuit anys després de l'inici de la Guerra Civil, és complicat exhumar les restes d'homes i dones que van lluitar en el bàndol republicà. Hi ha manca de recursos i han passat tants anys que localitzar les fosses és difícil. Tanmateix, durant la guerra i la dictadura, Franco va dedicar molts recursos a exhumar els morts del bàndol nacional. "La sang dels que van caure per la Pàtria no consent ni l'oblit, ni l'esterilitat ni la traïció", deia el dictador l'1 d'abril del 1942. Ho va fer més per un tema polític que no pas per raons humanitàries. Miriam Saqqa, doctora en història i arqueologia per la Universidad Complutense de Madrid, s'ha passat més de quatre anys investigant milers de papers als arxius, sobretot dels processos judicials que van acompanyar aquestes exhumacions, i en treu a la llum moltes dades inèdites.

L'Associació Memòria de Mallorca ha condemnat els fets que han tingut lloc aquest dimarts en el Parlament en el marc del debat de la presa en consideració de la derogació de la Llei de memòria democràtica, que ha considerat "indignant". En aquest sentit, l'entitat s'ha referit a l'actitud del president del Parlament com una actitud "intolerable", ja que ha esquinçat una imatge de tres dones afusellades pel franquisme.

Nicolás Sesma (Osca, 1977) és historiador, professor a la Universitat de Grenoble-Alps i ha publicat el llibre Ni una, ni grande, ni libre (Crítica, 2024), una revisió actualitzada del franquisme.

Totes les revolucions suposen l’acceleració del temps històric. I per això molts canvis polítics sense bon timing han fracassat, o han acabat causant una reacció. A Espanya, es va pretendre que la Segona República expiés, a tota velocitat, dos segles de retards i fracassos de l’Espanya borbònica. Dos segles en què Espanya havia perdut el tren d’Europa i de la modernitat. Qualsevol règim polític ho hauria tingut molt difícil per començar a caminar amb una motxilla tan pesant. Només se n’hauria sortit amb una base social àmplia i cohesionada, compromesa amb un programa de canvis en profunditat. I això, a l’Espanya del 1931, amb forts contrastos socials i territorials, era demanar molt. 

Quan a l’hora de dinar del 14 d’abril del 1931, fa 93 anys, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, va complir el somni de la seva vida política. La Segona República va voler donar resposta a una societat que feia temps que reclamava una modernització. Es va iniciar un procés que perseguia la democratització de la política i la societat. De fet, es va definir com la república democràtica de treballadors de totes les classes i es va voler empoderar les dones. Tanmateix, no hi va haver temps per fer gaire cosa. És impossible saber què hauria passat si el cop d'estat militar liderat per Franco no hagués tingut lloc. Per tant, aquest és un exercici d'ucronia. Parlem amb diferents historiadors sobre com podria ser una societat que hagués tingut temps de fer-se gran sota un govern republicà. 

Dijous, el periodista Tucker Carlson, referent de la dreta mediàtica als Estats Units, entrevistava Vladímir Putin. Carlson té un currículum que defineix molt bé el seu perfil ideològic. Fins i tot la Fox el va acomiadar pel seu biaix informatiu a favor de Donald Trump que alimentava les conspiracions sobre la manipulació electoral. En una entrevista també va convertir en un heroi Kyle Rittenhouse, el noi que va assassinar dos homes i va ferir-ne un tercer durant les protestes del Black Lives Matter. A Carlson també se l’ha vist al costat d’Abascal.

Avui fa 48 anys de la mort de Francisco Franco, i és un bon any per subratllar l'efemèride, quan Espanya està a punt d'estrenar un govern format, o apuntalat, per tots aquells que el règim franquista va perseguir especialment. Progressistes, feministes, col·lectiu LGTBIQ, ecologistes, anticapitalistes i, per descomptat, bascos i catalans de dretes i d'esquerres, independentistes per a més senyes, agrupats, amb més o menys convicció, entorn d'un president del PSOE. No és el contubernio judeo-masónico, però s'hi assembla.

Avui fa cent anys Espanya va descarrilar del model europeu de construcció d'un estat liberal modern i va quedar fora de joc. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va emetre des de Barcelona un pronunciament per "la salvació de la pàtria" i va treure els militars al carrer. Quan va obtenir el suport del rei Alfons XIII per suspendre la Constitució i dissoldre el Parlament, va agafar el tren al baixador del passeig de Gràcia i carrer Aragó i, en arribar a Madrid, va establir un directori militar.

No és tan coneguda com la de Franco, ni va durar tant. Però, abans que ell, la ‘dictadura’ per excel·lència era la de Miguel Primo de Rivera –pare del fundador de la Falange–, que també es va caracteritzar per la manifesta hostilitat cap a la llengua i la cultura catalanes. Dia 13 de setembre es compleixen cent anys del cop d’estat d’aquest militar i aristòcrata andalús, que es va mantenir en el poder fins al 1930, amb el beneplàcit del rei Alfons XIII, que així va transgredir els seus deures constitucionals. Un any més tard, el mateix monarca es veuria arrossegat per l’arribada de la República.